Secretariat interdiocesà de Joves

2012-01-20T14:01:00.012+01:00

La JMJ, la vivència d’una nova evangelització

«La magnífica experiència de la Jornada Mundial de la Joventut, a Madrid, ha estat també una medicina contra el cansament de creure. Ha estat una nova evangelització viscuda. Cada cop amb més claredat es perfila en les Jornades Mundials de la Joventut una manera nova, rejovenida, de ser cristià, que voldria intentar caracteritzar en cinc punts:

1. Primer, hi ha una nova experiència de la catolicitat, de la universalitat de l’Església. Això és el que ha impressionat immediatament els joves i tots els presents: venim de tots els continents i, encara que mai no ens hem vist abans, ens coneixem.

2. D’aquí neix després una manera nova de viure el fet de ser homes, de ser cristians. Una de les experiències més importants d’aquells dies va ser per a mi l’encontre amb els voluntaris de la Jornada Mundial de la Joventut: aquests joves havien ofert en la fe una porció de vida.

3. Un tercer element, que de manera cada vegada més natural i central forma part de les Jornades Mundials de la Joventut, i de l’espiritualitat que en prové, és l’adoració. (...) L’adoració és per damunt de tot un acte de fe: l’acte de fe com a tal. Déu no és una hipòtesi qualsevol, possible o impossible, sobre l’origen de l’univers. Ell és allí. I si ell està present, jo m’inclino davant seu.

4. Un altre element important de les Jornades Mundials de la Joventut és la presència del sagrament de la penitència, que, de manera cada vegada més natural, forma part del conjunt. Hi ha en l’home, provinent del Creador, la disponibilitat a estimar i la capacitat de respondre a Déu en la fe. Però, provinent de la història pecaminosa de l’home, hi ha també la tendència contrària a l’amor: la tendència a l’egoisme, a tancar-se en un mateix, més encara, al mal. (…) Per això necessitem la humilitat que sempre demana novament perdó a Déu.

5. Finalment, com a última característica que no cal descuidar en l’espiritualitat de les Jornades Mundials de la Joventut, voldria esmentar l’alegria. D’on ve? Com s’explica? Segurament hi ha molts factors que intervenen alhora. Però, d’acord amb el meu parer, el decisiu és la certesa que prové de la fe: jo sóc estimat. (...) La fe alegra des de dins.»

Missatge del sant Pare a la Cúria romana
Nadal 2011

2012-01-12T12:45:00.016+01:00

Trobada de Taizé a Berlín

Des de la delegació de joventut de Tortosa ens fan arribar aquestes fotografies de la Trobada de cap d'any de Taizé que enguany es va celebrar a Berlín, Alemanya, del 28 de desembre a l'1 de gener. Entre les fotos anireu trobant fragments de la Carta de Taizé 2010 "Cap a una nova solidaritat" del germà Alois.

«Existeixen murs no solament entre els pobles i continents, sinó també molt a prop de nosaltres, fins i tot dins del cor humà. Pensem en els prejudicis entre els diferents pobles. Pensem en els immigrants tan propers però tan llunyans alhora. Entre les religions subsisteix una ignorància recíproca, i els mateixos cristians estem separats en múltiples confessions. La pau mundial comença al cor.»

«Per iniciar una solidaritat, anem cap a l’altre, encara que sigui amb les mans buides, escoltem, intentem comprendre aquell que no pensa com nosaltres… i llavors, una situació bloquejada pot transformar-se.»

«Cerquem està atents en els més dèbils, als qui no troben feina... La nostra atenció cap als més pobres pot expressar-se com a compromís social. Ella és, en el més profund una actitud d’obertura cap a tots: els que estan més a prop de nosaltres són també, en certa manera, els pobres que ens necessiten.»

Descarrega't la carta de Taizé 2012!

2012-01-09T18:51:00.009+01:00

Crònica del pelegrinatge diocesà dels joves de Girona a Roma

Els joves del Bisbat de Girona, acabem de tornar de la nostra peregrinació a Roma amb l'acompanyament del nostre Bisbe Francesc. En aquests tres dies hem visitat part dels indrets més importants de Roma quant a la nostra fe. El primer dia vam visitar Sant Joan de Laterà, Catedral de Roma, i Santa Maria la Major, una de les quatre basíliques majors. També vam estar al Fòrum i al Colisseu, on vam veure els arcs de Titus i de Constantí així com la Columna de Trajà, importants per la seva història. Vam visitar l'església de Santa Maria in Aracoeli, el Capitoli i la Fontana di Trevi on vam llençar les nostres monedes tal com diu la tradició per tal de poder-hi retornar, i finalment, el Panteó.

L'endemà vam tenir la sort de poder presenciar l'audiència del Sant Pare, vam gaudir d'uns bons llocs ben endavant i van mencionar el nostre grup un parell de cops, fet que ens va fer molta il·lusió a tots. En el missatge del Sant Pare va remarcar diferents aspectes, entre els quals la importància de la família com a puntal de la fe. Vam aprofitar que ja estàvem al Vaticà per visitar la basílica de Sant Pere, on vam veure la tomba de Joan Pau II, vam acariciar els peus de Sant Pere i vam contemplar La Pietat de Miquel Àngel. Després de dinar vam visitar part dels Museus Vaticans, només les sales més rellevants ja que tampoc teníem massa temps, entre elles però, no podia faltar les estàncies de Rafael i la Capella Sixtina on ens vam aturar amb més tranquil·litat per poder assaborir la majestuositat de l'obra i dedicar uns moments d'oració. Per acabar el dia vam desplaçar-nos fins a darrere el Tíber par arribar a Santa Maria in Trastevere una església preciosa on vam estar-hi una estona per pregar.

L'últim dia vam aixecar-nos ben aviat per anar a celebrar l'eucaristia a la cripta de Sant Pere del Vaticà, davant la tomba de Sant Pere. Va ser un moment molt emotiu, per unir-nos en comunió i compartir la nostra fe. Sortint de l'eucaristia vam dirigir-nos a la Seu de la Doctrina de la Fe, on ens va rebre Monsenyor Lluís Ladaria, arquebisbe jesuïta Secretari de la Congregació per la Doctrina de la Fe. Va dedicar-nos part del seu temps per explicar-nos amb quatre pinzellades el seu dia a dia i contestar-nos unes preguntes que ens havíem preparat. Com a mostra del nostre agraïment li vam regalar una Mare de Déu del Carrer de la parròquia de Sant Jaume de Salt.

Abans de dinar vam visitar la darrera basílica major que ens quedava per veure: Sant Pau Extramurs. Una basílica impressionant, on també vam disposar d'una estona per poder pregar. En tot moment hem tingut la sort i hem pogut gaudir de la companyia del nostre estimat Bisbe, que ens feia les diferents explicacions de tot el que anàvem visitant juntament amb el mossens Jordi Font i Jordi Callejón.

En resum, han estat uns dies de treball espiritual que ens han permès aprofundir i reflexionar sobre la nostra fe. Uns dies en els quals hem estat impregnats de cultura i tradició, on hem pogut apreciar amb els nostres sentits tot allò del que havíem sentit a parlar o llegit en llibres de text. Ha estat una peregrinació que ens ha enriquit i ens ha unit com a grup entre joves de la ciutat de Girona i Blanes. Ha estat doncs, una oportunitat per refermar-nos i encoratjar-nos a seguir ferms en la nostra fe i a continuar endavant.

Meritxell Valentí

2011-12-20T16:57:00.012+01:00

Experiències viscudes al Recés Advent 2011

“In manus tuas Pater”

El passat dissabte 3 de desembre cinc joves de la diòcesi de Tortosa vam sortir cap a Poblet; allí anàvem a compartir, experimentar el gran Amor de Déu. Vam estar tot el camí explicant-nos moltes coses, però la que em va cridar més l’atenció (realment no sabia perquè...) va ser que tots cinc anàvem amb moltes ganes i amb molta il·lusió de compartir aquests exercicis espirituals. A partir de llavors va començar aquet gran viatge en busca de trobar aquest gran amor, confiança, fidelitat, felicitat...que ens dóna el Senyor.

Un cop allà ens vam trobar amb més joves que venien de diferents diòcesis de Catalunya. Entre tots ens vam organitzar en les habitacions i la cuina, i a continuació de cop a la feina. Els exercicis espirituals els va dirigir Mn.Joan Àguila, ens va donar un horari (cada dia l’adaptàvem al nostre ritme) i unes pautes que ens ajudaven a l’hora de fer la pregària. Durant tots aquests dies vam compartir tants moments! Però el més important és que els vam compartir amb Ell al 100%.

En tot moment es notava la presència de l’Esperit de Déu entre nosaltres, es reflectia a les nostres cares que ens deixàvem portar, i que el Senyor hi era present. Des de llavors, no puc deixar d’agrair-li tot el què ha fet en mi i amb tots i totes els que vam ser-hi presents. Crec que després de tantes experiències durant aquest estiu a la JMJ, penso que l’Esperit ha deixat petjada a les terres acollidores d’aquest afer. I en aquests exercicis s’ha notat aquesta predisposició, ganes nostres i força de l’Esperit. Cap dels presents dubtem de que Ell va estar entre nosaltres aquells dies més que mai. “In manus tuas Pater”.

Raquel Cid

"Soparé amb ell i ell amb mi” (Ap. 3, 20)

Aquí em tens, asseguda al costat del cep. Decidida a ser un serment que dóna fruit. Mirant, sentin-te, escoltant-te i vivint la teva joia; 1000 Gràcies Amic Estimat, Amic de Veritat. El primer dia d’Exercicis. em vas dir que et quedaves a sopar a casa meva. Jo estava encantadíssima, tindria al millor convidat i a casa meva! Et vaig preparar la millor sopa de caldo, el millor llenguado... Tot allò que sé que més t’agrada. Després de les postres em vas dir: “Sopo amb tu, però tu sopa també amb mi; estigue’t quieta aquí. T’he d’explicar tantes coses... Vols que t’ho conte?”.Guuuuau!!! Perdona Amic estimat, no t’he escoltat ni un segon...

Ja està, fregaré els plats en un altre moment. Ara em quedo amb Tu, en serio, estic amb Tu. A partir d’aquest moment, no hem parat de xerrar i contar-nos secrets... Quantes coses he après! Gràcies per confiar en mi, gràcies per escollir-me a la teva llista... Mil gràcies per tot, ja ho saps!

Blanca Cid

2011-12-12T16:57:00.001+01:00

I tu, com vius el Nadal?

2011-11-29T09:45:00.011+01:00

Comencem l'Advent!

"Prepareu el camí del Senyor,
aplaneu-li les seves rutes" (Mc 1, 3)

Senyor, l’Advent em recorda
com els qui havien cregut en Vós
esperaven la vinguda del Messies promès;
també em convida a viure
en un estat d’espera constant,
perquè Vós sempre aneu venint en cada persona,
amb la promesa i la vivència d’una vida eterna,
que oferiu a cada un dels vostres fills.

Com sempre, respecteu la nostra llibertat
I voleu que la vostra oferta gratuïta
sigui acceptada lliurament
per cadascú de nosaltres.

Em demaneu que obri el camí al vostre amor
perquè la vostra presència sigui eficaç per a mi

Perquè esteu venint sempre en la vida de cada dia,
jo he d’estar amb una actitud permanent
de disponibilitat,
eliminant els obstacles
que us podrien impedir d’actuar.

Ajudeu-me a aplanar-vos el camí,
perquè us pugueu fer present en mi i en els altres.

2011-11-21T15:38:00.009+01:00

Carta a Déu

Estimat Déu,

T'escric perquè així em resulta més fàcil parlar-te. I és que no és tan senzill. Algunes vegades et fas sentir, però en d’altres ocasions calles. De vegades m’ incendies per dins, però altres em deixes molt sol/a. No és fàcil estimar-te bé. No hi ha manera de donar-te una carícia, un petó, una abraçada. I tu tampoc ens ho dones ... o, si ho fas és de forma tan subtil que sempre queda una escletxa per l'absència. Escriure't ara, parlar a un "tu" difícil, és una altra forma de trobar-nos, no? Aquí estem... tu i jo. Tu, Déu; jo petit. Tu Misteri, jo ple de preguntes. Tu, amor. Jo, set. Tu, trucada. Jo, dubte. Tu, camí. Jo, pelegrí. Tu, font. Jo, aigua. Tu, unió. Jo, germà ... de tants.

Avui el món s'estremeix, Déu, amb el dolor de molts fills teus. Les víctimes de l'última tragèdia mediàtica... I les altres víctimes, que ja ni tan sols surten a les notícies. I tu? Estàs plorant també amb ells? Estàs xiuxiuejant en les meves orelles paraules de compromís? Estàs volent, amb aquesta passió primera, el bé dels éssers humans? D'alguna cosa estic segur, i és que vols que la gent estigui bé. Ho desitges tant que et buides per això. La resposta a la tragèdia no pot ser altra que l'amor. Això sí ens ho ensenyes. Però un amor a la teva manera, que no és sempre fàcil...

Déu bo, jo em sento poca cosa. Molt desbordat pel concret. Pels mals del món, i també per les meves històries petites que, de vegades, em pesen més (Perdoneu si sono egoista en dir això, però és així). Per això aquesta carta d'avui és un prec. Dóna'm força, Senyor, la que tu treus del feble. Dóna'm un cor generós capaç d'estimar a la teva manera. Dóna'm fe per viure el Evangeli. Dóna'm profunditat per no perdre la direcció... Estimat Déu, aquí em tens, t’ofereixo el que sóc. Ho faig amb la boca petita, perquè sé que moltes vegades es queda només en paraules. Però t'ho ofereixo desitjós/a d'encertar, de viure de veritat, de compartir el bé, de ser el teu nom en aquest món.

Una abraçada

2011-11-09T13:29:00.012+01:00

RECÉS D'ADVENT 2011: Atura't i enfoca de nou

Un any més, el SIJ us convida al Recés d’Advent al Monestir de Poblet (Tarragona). Un moment per aturar-se, reflexionar i pregar amb més deteniment i intensitat en un temps de preparació per a viure amb més intensitat el Nadal. Uns dies, com diu el lema, per aturar-se i enfocar de nou.

Enguany oferim 3 propostes diferents: per a joves entre 16 i 18 anys, per a joves entre 18 i 35 anys i, la darrera, una proposta de silenci contemplatiu a l’Ermita de Tarrés.

Opció 1: Per a joves entre 16 i 18 anys. Dies: del 2 (al vespre, 21h) al 4 de desembre de 2011 (després de dinar). Lloc: Monestir de Poblet. Acompanyament: Mn. Agustí Panyella (Bisbat de St. Feliu de Llobregat). Preu: 45€

Opció 2: Per a joves entre 18 i 35 anys. Dies: del 3 (a les 11h del matí) al 6 de desembre de 2011 (fins després de dinar). Lloc: Monestir de Poblet. Acompanyament: Mn. Joan Águila (Bisbat de Tarragona). Preu: 75€

Opció 3: Silenci contemplatiu. Dies: del 3 (a les 11h del matí) al 6 de desembre de 2011(fins després de dinar). Lloc: Ermita de Tarrés. Capacitat: 4 places. Acompanyament: Monjo de Poblet. Preu: 75€

Inscriu-te a la teva Delegació de joventut abans del 27 de novembre. T’hi apuntes?

2011-11-02T11:23:00.007+01:00

Pregària sobre la CARITAT

Vull ser, Senyor, les teves mans, els teus ulls i el teu cor.
Vull mirar a l’altre com Tu el mires: amb amor.
I mira’m també a mi des de l’amor
des del qual em crides i m’envies.
Ho vull fer des de l’experiència del do rebut,
amb la gratuïtat de la donació senzilla i quotidiana
al servei de tots i especialment dels pobres i necessitats.

Envia’m, Senyor i dona’m constància, seny i proximitat.
Ensenya’ m a caminar amb els peus,
de qui acompanyo i m’acompanya.
Ajuda’ m a multiplicar el pa i curar ferides;
a no deixar de somriure i a compartir esperança.
Vull servir sent un altre “Tu” i participar de la teva diaconia.

Gràcies per les empremtes de tendresa i compassió
que has anat deixant en la meva vida.

Gràcies per la teva Paraula i per trobar en ella la llum que m’il·lumina;
en la pregària l’aigua que em fecunda i em purifica;
en l’Eucaristia el pa que encoratja la meva entrega i em dona vida;
i en la meva feblesa, Senyor, la teva presència que m’enforteix. Amén.

2011-09-28T13:03:00.006+02:00

Els joves de la JMJ, i els altres

Des del retorn a les nostres diòcesis estem comentant molt el «dia després» de les Jornades. Escampats per tot el món, els joves s’estan trobant ja amb els «altres» i amb la diversitat de persones amb qui conviuen. Un repte també per a les nostres comunitats parroquials i moviments que hem d’ajudar a convertir l’entusiasme inicial amb perseverança i l’eufòria d’uns dies especials amb la normalitat del dia a dia.

Els qui assistírem a la JMJ vam rebre de Benet XVI unes recomanacions ben concretes, però ¿com les rebem i les fem realitat aquí, a Catalunya? «De l’amistat amb Jesús —va dir el Papa— naixerà l’impuls que porta a donar testimoni de la fe en els ambients més diversos, fins i tot allà on hi ha rebuig i indiferència. No és possible trobar-se amb Jesús i no donar-lo a conèixer als altres.» Més encara, «no us guardeu a Crist per a vosaltres mateixos. Comuniqueu als altres l’alegria de la vostra fe». La consigna és clara i la petició demana un esforç comú i compartit. Potser aquesta és l’hora de no pensar únicament amb el propi grup, per molt d’escalf que ens proporcioni. És l’oportunitat de pensar i demostrar que tots som un mateix equip, com ho vivíem a la JMJ i aquí, en els dies previs a les diòcesis.

Ara és el temps d’anar ben units en una sola aventura, encara que la realitzem en llocs ben distints i distants. Arribarem als «altres» joves, si com els primers cristians tenim un sol cor i una sola ànima, ben avinguts. «Us demano —ha dit el Papa— que estimeu l’Església, que us ha engendrat en la fe, que us ha ajudat a conèixer millor Crist, que us ha fet descobrir la bellesa del seu amor.» Ara és el temps de fer-ho. Com? Compartint vivències i pregària, aprofundint en la formació i fent comunitat cristiana.

Sols així és possible l’obertura missionera a «altres» joves que, potser sense dirho, esperen rebre una paraula o un gest que els obri els ulls i el cor a Jesús. Comencem per fer-nos amics i pensem més en ells que no pas en nosaltres mateixos. Entregant el Youcat a cada jove, el Papa ha dit: «Heu de saber què creieu; heu de conèixer la vostra fe amb la mateixa precisió amb què un especialista d’informàtica coneix el sistema operatiu d’un ordinador.» Proposem moments de trobada i parlem-ne, fem que les parròquies es rejoveneixin i siguin aquest espai d’acollida i de projecció missionera, en nom de Jesús i l’Evangeli. Vivim uns temps nous i, al davant, una joventut nova. Participem de la iniciativa i siguem creatius!

Sebastià Taltavull

Bisbe auxiliar de Barcelona

(Font: Cat. Cristiana. 25 setembre)

2011-09-20T14:37:00.014+02:00

Uns dies després de la JMJ...

Ja no parlem de la JMJ de Madrid. Com la majoria d’esdeveniments desapareixen ràpidament dels titulars. Malgrat que va ser font de debat i dures crítiques. No tornem a sentir les veus contràries que s’alarmaven de l’elevat cos econòmic que suposava pel nostre país, oblidant que altres tantes activitats que generen una inversió similar o major amb altres objectius potser no tant lloables. Personalment, destacaria també l’austeritat que van poder experimentar els participants, als allotjaments, als àpats, etc.

Altres defensaven la separació Església-Estat. Ens convé encara aprofundir en aquest sentit. Cal reflexionar sobre la postura i la reacció de l’Estat i la societat davant del fet religiós i la seva dimensió pública. Per l’altre, en la presència de l’Església per anunciar la Bona Notícia al nostre país.

Passem ara als fets, vull aportar només algunes reflexions personals després de viure la JMJ. En primer lloc, la figura del Sant Pare. Sempre se’l jutja o se’l lloa desmesuradament. Vull subratllar un tret. La seva capacitat de crear comunió. La seva convocatòria ha fet possible una experiència de convivència de cristians de diverses sensibilitats, opinions i tendències. La fe pot fer superar certes fronteres personals, ideològiques, cultural o econòmiques. A Madrid es va experimentat. També dins de l’Església. En cal avançar en aquesta línea.

Van ser uns dies d’experimentar joia, alegria, esperança i compromís... una Església jove. Formes de celebrar, de pregar, d’actuar molts diferents que expressaven la sensibilitat juvenil actual i com l’Evangeli es pot encarnar i enriquir-les. Unes Jornades que s’han preparat prèviament. Des dels grups locals, amb els Dies previs a les Diòcesis, amb trobades prèvies impulsades per la Vida Religiosa com el MAGIS. Han estat un pretexte per impulsar i enfortir el treball pastoral amb joves.

Evidentment, hi han hagut ombres i foscors. Però he intentat destacar alguns elements positius per obrir el diàleg de forma esperançada i constructiva.

Òscar Fuentes, sj

Font: TSKV

2011-09-07T10:58:00.008+02:00

Els fruits de la JMJ

Es fa difícil de parlar de fruits quan un esdeveniment es tant recent. Possiblement ens podem quedar amb la xifra de joves que ha mogut la JMJ, en la quantitat d’espectacles, concerts, actes culturals, ... que s’hi ha portat a terme. Tot això està molt bé, però de ben segur que els fruits que espera l’Església de la JMJ no son pas aquests, sinó els canvis i experiències que ha viscut el cor del jove que hi ha assistit.

La JMJ no és cap fruit en ella mateixa, sinó que ha de ser un esdeveniment pel qual el jove experimenta quelcom de diferent al que esta acostumat, que el canviï a ell mateix, i com a conseqüència, les seves accions: En el jove desanimat, experimentar l’alegria i la joia de la fe. En el jove que tot just comença a caminar en la fe, veure testimonis que li diuen que es possible . Per algun jove pot ser el moment detonat per prendre una decisió definitiva en la seva vida, fer un pas cap a la vocació que Déu li ha donat. Per aquell jove que es troba sol, trobar un grup d’amics amb qui compartir la fe. Fins i tot, pel jove que no creu i crítica l’església, pot aquest, ser un esdeveniment que faci canviar la seva perspectiva.

Els fruits poden ser molt diversos, i així han de ser, segons la trajectòria i història de cada persona. Com ens diu el mateix Jesús en la paràbola del sembrador, les llavors van donar fruit, unes el cent, d’altres el seixanta, unes altres el trenta per u (Mt 13, 8). No es tant important la quantitat de fruit que ha donat, sinó que simplement, ha donat fruit; que ha estat positiu i té la capacitat de canviar alguna cosa de la vida de cada persona que hi participa. La JMJ es un espai magnífic on el jove estableixi una relació personal amb Jesús, on el jove descobreixi i sent la força de l’Esperit Sant dintre seu.

La JMJ té un objectiu molt clar, ser una espai d’encontre vivencial per impulsar els joves a viure una vida d’intimitat amb Crist, a esdevenir més compromesos en la societat i a l’Església, ... a créixer com a cristians i com a persones. No hauria de ser en cap cas, pel jove que i participa, un punt i final, la culminació de la vida cristiana, sinó el punt i seguit, o el punt i apart en la vida d’aquells més “refredats”.

La JMJ ens ha de fer més actius. No en va l’últim acta, i el principal de tota la jornada, es coneix com a Missa d’enviament. Els joves tenen la missió de ser testimonis d’allò que han viscut durant aquests dies, a no quedar-s’ho per a ells, a escampar-ho per a tot arreu, amb el convenciment que allò farà feliços aquells que ho acullin. La JMJ ha de ser un impuls per a totes les activitats juvenils cristianes, una oportunitat d’arribar a moltes persones, fins i tot, de donar una imatge d’Església jove i moderna. Han de ser molts els fruits que ens deixi aquesta Jornada Mundial. Com diu el bisbe Xavier Novell, molts dels Sants del Segle XXI, hauran participat a la JMJ de Madrid 2011.

(Font: Catalunya Cristiana. Publicat a 21 d'agost de 2011)

Marc Trulls

Delegat de Joventut de Solsona

2011-09-04T13:44:00.011+02:00

Paraules del bisbe Francesc Pardo als joves en començar la JMJ:

"Sereu multitud, però has de viure que tot es fa per a tu. Tu ets únic i única"

Noi, noia,

T’has decidit a participar en la Jornada Mundial de la Joventut juntament amb molts altres de les diòcesis catalanes i d’arreu del món.

Et felicito per la teva decisió, perquè la teva participació en la Jornada serà una experiència de felicitat, de fe, de creixement, de fraternitat.

Tens el programa a les mans, els mossens, els responsables t’indicaran els actes en els quals has de participar i t’acompanyaran per assaborir-los. Jo senzillament et suggereixo algunes actituds per ajudar-te a viure intensament aquest dies.

La Jornada és per a tu. Et trobaràs com perduda o perdut entre milers i milers de joves, però per Déu i per l’Església no ets un de tants, sinó tu amb la teva personalitat, amb els teus somnis, els desitjos, preocupacions. Sereu multitud, però has de viure que tot es fa per tu, que les pregàries i celebracions són per tu, que el Papa s’adreça a tu, que els responsables estan per tu. Serem molts, però tu ets únic i única.

Alhora viuràs l’experiència de ser multitud. Aquell petit grup de deixebles de Jesús s’ha convertit en una gran poble, en l’Església Catòlica. Tindràs la oportunitat de viure que no és una església només de gent gran, sinó una església jove, una església amb futur, una església universal, una església acollidora, una església fraternal, la teva església, la que t’ajuda, confia en tu i et necessita.

Viuràs moments de cansament, d’incomoditat, de llargues esperes... afronta aquests moments amb humor i recolza’t amb els propers per ajudar-vos mútuament a fer-los més agradables.

Aprofita les celebracions de l’Eucaristia. Seran multitudinàries, especialment la del darrer dia, però serà una icona de l’Església, presidida pel Papa i el col·legi episcopal, en la qual el Senyor Jesús se’ns dóna, et ve a cercar, t’emplena dels seus dons i desitja que l’oferim a tota persona, a tot noi i noia. També podràs viure el sagrament del perdó com a confessió de l’amor de Déu que perdona els propis pecats i febleses.

A les pregàries cerca la companyia del Senyor. Escolta’l, lloa’l, parla-li de tu i de tots, demana per tota la humanitat. Viu intensament els moments de festa, de fraternitat; estreny els lligams d’amistat amb altres, deixa’t interpel·lar per la seva vida i paraules.

Així seran uns dies molts especials que t’ajudaran a créixer i a descobrir millor el sentit de la teva vida. Jo estaré al teu costat, malgrat potser només ens podrem saludar en alguns moments i veure’ns de lluny. Sobretot el Papa i tota l’Església estarem uns al costat dels altres.

Amb el meu afecte i la meva benedicció.

+ Francesc Pardo i Artigas
Bisbe de Girona i bisbe encarregat de la CET per a la pastoral amb joves

2011-08-20T08:07:00.006+02:00

JOVES CATALANS A SAN LORENZO DE EL ESCORIAL

Des de la JMJ de Madrid us deixem amb algunes de les fotos d'aquests dies!!!!

La celebració de l'eucaristia del primer dia tots junts a San Lorenzo, l'acte de benvinguda amb l'acompanyament musical de Mn. Joan Aguila i la rebuda per part d'autoritats de l'Ajuntament i el director del col·legi on som acollits part dels pelegrins.

Durant aquests dies també hem rebut al Sant Pare a la Plaza Cibeles i durant el cap de setmana que tot just comença viurem a Cuatro Vientos la Vetlla de pregària i l'eucaristia diumenge al matí amb el Papa.

2011-08-15T16:53:00.012+02:00

Més de 30.000 joves d'arreu del món celebren units a la seva fe en un dia conjunt de les diòcesis catalanes a Barcelona

El cardenal-arquebisbe de Barcelona, Mons. Lluís Martínez Sistach, ha presidit l'eucaristia que ha aplegat als joves acollits d'arreu del món a les deu diòcesis amb seu a Catalunya. Aquest ha estat l'acte central dels Dies d'Acollida Previs a la Jornada Mundial de la Joventut que tindrà lloc del 16 al 21 d'agost a Madrid.

Des de primera hora del matí han anat arribant joves a l'esplanada del Fòrum amb banderes de multitud països. Sota la gran placa fotovoltaica del Fòrum s'ha situat l'altar on s'hi ha situat una reproducció de la imatge de la mare de Déu de la Moreneta. L'eucaristia ha estat concelebrada pels cardenals de Colònia, Nàpols i Milà juntament amb els bisbes i preveres diocesans i acollits d'arreu del món.

El cardenal Sistach ha insistit en la idea de solidaritat posant l'exemple de Maria comentant l'evangeli de les noces de Canà. "Davant del patiment dels nostres germans hi ha qui diu: no és el meu problema, és el teu problema. Aquesta actitud no és cristiana i la hem d'allunyar de nosaltres".

Durant la tarda les diòcesis han pogut visitar el temple de la Sagrada Família per torns i per acabar, han gaudit de la música de Gen Rosso (Itàlia) i Please. Durant el diumenge 14 d'agost, la majoria de diòcesis han celebrat els actes final de l'Acollida.

2011-07-27T11:08:00.011+02:00

Així començava l'experiència de l'Estiu Solidari....

La comunitat de Sangrelaya, a Hondures, ens espera

Durant el mes de juliol, 8 joves de la diòcesi de Tarragona emprendrem un viatge que s’emmarca dins el projecte Estiu Solidari que des de fa uns anys coordina la Delegació de Joves de l’arquebisbat de Tarragona amb la col•laboració de la Delegació catalana de Missions. 4 d’aquests joves marxaran en breu al Congo, tal com ja es va fer fa dos anys. Els altres 4, entre els quals m’incloc, iniciem nova ruta, i és que per primer cop l’enviament es produeix cap a Hondures, per viure una experiència que de ben segur no ens deixarà indiferents.

Em dic Blanca, tinc 25 anys i tinc el plaer de compartir aquesta experiència amb l’Adelaida Fossas (35), l’Òscar Millán (19) i el David Guillén (30). Tots quatre venim de viure la fe dins les nostres comunitats, i les nostres ocupacions diàries són ben diferents.

L’Òscar estudia Arquitectura, el David fa quatre anys que treballa en un banc, l’Ade és mestra de religió i jo treballo en una agència de publicitat. Quan vaig afegir-me al grup, l’Ade i l’Òscar ja havien dit sí. El David fou l’últim de sumar-s’hi, un compromís familiar coincidia amb els dies programats per a l’estada. Però són poques les vegades en què els plans de Déu es presenten de forma tan clara.

En aquest sentit, el suport que Mn. Simó Gras, la delegada de Joventut, Marisa Jiménez, i la Núria Macip (voluntària al Congo) van oferir-nos durant els dies en què havíem de prendre aquesta decisió no deixaven lloc a cap dubte: la comunitat de Sangrelaya, a Hondures, ens espera per compartir la fe i conviure amb una realitat social ben diferent a la que estem acostumats.

La comunitat de Sangrelaya forma part de la diòcesi de Trujillo, de la qual és bisbe Mn. Lluís Sole. Allà col•laborarem amb l’IHER (Institut Hondureny d’Educació per Ràdio) que promou l’ensenyament a distància a fi de que l’educació arribi a tots aquells poblats aïllats dels nuclis urbans. Durant gairebé un mes, en ruta itinerant, ens posarem en contacte amb la gent, de la mà dels dos missioners residents, coneixent la seva realitat i fent proselitisme dels programes d’ensenyament per ràdio, cridant a la participació tant de joves com de gent més gran. Els caps de setmana ens unirem als voluntaris de l’IHER en la seva tasca de control de la feina feta pels estudiants, aclariment de dubtes, repàs de lliçons, etc.

Ha estat relativament fàcil el nostre sí a aquesta experiència. Ens assalten dubtes, temors, inseguretats... però tenim molt clar que, en una societat en la qual cada cop es fa més difícil estimar sense esperar res a canvi, volem posar com a centre de les nostres vides Jesús, sortir de nosaltres mateixos per aprendre a ser menys exigents amb els altres i trobar allò que ens uneix: l’amor pel Crist. L’Església és una gran família, la família de Jesús, i com a germans que som volem visitar aquells membres que viuen més lluny, i fer comunió amb tots ells.

Font: Catalunya Cristiana.

Podeu seguir l'experiència de l'Estiu Solidari cada setmana al dietari de Catalunya Cristiana

2011-07-13T13:52:00.009+02:00

Tarragona es prepara per acollir 6.000 joves

De l'11 al 15 d'agost, l'Arxidiòcesi de Tarragona acollirà uns 6.000 joves d'arreu del món camí de la JMJ de Madrid. La jornada del 14 d'agost serà el dia central amb activitats durant el matí com una catequesi, itineraris per la part alta de la ciutat, espais de música i evangelització, entre d'altres. Per la tarda, la Tarraco Arena Plaça acollirà el rosari jove, l'Eucaristia d'enviament i l'espectacle sobre la Tarragona Cristiana amb la participació de grups la ciutat.

Llegir notícia sobre l' Acollida a Tarragona (Font: Catalunya Cristiana)

2011-06-27T10:33:00.008+02:00

Tot a punt a Mallorca per a l’acollida camí de la JMJ

El bisbe de Mallorca, Mons. Jesús Murgui, es va reunir el 8 de juny amb els responsables de grups de joves que el mes d’agost viatjaran a Madrid per participar en la Jornada Mundial de la Joventut amb el papa Benet XVI. Mallorca comença a escalfar motors per a la Jornada Mundial de la Joventut i per als dies previs en què acollirà més de mil joves d’arreu del món (continuar llegint)

Font: Catalunya Cristiana

2011-06-14T20:32:00.013+02:00

La família Blanes-Roldán acollirà pelegrins de la JMJ

Catalunya acollirà entre uns 25.000 i uns 30.000 joves del 12 al 15 d’agost, com a parada prèvia a la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) a Madrid. Per això, les diverses delegacions de Joventut de les diòcesis catalanes han fet una crida per acollir aquests nois i noies en el seu camí cap a la JMJ. La família Blanes-Roldán, especialment els dos fills el Xavier (12 anys) i la Maria (9 anys), ha respost afirmativament a aquesta crida i ha ofert casa seva per acollir tres o quatre joves. Aquesta família de Barcelona està disposada a acollir amb il•lusió i generositat els joves pelegrins.

Tu també pots ser FAMÍLIA ACOLLIDORA!!! Inscriu-te!

Font: Catalunya Cristiana

2011-05-31T10:31:00.014+02:00

Més de 200 voluntaris acolliran a Girona els pelegrins a la JMJ

L’Església de Girona es disposa a acollir més de 7.000 joves que pelegrinaran a la Jornada Mundial de la Joventut de Madrid. De forma regular s’han organitzat trobades de voluntaris, les tardes dels diumenges al casal Bisbe Cartañà, per tal de preparar els serveis d’acollida. Més de 200 voluntaris es preparen perquè l’acollida sigui un èxit. (Llegir tota la notícia. PDF)

Font: Catalunya Cristiana

2011-05-25T11:39:00.008+02:00

Més de 2.000 joves seran acollits a la diòcesi d’Urgell camí de la JMJ

Una peregrinació de 900 joves al santuari de Núria, una trobada de monitors d’esplais parroquials d’arreu del món a Castellserà i misses amb centenars de joves al santuari de Meritxell, a la catedral de la Seu d’Urgell i a l’església de Santa Maria de Balaguer són alguns dels esdeveniments excepcionals que la diòcesi d’Urgell viurà aquest estiu, en acollir més de 2.000 joves de diversos països d’arreu del món en el seu camí cap a Madrid per celebrar la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ), presidida pel papa Benet XVI. (Llegir tota la notícia. PDF)

Font: Catalunya Cristiana

2011-05-17T17:24:00.018+02:00

Nosaltres, de l'11 al 15 d'agost...Serem família acollidora JMJ!! I vosaltres?

Parlem amb en Javier, la Míriam i la Glòria.

Família acollidora a Girona.

Per què heu decidit donar un cop de mà acollint joves a casa vostre?
M. Ens ho van oferir i vam dir que sí ràpidament perquè ens feia molta il•lusió tenir joves catòlics d’altres nacionalitats compartint la seva cultura i una fe comuna.
J. Jo diria que ens vam animar nosaltres mateixos al pensar que és un acte d’Església i que com Església que som tenim l’obligació de participar d’acord amb les nostres possibilitats donant testimoni i sentint-nos útils.

Quants joves acollireu?

M. Podem acollir tres joves. Tenim dos llits i un haurà de dormir amb un matalàs a terra. De totes maneres no coneixem encara la seva nacionalitat.

Quina serà la vostra responsabilitat?
J. En principi donar un espai per dormir, esmorzar, acompanyar-los a la parròquia, recollir-los i sobretot donar suport i ajudar per a que se sentin recolzats i ben acollits i que sàpiguen que estem a la seva disposició.

Disponibilitat total?
M. Total perquè destinem uns dels dies de les nostres vacances i per tant podem dedicar-nos a ells a tot hora.

Feu problema de l’idioma?
M. No hi ha problema...
J. Esperem que amb l’anglès ens podem entendre.

Quin és el sentit d’aquesta Jornada Mundial de Joventut?
M. Un gran impuls per a la joventut perquè a vegades els joves catòlics ens trobem una mica sols.

Gràcies!

2011-04-29T12:55:00.008+02:00

JO SÓC VOLUNTARI DELS DIES D'ACOLLIDA JMJ...

I TU?

AMB GANES DE LA JMJ 2011!

És una gran oportunitat la que tenim tots aquest any de viure la JMJ de ben prop, és tot un goig saber que milers de joves de molts i diferents llocs s’aplegaran aquest estiu per a ser testimonis vius de fe, però encara és més motiu d’alegria el poder rebre’ls amb els braços totalment oberts.

Ha estat i està essent un impuls regenerador en les nostres vides que perdurarà amb el temps, hi ho dic en plural perquè és una vivència compartida on no estem sols en aquest camí, ja que ens trobem joves i no tan joves immersos en hores i hores de reunions i preparacions, de pregària... difícils de reflectir per escrit, que ens engresquen cada vegada més. Tot per a fer el més acollidora possible la seua vinguda.

Aquestes actituds d’entrega, de servei, ens està ajudant a viure més intensament la tant esperada trobada amb la resta de joves de tot el món i el Papa; més encara quan aquests dies estem tenint la Creu en les nostres ciutats i pobles posant de manifest aquest sentiment d’acollida que ens ajuda a créixer «Arrelats, edificats en Crist, ferms en la Fe».

He pogut estar a una emotiva jornada a Colònia, on el Papa Benet XVI es va trobar amb els joves per primera vegada; a hores d’ara he acompanyat la Creu JMJ al seu pas per Tortosa... tot un seguit de bons moments, i a la vegada també records que deixen entreveure l’esperança i les ganes de poder-ne viure moltes més junts! També ho voleu experimentar? Doncs, animeu-vos, no podeu faltar!

Carlos Sánchez. Benicarló (Bisbat de Tortosa)

2011-04-19T13:20:00.005+02:00

VETLLA DE PREGÀRIA A MONTSERRAT

Dimarts, 26 d'abril de 2011 a les 21h.
Basílica de Montserrat

----
21h- Pre-Vetlla conduïda pel grup de música Canta la Teva Fe (CTF), de la diòcesi de Tarragona.
22h- Vetlla de pregària
----

Un bon moment per posar a les mans de Maria la preparació dels Dies d'Acollida Previs i la JMJ. Contacteu amb la vostra delegació de Joventut.

Us hi esperem!

2011-03-31T14:05:00.005+02:00

Mocadors a l'arbre

El dia que va decidir marxar de casa, ni tan sols va dir adéu als seus. Va deixar enrere la família i tots els records que formaven part de la seva vida. Volia ser lliure. Un any després va veure que havia perdut el temps, la salut i els diners. Anava caminant perdut pels carrers solitaris d'una gran ciutat, i no deixava de pensar en els seus. A vegades li venia la idea de tornar a casa, però la descartava: no sabia si seria ben rebut, després de tant de temps d'haver marxat.

Però un dia va decidir-se a escriure una carta als de casa seva. En ella els demanava perdó i els deia que es moria de ganes per tornar a casa, però que no s'atrevia a demanar-ho, perquè no sabria com el rebrien. Al final de la carta els deia que si ells (els seus pares i germans) estaven disposats a acollir-lo, que posessin un mocador blanc penjat de l'arbre que hi havia al costat de la casa, tocant a la via del tren. Si ell veia el mocador, baixaria a l'estació i tornaria a casa. Però si el mocador no hi fos, acceptaria la decisió de la família i continuaria el seu viatge.

Durant el viatge amb tren a la seva ciutat, va estar tota l'estona pensant en l'arbre. Unes vegades se l'imaginava amb un petit mocador blanc penjat; i altres vegades també l'imaginava amb les branques buides, sense cap senyal de la seva família.

Quan el tren va passar veloç al costat de casa seva, va mirar el vell arbre... i no va poder reprimir un gest d'alegria: no hi havia només un mocador blanc lligat a una branca; tot l'arbre estava ple de mocadors, grans, petits, blancs, de colors... Com si hagués florit el perdó, un perdó total, que oblida tot, i que dóna l'oportunitat de tornar a començar...

Sabrem nosaltres donar una altra oportunitat a aquells que creiem que no han obrat bé amb nosaltres?

2011-03-14T13:42:00.006+01:00

El símbol de la cendra

(...) La cendra amaga realitats importants que hem de descobrir i fer nostres. D'on ve? Com neix?

Sabem que els cristians som continuadors del poble jueu. Jesús de Natzaret era i va viure com un bon jueu. Doncs bé, el poble jueu quan sentia que habvia pecat, que havia fet mal als germans i es perdia i volia buscar de nou l'amistat amb Déu, ho exterioritzava cobrint-se el cap de cendra i vestint-se de roba de sac aspra i incòmoda. Era el signe del seu sincer penediment i de la petició del perdó de Déu. Era manifestar públicament que allunyat de l'aliança amb Déu se sentia ben poca cosa, pols inconsistent que una petita bufarada de vent se l'emportava.

Fixeu-vos, inclús, en un petit detall que enriqueix aquest símbol. L'Església vol que a la Cendra que avui ens posarà el sacerdot hagi cendra obtinguda de les palmes i les branques d'oliva que vam utilitzar el Diumenge de Rams de l'any passat. El que havia estat un sgigne de Glòria ha quedat reduït a ben poca cosa. Per això, ara, quan ens imposaran la cendra se'ns dirà "converteix-te i creu en l'Evangeli" i és que en el seguiment de l'Evangeli està la nostra força.

Aproximar-nos a rebre la cendra serà el senyal de que ens penedim dels nostres pecats, de les nostres faltes, de que reconeixem la nostra debilitat i que en ocasions fallem als altres, ens fallem a nosaltres mateixos, fallem a la missió que Déu ens ha encomanat. Però també diem que volem millorar i que èr això necessitem l'ajuda i la misericòrdia del Senyor, la comprensió i l'ajuda dels altres.

Per tant, no estem davant d'un ritus de màgia. Aquí ens hem d'implicar. Millorar requereix esforç personal, necessita l'ajuda de Déu, i reconèixer que el que Crist ens ha deixat a l'Evangeli és un camí segur. Per aquesta raó, se'ns dirà el "converteix-te i creu en l'Evangeli". I si creiem això i sentim que necessitem l'ajuda de Déu per renovar-nos, ens acostarem a rebre la cendra confiant en que el Senyor ens perdona i ens anima a fer de la nostra vida un servei als germans.

Vicente Ortín
Delegació de Joventut del bisbat de Lleida

2011-03-09T12:48:00.007+01:00

10 Consells per aquesta Quaresma

1- Acceptar-nos amb joia tal com som.

2- Recordar el que hem rebut per donar-ne gràcies, i el que ens falta per reconèixer la nostra feblesa.

3- Acceptar els altres tal com són, començant pels més pròxims: el marit o l’esposa, els germans, els fills, els avis, els veïns, les germanes i germans de la comunitat...

4- Parlar bé dels altres i fer-ho amb veu alta.

5- No comparar-se amb els altres, perquè la comparació només ens portarà a l’orgull o desànim.

6- Viure en la veritat: dir el bé, bé i al mal, mal.

7- Resoldre els conflictes no amb la força sinó amb el diàleg; sense aixecar la veu, sense que la conversa es converteixi en un monòleg per part meva.

8- En el diàleg, començar pel que ens uneix, després passar al que ens separa.

9- Prendre la iniciativa del diàleg i tractar de reconciliar-me com més aviat millor: “Que no es pongui el sol sobre la ira”.

10- Creure fermament que perdonar val més que tenir raó.

Cardenal Dannels

2011-02-24T10:22:00.012+01:00

La delegació de Joventut i vocacions de Solsona celebra el 2n Agaplec

Un grupet de joves vinguts de diferents punts del bisbat ens vam reunir al seminari de Solsona per celebrar el 2n Agaplec. En la benvinguda, Mn. Joan Àguila, cantant del grup “Canta la teva fe”, ens amenitzà amb uns quans salms, pregàries, el rés del parenostre i un cant final.

A continuació ens dirigirem a una sala on tres persones ens van presentar el seu testimoni: la germana Maria, religiosa que esta fent el seu servei al mateix seminari de Solsona; Mn. Joan Àguila que explicà la seva decisió de fer-se sacerdot; i la Mar i el Sergi, un matrimoni de Viladrau que, juntament amb els seus fills, ens van explicar les seves vivències i quin lloc ocupava el Senyor en la seva vida.

Després d’aquestes emocionants histories vam celebrar la missa presidida pel Vicari general, Mn. Joan Francesc Casals, acompanyat de Mn. Lluis Tollar, Mn. Joan Àguila i el seminarista Abel Trulls.

Havent dinat, la tarda va engegar amb un concert alegre i espiritual, amb la presentació del nou disc del grup “La ciutat de l’estel”. Com a cloenda final se’ns passà un vídeo “Camí de la vida” on un grup de joves, acompanyats d’un mossèn postrat en una cadira de rodes per un accident de trànsit, pelegrinen a Santiago de Compostel•la i arriben a saber què és el que realment volen i el què Déu ha volgut per a ells.

Aquest Agaplec ha estat molt enriquidor, tal com el seu lema anunciava “He pensat en Tu”. Ens ha fet reflexionar sobre el què vol Déu de nosaltres i quin camí hem d’agafar per sentir-nos realitzats, ser feliços.

Meritxell Estany

Bisbat de Solsona

+ Fotos: Facebook Joves Bisbat Solsona

2011-02-15T12:33:00.005+01:00

Joves, pastoral de joventut i la JMJ

Diversos delegats de joventut de les diòcesis de Catalunya han participat en un col·loqui organitzat pel Centre d'Estudis Pastorals amb motiu de la preparació de la Jornada Mundial de la Joventut sobre joves i pastoral de joventut. En aquesta taula rodona s'han tractat temes molt diversos entre ells l'acompanyament, els valors del jove, la formació dels agents de pastoral i de quina manera esdeveniments com l'Aplec de l'Esperit o la JMJ marquen la vida del jove. Aquest nou quadern, amb articles en profunditat dels diferents delegats de joventut, es publicarà abans de la celebració de la JMJ.

A continuació reproduim algunes declaracions del col·loqui.

Lluís Plana (Urgell)- "Jo penso que estan molt bé les trobades com la JMJ sempre i quan les puguem inserir en un procés. L'experiència per si sola ja és significativa però ho és més si l'insereixes dins un procés".

Marisa Jiménez (Tarragona)- "Tenim la necessitat d'atansar el jove a Crist. El gran repte per mi és com apassionem a tots els estaments de l'Església perquè es faci això (...) El que ens ha de moure és una passió per Crist".

Mn. Toni Roman (Barcelona)- "Ara mateix no respiro que sigui el moment òptim (en referència a la pastoral de joventut). Segurament la JMJ té les seves oportunitats. Però ara ens toca experimentar les limitaciones que tenim. Les dinàmiques d'abans ja no ens funcionen".

Mn. Jordi Callejón (Girona)- "Jo el que veig en aquests últims 11 o 12 anys és que hem guanyat en qualitat. Tenim diferents grups on pots treballar més, parlar sense complexos, es pot començar un procés de fe amb ells".

Mn. Carles Muñiz (St. Feliu de Llobregat)- "Els joves tenen set i busquen. (...) La nostra acció pastoral ha de complementar, anar a facilitar experiències de les que generacionalment estan mancats".

Francesc Figueras (Secretari del SIJ, Barcelona)- "El jove pot arribar a dir-te que sí creu en Déu, però necessita tota la parafernàli d'entre mig. Llavors, estem parlant d'una relació directa entre Ell i Déu".

2011-02-03T11:20:00.009+01:00

SOM-HI A LA JMJ!

Aquest estiu participa de la Jornada Mundial de la Joventut! Si tens entre 16 i 35 anys pots viure aquesta gran festa de la fe amb els joves de Catalunya, Andorra i Balears!! Junts anirem cap a Madrid!

Ja et pots inscriure!

INFORMACIÓ

Preu: 185€
Dies: 17-21 d'agost de 2011
Lloc: Sant Lorenzo del Escorial
1r pagament (abans del 30 d'abril): 85€
Data límit del 2n pagament (100€): 1 de juliol de 2011
Inscripcions: Pàgina web de la teva Delegació de Joventut

NOTA: Aquesta és una opció, per si voleu fer el pagament fraccionat. En cas que feu un únic pagament teniu temps fins la data límit, 1 de juliol.

2011-01-26T11:11:00.016+01:00

Trobada Europea de Taizé a Rotterdam

28 de desembre 2010 -1 de gener 2011

EL TESTIMONI

El dia 27 al mig dia sortíem des de Terrassa camí de la ciutat holandesa, ens esperaven 17 hores de viatge. Del bisbat de Solsona superàvem la vintena i ens uníem a altres bisbats conduits per un autocar de València. Per el camí va haver moments de tot, de pregària, de diàleg, de lleure i de repòs. En el diàleg ens enriquia molt el compartir les últimes vivències de la història de la nostra vida, però també s’hi llegia una il·lusió per el que ens esperava a tots. No sols consistia en acumular experiències, si no que també consistia en contagiar alegria i pressentiment de felicitat entre la comunió.

Arribar a Rotterdam, s’hi pot contemplar el paisatge d’hivern amb neu. Una ciutat amb molta aigua, mai havia vist tanta distància de riu glaçat.

Ens distribuirem els grups per parròquies, esglésies protestants i centres de culte. Algú va arribar abans que un altre al seu destí. Però la puntualitat a la pregària, era un fet.

A la nit tothom podia parlar amb la família corresponent a la parròquia destinada, amb anglès majoritàriament o defensant-s’hi tan bonament com és pot. Era el diàleg del cor que era l’entesa amb més confiança en la convivència de tots aquests dies. A la família també s’hi compartia quelcom material: els àpats, també l’afecte.

Destacar les amistats que un jove pot fer malgrat la diferència de confessions i de llengües, cultures. Ressaltar les pregàries que eren tres durant el dia. Era com posar-se tots d’acord: matí tarda i nit per reviure aquella emoció del fi d’any on no sols el material i carismàtic caracteritza la societa t actual. Si no fer partícip amb aquell qui duem tots dins amb la festa del canvi de dècada. Començar l’any resant i encomanant-se a Jesús és la millor manera de iniciar un any.

Arribàvem el dia 2 a la tarda, amb un xic d’enyorança amb els amics coneguts a Holanda, però contents d’explicar l’experiència amb la família.

Xavier Torné Teixidó

(Bisbat de Solsona)

Fes un cop d'ull a l'àlbum de fotos!

2011-01-17T13:53:00.010+01:00

Joan Pau II, beat i patró de la JMJ

El Papa Benet XVI beatificarà a Joan Pau II el proper diumenge 1 de maig, solemnitat de la Divina Misericòrdia, segons ha informat el Director de l’Oficina de Premsa de la Santa Seu, Federico Lombardi. Joan Pau II serà beat sis anys i un mes després de la seva mort, l’any 2005. Després d'aquest anunci ha estat nomenat Patró de la JMJ.

La resolució del pontífex ha arribat immediatament després de què el prefecte per a la Causa dels Sants del Vaticà, el cardenal Angelo Amato, presentés un informe amb proves de què Carol Wojtyla va dur a terme un miracle a l’intercedir en la curació de la monja francesa Marie Simon-Pierre, malalta de parkinson. La religiosa va superar, dos mesos després de la mort del Papa a l’abril de 2005, tots els símptomes de parkinson de manera inexplicable, segons les autoritats mediques de la comissió de beatificació.

Procés de canonització

La beatificació és un prerequisit per accedir a la condició de sant. El procés de canonització comença un cop transcorre un mínim de 5 anys després de la mort del candidat. El primer pas és el reconeixement de la heroïcitat de virtuts, és a dir, haver viscut en grau superlatiu la fe, l’esperança i la caritat.

Tot seguit, s’espera un miracle obrat per la intercessió del Servent de Déu, amb què s’obre camí a la beatificació. Un cop proclamat beat, s’espera un segon miracle degudament investigat i aprovat per les autoritats eclesials que obre camí a la canonització (per a ser sant o santa). Tots els passos citats en el procés requereixen l’aprovació del Sant Pare.

Patró de la JMJ

Després de l’anunci de la seva beatificació, Joan Pau II ha estat nomenat patró de la JMJ. Sempre va mostrar gran predilecció pels joves i va ser durant el seu pontificat quan van començar les Jornades Mundials de la Joventut. D'aquesta manera el proper beat se suma a la llista dels grans sants espanyols intercessors d'aquesta edició: sant Isidre Llaurador, santa Teresa de Jesús, sant Ignasi de Loyola, sant Francesc Xavier i sant Joan de la Creu.

2011-01-14T11:01:00.011+01:00

Els Dies d'Acollida a Signes dels Temps (TV3)

Entrevista a Marisa Jiménez, directora del SIJ, amb motius dels Dies d'Acollida Previs a la JMJ que tindran lloc de l'11 al 15 d'agost arreu de les diòcesis catalanes juntament amb Mallorca. Emissió: Diumenge, 9 de gener de 2011.

60.000 joves d'arreu del món passaran per casa nostra abans d'anar a Madrid! No t'ho pots perdre! Som-hi a la JMJ!

2010-12-31T10:33:00.004+01:00

TROBADA EUROPEA DE TAIZÉ
(Del 28 de desembre de 2010 a l'1 de gener de 2011)

Un parell de fotos que ens han enviat des de Rotterdam (Holanda)...

2010-12-28T13:28:00.005+01:00

BON NADAL I FELIÇ ANY 2011!

2010-12-21T13:08:00.008+01:00

Com visc el Nadal

Què és el Nadal vertaderament? La primera cosa que ens ve al cap quan anomenem el Nadal, són els regals, el pare Noel, i els Reis... tot i que sabem que aquesta no és millor manera d’enfocar -lo.

Aquests dies són sentiments, són gestos i detalls molt més profunds! Per entendre el que significa aquesta festa, hem de recordar que fa molts anys, en un pessebre i en la més gran de les humilitats va néixer el fill de Déu. Sense riqueses, sense luxes... Déu va voler que el Salvador vingués amb senzillesa. Si Ell va venir així i nosaltres celebrem el seu naixement, per què no ho celebrem de la mateixa manera ? L’autèntica essència del Nadal és aquesta: humilitat, senzillesa. Sentir-nos joiosos en dies de pau, en dies de conviure amb les persones que més estimem. Deixar els problemes de banda i alegrar-nos. Cantar, riure, ballar... ser molt feliços per què Ell és aquí!

Aquesta és la manera en la que jo visc el Nadal, per a mi és l’autèntica festivitat.

Alejandra Pino Luque

Bisbat de Lleida

2010-12-10T12:51:00.015+01:00

Recés d'Advent a Poblet

Si he aprés alguna cosa aquests dies de recés espiritual al Monestir de Poblet és que, com a joves cristiana d’aquest segle XXI, no estic sola. L’experiència d’aquests dies ha estat tota una vivència de fraternitat i comunió conjuntament amb una cinquantena de joves d’arreu de Catalunya.

Quan Mn. Toni Vadell (prevere que ens guià en el recés) ens va enviar un correu per dir-nos que sense conèixer-nos ja pensava en tots nosaltres, li vaig fer saber això però també les ganes i la il·lusió de participar-hi. Ell va ser qui va conduir la nostra pregària, però també ens va proposar que caminem per la vida essent persones agraïdes. Donar gràcies a totes aquelles persones que han contribuït i contribueixen en el nostre camí de fe, es ben gratificant i també ajuda a créixer com a cristians.

Aquests dies de recés, a més, hem tingut temps de revisar la nostra pròpia vida, fer un repàs agraït, una mirada atenta i una lectura creient de la nostra metodologia de vida (com bé li agradava anomenar-ho a Mn. Toni). També hem pogut viure l’experiència de pregària amb els monjos del Monestir de Poblet; laudes (aquells que no sentien tant la son, jeje), eucaristia, vespres per la tarda i per la nit les completes. Hi ha qui va ésser més afortunat i també va poder gaudir dels ritmes dels monjos a l’interior del monestir i aixecar-se a bones hores del matí, just quan encara no ha sortit el sol, per a fer la pregària de maitines.

També vam poder descobrir el do de la contemplació. Contemplar la paraula de Déu, fer una lectura atenta, atrevida, imaginativa i ser capaç de respondre els perquès de la nostra vida i els com ho podem canviar. D’aquesta manera varem descobrir el diumenge mateix la història del Rei David i com ell va fracassar però va saber demanar-li perdó al Pare.

Amb aquesta metodologia també vam contemplar la paràbola del fill pròdig i l’anunciació de Maria. Essent dues lectures agraïdes i que cadascun de nosaltres, amb els nostres propis ritmes de treball i pregària personal, vam poder treballar individualment.

Segurament us estareu preguntant si després de tot això encara hi quedava temps. Doncs sí! El matí del dilluns poguérem gaudir del testimoni de vida d’un monjo de la comunitat. I, els que encara continueu llegint us posareu a riure perquè (després vaig descobrir i és realment cert) el monjo era el Pare Paco Martínez Soria! Si, si fill del personatge que tots els lectors ara mateix penseu! Un gran testimoni que va descobrir-nos a Isaïes, un personatge bíblic molt desconegut per a mi però interessant conèixer després de l’experiència del Pare Paco.

I entre pregària personal, cant meditatiu de Taizé i menjar, el dilluns a la tarda va romandre entre nosaltres l’Honorable Arquebisbe de Tarragona, que molt breument ens oferí el seu testimoni i ens encoratjar en la vivència i repte d’ésser un jove cristià al segle XXI. També nosaltres tinguerem l’oportunitat d’expressar-li les conclusions del diàleg que compartirem la nit anterior sobre les pròpies reflexions de la lectura de la carta que el Sant Pare ens envia als joves invitant-nos i preparant-nos per a la propera Jornada Mundial de la Joventut a Madrid. Així que arribarem al dimarts, i ja quasi bé hora de marxar.

Mn. Toni Vadell, després d’un emotiu comiat, encara ens encomanà una última tasca, la contemplació del naixement de Jesús i l’anunci als pastors com un apropament al Nadal, tot i conscients que estem en temps d’advent.

He intentat fer una presentació de tot el viscut aquests dies de recés al Monestir de Poblet, m’agradaria acabar aquest text amb una frase d’una carta del nostre amic Jesús i que ens va regalar el primer dia Mn. Toni Vadell: "I somric i t’acaricio, i t’encoratjo a creure en tu: perquè tu vals molt! Si sabessis com t’estimo! A voltes ets genial, tens grans idees, intuïcions increïbles... Ets la meua preferida! I també ho ets del Nostre Pare".

Què vull dir amb això? Doncs que tothom hem de ser conscients que el Pare ens guia i ens guarda en tot moment, que ell sempre està atent a tot el que ens passa, en el dia a dia, en cada moment, en cada sentiment, i hem de ser capaços d’agrair-li sempre, de donar les gràcies a tot i a tothom pel que ens ha regalat, pel do de la nostra vida.

No sé si he estat capaç d’expressar tot el viscut aquests dies de recés i sobretot de que intenteu esbrinar la meva emoció i els meus sentiments a flor de pell aquests dies, però us recomano que el pròxim any, o bé quan se us presenti una experiència com aquesta no dubteu en viure-la.

I bé, a tots vosaltres que heu arribat fins aquí en aquesta lectura: MOLTES GRÀCIES!

Marisol Monfort Diago
Sant Carles de la Ràpita
Bisbat de Tortosa

2010-11-26T13:09:00.011+01:00

BENAURANCES D'ADVENT

FELIÇOS els qui continuen confiant, malgrat les moltes circumstàncies adverses de la vida.

FELIÇOS els qui tracten d'aplanar tots els camins: odis, marginacions, discòrdies, enfrontaments i injustícies.

FELIÇOS els qui baixen dels seus cels particulars per oferir esperança i anticipar el futur, amb un somriure als llavis i amb molta tendresa al cor.

FELIÇOS qui esperen, contemplen, escolten, estan pendents de rebre un senyal, i quan arriba el moment decisiu, diuen: sí, vull, endavant, en marxa...

FELIÇOS qui denuncien i anuncien amb la seva pròpia vida i no només amb meres paraules.

FELIÇOS qui omplen els sots, obren camins, abaixen els cims, perquè l'existència sigui per a tots més humana.

FELIÇOS els qui acaricien la rosa, apropen la primavera, regalen la seva amistat i reparteixen il·lusió a mans plenes amb el seu exemple i les seves obres.

FELIÇOS els qui canten en aixecar-se, els qui proclamen que sempre hi ha un camí obert a l'esperança, dient: "No tingueu por, estigueu alegres. Déu és com una mare, com un pare bo que no castiga mai, sinó que ens acompanya i ens encoratja, ja que únicament desitja la nostra alegria i la nostra felicitat".

Miguel Ángel Mesa

2010-11-15T12:27:00.018+01:00

"Esta es la juventud del Papa"

Després de poder assistir a la dedicació de la Sagrada Família i poder admirar tota la seva bellesa, vaig poder veure el Papa en directe amb el seu Papamòbil amb una veu de fons, que venia dirigida i clamada per uns joves que deien, “Esta es la juventud del Papa”, i a mi, em va semblar un poc irònic. Però reflexionant durant aquesta setmana sobre el que volia escriure en aquest article, que hem va demanar la delegació, vaig pensar que realment era una expressió molt encertada i que sintetitzava la vinguda del Papa. Ja que ser la joventut del Papa, vol dir ser els seguidors d’aquell qui va anomenar Pere com a cap i pastor de l’Església. Ser la joventut del Papa vol dir ser seguidors de Crist, ser portadors de l’amor directe d’aquell que ens ho ha donat tot, ser testimonis directes de la bona nova de l’evangeli, ser joves en una societat on ser cristià es molt difícil on cada dia es fa més difícil poder dir aquell qui t’ha canviat la vida, aquell qui t’ha donat un sentit diferent en la teva vida, això vol dir ser joventut del Papa, això vol dir ser joventut del Crist.

Algú pot pensar que es molt difícil i que Jesús ens demana molt, però mirant el personatge de Pere en la lectura de la bíblia vaig poder veure un moment que ho sintetitza tot. Aquest moment es quan Jesús li diu a Pere, m’estimés? Pere sense pensar-s’ho li diu, si t’estimo, i Jesús li diu, pastura els mes anyells. Per segona vegada Jesús li fa la mateixa pregunta i Pere contesta el mateix. Jesús que insisteix molt i ens té molta confiança li torna a dir, Pere m’estimes?, Pere llavors pensa, em costa seguir-te, no sóc el millor exemple, en mig dels meus companys, moltes vegades he dit que no sóc seguidor teu, t’he abandonat en els moments difícils, però si, t’estimo Pare. I Jesús li contesta, pastura els meus anyells. Algú pot pensar que amb aquestes paraules us estic demanat que tots sigueu capellans o monges, però no, això cadascú ja s’ho plantejarà, el que vull dir es que Jesús no va venir a la terra per ajudar als justos sino als injustos, als que més els costava seguir el seu camí. Vull dir que ser joventut del Papa, de Crist, comporta moltes coses difícils, moltes renúncies, comporta decisions molts responsables i lliures, comporta anar contra corrent del món. On hi haurà moments que tot ho deixarem o voldrem deixar-ho córrer i que pensarem que per allò que estàvem lluitant era tot un desastre i que no servia per a res, on ens trobarem persones que ens diran que ens han rentat el cervell.

Però jo us dic no esteu sols, NO TINGUEU POR (Joan Pau II), esteu acompanyats de persones que pensen igual que vosaltres, que tenen dificultats igual que vosaltres, i que es senten cridades per Crist a ser millors persones, a ser portadors d’allò que se’ls ha donat, en una societat que es fa difícil, però no impossible. I si algun dia penseu que no teniu la suficient capacitat de seguir el camí de Crist, mireu Pere, sabent que no era un dels millors apòstols, però que era l’escollit per a dur a terme una de les tasques més important de l’Església. Com cadascú de vosaltres sou escollits per estimar al Crist amb totes les vostres forces, i portar-lo dins del cor, de tal manera que tots ho sentin, potser sense paraules, potser sense imatges però el noten, es com l’altra frase que també vaig sentir SE NOTA, SE SIENTE, EL PAPA ESTÁ PRESENTE”. Que Crist estigui present en les nostres vides, i ho demostréssim estimant als nostres germans.

Gerard Reverter, Seminarista de La Rápita

(Bisbat de Tortosa)

2010-11-02T10:53:00.009+01:00

Viajes del Papa: la clave es la pastoral

Las primeras críticas al viaje del Papa a Santiago y Barcelona se centraron en el coste del viaje. Luego se concentraron en lo que el Papa representa a los ojos de los que no quieren recibirle, y se escucharon comparaciones fuera de lugar entre el Papa y algunos imanes, los de Tarragona y Lérida, buenos representantes de un Islam politizado, misógino, intransigente y pobre culturalmente. Algún político consideraba que el Papa salía perdiendo en la comparación. Ya se sabe: no hay peor ciego que el que no quiere ver. Porque hace falta ser ciego para no darse cuenta de que el Papa no fomenta la violencia ni pone en peligro la paz. Más aún, puestos a mirar las cosas con ojos económicos y políticos, es muy posible que la consagración del templo de la Sagrada Familia por el Papa reporte beneficios económicos y turísticos a corto y largo plazo.

Pero decir que la visita del Papa puede reportar hasta beneficios económicos, no es la buena respuesta desde el punto de vista cristiano. Pues las visitas del Papa, aún con algunas servidumbres políticas inevitables (como ocurre en muchas otras realidades humanas: ya me dirán ustedes, por ejemplo, si los éxitos deportivos no tienen servidumbres de todo tipo), hay que contemplarlos en clave pastoral. El Papa, como buen pastor, como mensajero del Evangelio, sólo busca una cosa: consolidar la fe de los creyentes e invitar a los no creyentes que quieran escucharle a considerar el Evangelio de Jesús como una buena aportación a la causa de la paz, de la solidaridad entre los seres humanos, de la defensa de los débiles y desamparados. Todo lo demás está al servicio de este objetivo, aunque a veces, vuelvo a repetirlo, haya que pagar ciertos peajes.

En clave pastoral hay que entender también el uso de las lenguas, en el caso de la visita actual, el uso del gallego y del catalán. Digo esto porque me parecen desafortunadas algunas críticas hechas a este respecto, en línea de si en la Misa en Barcelona habrá más minutos en catalán que de gallego en la de Santiago. Las liturgias papales se preparan con mucho cuidado, para no herir sensibilidades. Lo normal es que donde se hablan dos lenguas se utilicen las dos. Pero lo que denotan las comparaciones entre lenguas es una mala politización de la liturgia. La Eucaristía no es el lugar para milimetrar los minutos de lengua utilizados. Ese lugar son los informativos de las televisiones autonómicas y los discursos de los políticos. La Eucaristía es otra cosa: es la Iglesia reunida como comunidad fraterna para escuchar la palabra de Dios y comulgar con su Señor. Pero para que sea así, se necesitan unos mínimos presupuestos entre los asistentes. Muchos asisten a estas Eucaristías con buena voluntad. Esperemos que sean pocos lo que asisten para aplaudir y hacer demostraciones de “fuerza católica”. Por supuesto, también están lo que asisten para salir en la televisión por motivos políticos.

¿Hay algún modo de evitar estos desajustes? Si los que asisten por compromiso social o político, lo hacen con buena intención, con respeto, como se asiste a la fiesta de un huésped ilustre y se respeta su modo de festejar, no tendría nada que decir. Ahora, si lo único que pretenden es que les vean, si solo se trata de lucir lo importantes que son, entonces no me parece del todo coherente su presencia. No estaría mal alguna reflexión en esta línea porque la Eucaristía es sobre todo la fiesta de la fe, un banquete para creyentes, en el que los primeros puestos son para los pobres. Sin duda, la Santa Sede está interesada en que se televisen estas Eucaristías, porque el Papa busca que le escuchen todos. Estupendo. Pero dejando siempre claro que lo fundamental es la unión con Cristo. Sin unión con Cristo uno no acaba de estar en su sitio en la celebración eucarística.

Martín Gelabert Ballester, O.P.

2010-10-23T19:33:00.033+02:00

Testimoni d'un descobriment

Aquest estiu vaig estar a Taizé per primer cop. És curiós perquè, poc abans de marxar, vaig tenir la mateixa sensació que la primera vegada que vaig anar de colònies (com a monitora). Aquella sensació d’haver de passar uns dies fora de casa, sense la família, amb la que passo molta part del meu temps i amb qui, durant aquells dies, no podria parlar o fins i tot discutir-me.

A tot això se li va unir que feia dos mesos que havia acabat la carrera (ja sóc mestra, per fi) i sabia perfectament que em costaria trobar feina, com així està passant. Sabia que aquest seria un any molt dur perquè, tot i que en una altra ocasió ja vaig viure un “any sabàtic”, no volia repetir la mala experiència de buit que vaig sentir llavors. Necessitava pensar. I ho vaig anar a fer a Taizé.

M’han preguntat moltes vegades si m’ha servit d’alguna cosa anar-hi, i tot que dins meu sé que sí, no he sabut expressar-ho mai, degudament, amb paraules. I quan em van demanar si podia relacionar l’experiència de Taizé amb l’experiència de monitora vaig entrar en un “off” mental del que no vaig saber sortir fins que vaig posar-me davant del paper per escriure-ho.

A Taizé he descobert moltes coses, sí. He descobert que no estic sola, en un ampli sentit d’aquesta expressió. I aquesta companyia és la que em va ajudar a fer-me una mica més valenta (encara que, de vegades, no ho sembli) en el meu dia a dia. I el meu dia a dia, des de fa ja cinc anys, és fer gaudir als infants, en la mesura en que les meves possibilitats m’ho permetin.

Ser monitora, tant d’esplai com de colònies, no és una tasca gens fàcil, encara que a més d’un li ho pugui semblar. Va més enllà de vigilar a un nen o una nena mentre els seus pares no hi són. És tracta de donar-li alguna cosa més, alguna cosa que el marqui d’aquí en endavant, que l’ajudi i que li ensenyi. Qualsevol pot treure les forces d’allà d’on bonament pugui o vulgui. Jo, ara, les he tret del “menut” Taizé.

Anar a Taizé no et converteix en bona persona de sobte, però fa créixer la bondat que tens a dins i que li demostres a qualsevol persona, però en el meu cas, també li vull mostrar als infants que confien en mi cada dissabte o cada estiu, i que compten amb mi per a passar-s’ho bé. I passar-ho bé i sentir l’estima i la bondat dels demés, és quelcom que jo he trobat a Taizé.

Ni a colònies ni a Taizé es fan les mateixes coses i activitats. Però la finalitat d’ambdós, trobo que és similar. I potser això és el que fa que les dues coses m’encantin.

Isabel Mª Martínez
Parròquia de Pardinyes
(Blog de la Delegació de Joves de Lleida)

2010-10-19T13:25:00.009+02:00

ELS JOVES AMB EL PAPA A LA SAGRADA FAMÍLIA

El proper diumenge dia 7 de novembre el Sant Pare Benet XVI visitarà Barcelona per a dedicar el temple de la Sagrada Família. Una gran ocasió per a tothom i, en especial, per a tots els joves de les diòcesis catalanes de fer costat al Papa en aquesta visita pastoral.

Cada delegació de joventut de tot Catalunya facilitarà el transport necessari per arribar-hi. Un cop allà, l’organització de la visita papal ha reservat un espai privilegiat prop del Sant Pare per a 1000 joves dels bisbats de Catalunya durant la missa de consagració. Un cop acabada la celebració el Papa resarà l’Àngelus a la Façana del Naixement des d’on saludarà a tothom allí aplegat, especialment els joves.

Després de la celebració del matí i de dinar plegats, la tarda serà el moment dedicat a les Jornades Mundials de la Joventut (JMJ). Els joves provinents de tots els bisbats de Catalunya compartirem un acte conjunt on es presentarà aquest gran esdeveniment que tindrà lloc l’estiu vinent a Madrid. Però, per a què tot arribi a bon port cal començar la campanya per a ser voluntari de les JMJ durant els Dies d’Acollida, és a dir, durant els dies previs, de l’11 al 15 d’agost de 2011. Aquesta primera trobada amb el Sant Pare i els joves a casa nostra servirà per escalfar motors de cara l’estiu.

ENS VEIEM A BARCELONA!

+ Info: http://www.papabarcelona2010.cat/

----------------------------------------------------------

PLANNING DEL DIA

10.00 Eucaristia amb el Sant Pare Benet XVI a la Sagrada Família
12.00 Res de l’Àngelus
13.00 Dinar tots plegats (Col·legi Marista/Passeig Sant Joan)
14.30 Trobada Jove: El SIJ camina cap a la JMJ (Col·legi Marista/Passeig Sant Joan)
15.30 Hora dels Adéus

(Recorda’t de portar el fulard de l’Aplec o Camino de Santiago)

[+ Info: Pregunta a la teva Delegació]

Missatge del Papa Benet XVI per la JMJ

2010-09-09T18:04:00.000+02:00

MISSATGE DEL SANT PARE BENET XVI PER A LA XXVI JORNADA MUNDIAL DE LA JOVENTUT 2011

«Arrelats i edificats en Crist, ferms en la fe»(cf. Col 2,7)

Benvolguts amics,
Penso sovint en la Jornada Mundial de la Joventut de Sydney, l’any 2008. Allí vam viure una gran festa de la fe, en la qual l’Esperit de Déu va actuar amb força, creant una comunió intensa entre els participants, vinguts d’arreu del món. Aquella trobada, com les precedents, ha donat fruits abundants en la vida de molts joves i de tota l’Església. La nostra mirada es dirigeix ara a la propera Jornada Mundial de la Joventut, que tindrà lloc a Madrid, el mes d’agost de 2011. Ja el 1989, alguns mesos abans de la històrica caiguda del Mur de Berlín, el pelegrinatge dels joves va fer un aturada a Espanya, a Santiago de Compostel·la. Ara, en un moment en què Europa ha de tornar a trobar les seves arrels cristianes, hem fixat la nostra trobada a Madrid, amb el lema: «Arrelats i edificats en Crist, ferms en la fe» (cf. Col 2,7). Us invito a aquest esdeveniment tan important per a l’Església a Europa i per a l’Església universal. A més, voldria que tots els joves, tant els que comparteixen la nostra fe, com els que vacil·len, dubten o no creuen, puguin viure aquesta experiència, que pot ser decisiva per a la vida: l’experiència del Senyor Jesús ressuscitat i viu, i del seu amor per cadascun de nosaltres.
1. A les fonts de les vostres aspiracions més grans
En cada època, també en els nostres dies, nombrosos joves senten el desig profund que les relacions interpersonals es visquin en la veritat i la solidaritat. Molts manifesten l’aspiració de construir relacions autèntiques d’amistat, de conèixer el vertader amor, de fundar una família unida, d’adquirir una estabilitat personal i una seguretat real, que puguin garantir un futur serè i feliç. En recordar la meva joventut, veig que, en realitat, l’estabilitat i la seguretat no són les qüestions que més ocupen el pensament dels joves. Sí, la qüestió del lloc de treball, i amb això la de tenir el futur assegurat, és un problema gran i urgent, però al mateix temps la joventut continua sent l’edat en què es busca una vida més gran. En pensar en quan tenia aquella edat m’adono que, senzillament, el que no volíem era perdre’ns en la mediocritat de la vida aburgesada. Volíem el que era gran, nou. Volíem trobar la vida mateixa en la seva immensitat i bellesa. Certament, això depenia també de quina era la nostra situació. Durant la dictadura nacionalsocialista i la guerra vam estar, per dir-ho d’alguna manera, «tancats» pel poder dominant. Per això volíem sortir a fora, per entrar en l’abundància de les possibilitats del ser home. Però crec que, en certa manera, aquest impuls d’anar més enllà del que és més habitual es troba en cada generació. Desitjar alguna cosa més que la quotidianitat regular d’un feina segura i sentir l’anhel del que és realment gran forma part del ser jove. Es tracta només d’un somni buit que s’esvaeix quan un es fa adult? No, l’home, certament, està creat per al que és gran, per a l’infinit. Qualsevol altra cosa és insuficient. Sant Agustí tenia raó: el nostre cor està inquiet, fins que no descansa en vós. El desig de la vida més gran és un signe que ell ens ha creat, que portem la seva «empremta». Déu és vida, i cada criatura tendeix a la vida; d’una manera única i especial, la persona humana, feta a imatge de Déu, aspira a l’amor, a l’alegria i a la pau. Llavors comprenem que és un contrasentit pretendre eliminar Déu perquè l’home visqui. Déu és la font de la vida; eliminar-lo equival a separar-se d’aquesta font i, inevitablement, privar-se de la plenitud i de l’alegria: «Sense Creador la criatura s’evapora» (Conc. Ecum. Vaticà. II, Const. Gaudium et spes, 36). La cultura actual, en algunes parts del món, sobretot a Occident, tendeix a excloure Déu, o a considerar la fe com un fet privat, sense cap rellevància en la vida social. Encara que el conjunt dels valors, que són el fonament de la societat, provingui de l’evangeli —com el sentit de la dignitat de la persona, de la solidaritat, del treball i de la família—, es constata una mena d’«eclipsi de Déu», una certa amnèsia, més encara, un veritable rebuig del cristianisme i una negació del tresor de la fe rebuda, amb el risc de perdre allò que més profundament ens caracteritza.
Per aquest motiu, benvolguts amics, us invito a intensificar el vostre camí de fe en Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist. Vosaltres sou el futur de la societat i de l’Església. Com escrivia l’apòstol Pau als cristians de la ciutat de Colosses, és vital tenir arrels i bases sòlides. Això és veritat, especialment avui, quan molts no tenen punts de referència estables per a construir la seva vida, sentint-se així profundament insegurs. El relativisme que s’ha difós, i per al qual tot tant se val i no hi ha cap veritat, ni un punt de referència absolut, no genera vertadera llibertat, sinó inestabilitat, desconcert i un conformisme amb les modes del moment. Vosaltres, joves, teniu el dret de rebre de les generacions que us precedeixen punts ferms per fer les vostres opcions i construir la vostra vida, de la mateixa manera que una planta petita necessita un suport sòlid fins que creixin les seves arrels, per convertir-se en un arbre robust, capaç de donar fruit.
2. Arrelats i edificats en Crist
Per posar en relleu la importància de la fe en la vida dels creients, voldria detenir-me en tres termes que sant Pau utilitza a: «Arrelats i edificats en Crist, ferms en la fe» (cf. Col 2,7). Aquí podem distingir tres imatges: arrelat evoca l’arbre i les arrels que l’alimenten; edificat fa referència a la construcció; ferm al·ludeix al creixement de la força física o moral. Es tracta d’imatges molt eloqüents. Abans de comentar-les, cal assenyalar que en el text original les tres expressions, des del punt de vista gramatical, estan en passiu: vol dir, que és Crist mateix qui pren la iniciativa d’arrelar, edificar i fer ferms els creients.
La primera imatge és la de l’arbre, fermament plantat a terra per mitjà de les arrels, que li donen estabilitat i aliment. Sense les arrels, seria emportat pel vent, i moriria. Quines són les nostres arrels? Naturalment, els pares, la família i la cultura del nostre país són un component molt important de la nostra identitat. La Bíblia ens en mostra un altre més. El profeta Jeremies escriu: «Beneït l’home que es refia del Senyor, que posa en el Senyor la confiança! Serà com un arbre que arrela vora l’aigua, que enfonsa les arrels ran del torrent; no té por quan ve l’estiu, el seu fullatge es manté verd; no es neguiteja en anys de secada, no deixa de donar fruit» (Jr 17,7-8). Enfonsar les arrels, per al profeta, significa tornar a posar la seva confiança en Déu. D’ell ve la nostra vida; sense ell no podríem viure de veritat. «Déu ens ha donat la vida eterna, i aquesta vida està en el seu Fill» (1Jn 5,11). Jesús mateix es presenta com la nostra vida (cf. Jn 14,6). Per això la fe cristiana no és només creure en la veritat, sinó sobretot una relació personal amb Jesucrist. La trobada amb el Fill de Déu dóna un dinamisme nou a tota l’existència. Quan comencem a tenir una relació personal amb ell, Crist ens revela la nostra identitat i, amb la seva amistat, la vida creix i es realitza en plenitud. Hi ha un moment en la joventut en què cadascú es pregunta: quin sentit té la meva vida, quina finalitat, quin rumb he de donar-li? És una fase fonamental que pot torbar l’ànim, a vegades durant molt de temps. Es pensa quin serà el nostre treball, les relacions socials que hem d’establir, quins afectes cal desenvolupar… En aquest context, torno a pensar en la meva joventut. D’alguna manera, molt aviat vaig prendre consciència que el Senyor em volia sacerdot. Però més endavant, després de la guerra, quan al Seminari i a la Universitat em dirigia cap a aquesta meta, vaig haver de reconquerir aquesta certesa. Vaig haver de preguntar-me: és aquest de veritat el meu camí? És de debò la voluntat del Senyor per a mi? Seré capaç de restar-li fidel i estar totalment a disposició seva, al seu servei? Una decisió així també provoca angoixa. No pot ser d’altra manera. Però després vaig tenir-ne la certesa: així està bé! Sí, el Senyor em vol, per això em donarà també la força. Escoltant-lo, estant amb ell, arribo a ser jo mateix. No compta la realització dels meus desitjos, sinó la seva voluntat. Així, la vida es torna autèntica.
Així com les arrels de l’arbre el mantenen plantat fermament a la terra, els fonaments donen a la casa una estabilitat perdurable. Mitjançant la fe, estem arrelats en Crist (cf. Col 2,7), de la mateixa manera que una casa està construïda sobre els fonaments. En la història sagrada tenim nombrosos exemples de sants que han edificat la seva vida sobre la paraula de Déu. El primer va ser Abraham. El nostre pare en la fe va obeir Déu, que li demanava deixar la casa paterna per encaminar-se a un país desconegut. «Abraham va creure en Déu, i Déu li ho comptà com a justícia; per això fou anomenat amic de Déu» (Jm 2,23). Estar arrelats en Crist significa respondre concretament a la crida de Déu, fiant-se d’ell i posant en pràctica la seva Paraula. Jesús mateix reprèn els seus deixebles: «Per què em dieu “Senyor, Senyor”, i no feu el que jo dic?» (Lc 6,46). I recorrent a la imatge de la construcció de la casa, afegeix: «Tothom qui ve a escoltar les meves paraules i les compleix s’assembla a un home que construïa una casa; va cavar i va enfondir fins que assentà el fonament sobre roca. Quan vingué la inundació, el riu va envestir contra aquella casa, però no la pogué somoure, perquè estava ben edificada» (cf. Lc 6, 47-48).
Benvolguts amics, construïu la vostra casa sobre roca, com l’home que «va cavar i va enfondir». Intenteu també vosaltres acollir cada dia la paraula de Crist. Escolteu-lo com l’Amic veritable amb qui compartir el camí de la vostra vida. Amb ell al vostre costat sereu capaços d’afrontar amb valentia i esperança les dificultats, els problemes, també les desil·lusions i els fracassos. Contínuament se us presentaran propostes més fàcils, però vosaltres mateixos us adonareu que es revelen com a enganyoses, no donen serenitat ni alegria. Només la paraula de Déu ens mostra l’autèntic camí, només la fe que ens ha estat transmesa és la llum que il·lumina el camí. Acolliu amb gratitud aquest do espiritual que heu rebut de les vostres famílies i esforceu-vos per respondre amb responsabilitat a la crida de Déu, convertint-vos en adults en la fe. No cregueu els qui us diguin que no necessiteu els altres per a construir la vostra vida. Recolzeu-vos, en canvi, en la fe dels vostres éssers estimats, en la fe de l’Església, i agraïu al Senyor haver-la rebut i haver-la fet vostra.
3. Ferms en la fe
Estigueu «arrelats i edificats en Crist, ferms en la fe» (cf. Col 2,7). La carta d’on s’ha tret aquesta invitació va ser escrita per sant Pau per a respondre a una necessitat concreta dels cristians de la ciutat de Colosses. Aquella comunitat, de fet, estava amenaçada per la influència de certes tendències culturals de l’època, que apartaven els fidels de l’evangeli. El nostre context cultural, estimats joves, té nombroses analogies amb el dels colossencs d’aquell temps. En efecte, hi ha un fort corrent de pensament laïcista que vol apartar Déu de la vida de les persones i de la societat, plantejant i intentant crear un «paradís» sense ell. Però l’experiència ensenya que el món sense Déu es converteix en un «infern», on preval l’egoisme, les divisions en les famílies, l’odi entre les persones i els pobles, la falta d’amor, d’alegria i d’esperança. En canvi, quan les persones i els pobles acullen la presència de Déu, l’adoren en veritat i escolten la seva veu, es construeix concretament la civilització de l’amor, on cadascú és respectat en la seva dignitat, i creix la comunió, amb els fruits que això comporta. Hi ha cristians que es deixen seduir per la manera de pensar laïcista, o que són atrets per corrents religiosos que els allunyen de la fe en Jesucrist. D’altres, sense deixar-se seduir per aquests corrents, senzillament han deixat que es refredés la seva fe, amb les inevitables conseqüències negatives en el pla moral.
L’apòstol Pau recorda als germans, encomanats per les idees contràries a l’evangeli, el poder de Crist mort i ressuscitat. Aquest misteri és el fonament de la nostra vida, el centre de la fe cristiana. Totes les filosofies que l’ignoren, considerant-lo «absurd» (1Co 1,23), mostren els seus límits davant les grans preguntes presents en el cor de l’home. Per això, també jo, com a successor de l’apòstol Pere, vull confirmar-vos en la fe (cf. Lc 22,32). Creiem fermament que Jesucrist es va entregar a la Creu per oferir-nos el seu amor; en la seva passió va suportar els nostres sofriments, va carregar amb els nostres pecats, ens va aconseguir el perdó i ens va reconciliar amb Déu Pare, obrint-nos el camí de la vida eterna. D’aquesta manera, hem estat alliberats del que més tortura la nostra vida: l’esclavitud del pecat, i podem estimar a tots, fins i tot els enemics, i compartir aquest amor amb els germans més pobres i en dificultat.
Benvolguts amics, la creu sovint ens fa por, perquè sembla la negació de la vida. En realitat, és el contrari. És el «sí» de Déu a l’home, l’expressió màxima del seu amor i la font d’on brolla la vida eterna. De fet, del cor de Jesús obert a la creu ha brollat la vida divina, sempre disponible per a qui accepta mirar el Crucificat. Per això, vull invitar-vos a acollir la creu de Jesús, signe de l’amor de Déu, com a font de vida nova. Sense Crist, mort i ressuscitat, no hi ha salvació. Només ell pot alliberar el món del mal i fer créixer el Regne de la justícia, la pau i l’amor, a què tots aspirem.
4. Creure en Jesucrist sense veure’l
A l’evangeli se’ns descriu l’experiència de fe de l’apòstol Tomàs quan acull el misteri de la creu i resurrecció de Crist. Tomàs, un dels dotze apòstols, va seguir Jesús, va ser testimoni directe de les seves curacions i miracles, va escoltar les seves paraules, va viure el desconcert davant la seva mort. La tarda de Pasqua, el Senyor es va aparèixer als deixebles, però Tomàs no hi era, i quan li van explicar que Jesús era viu i que se’ls havia aparegut, va dir: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas» (Jn 20,25).
També nosaltres voldríem poder veure Jesús, poder parlar amb ell, sentir més intensament encara la seva presència. A molts se’ls fa avui difícil l’accés a Jesús. Moltes de les imatges que circulen de Jesús, i que es fan passar per científiques, li treuen la grandesa i singularitat de la seva persona. Per això, al llarg dels meus anys d’estudi i meditació, vaig anar madurant la idea de transmetre en un llibre quelcom de la meva trobada personal amb Jesús, per tal d’ajudar d’alguna manera a veure, escoltar i tocar el Senyor, en qui Déu ens ha sortit a l’encontre per a donar-se a conèixer. De fet, Jesús mateix, apareixent-se novament als deixebles després de vuit dies, diu a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient» (Jn 20,27). També per a nosaltres és possible tenir un contacte sensible amb Jesús, ficar, per dir-ho d’alguna manera, la mà en els senyals de la seva passió, els senyals del seu amor. En els sagraments, ell se’ns acosta de manera particular, se’ns lliura. Benvolguts joves, apreneu a «veure», a «trobar» Jesús en l’eucaristia, on està present i pròxim fins a entregar-se com a aliment per al nostre camí; en el sagrament de la penitència, on el Senyor manifesta la seva misericòrdia oferint-nos sempre el seu perdó. Reconeixeu i serviu Jesús també en els pobres i malalts, en els germans que estan en dificultat i necessiten ajuda.
Entauleu i cultiveu un diàleg personal amb Jesucrist, en la fe. Coneixeu-lo mitjançant la lectura dels evangelis i del Catecisme de l’Església catòlica; parleu amb ell en la pregària, confieu en ell. Mai no us trairà. «La fe és, en primer lloc, una adhesió personal de l’home a Déu. Al mateix temps —i d’una manera inseparable— és l’assentiment lliure a tota la veritat revelada per Déu» (Catecisme de l’Església catòlica, 150). Així podreu adquirir una fe madura, sòlida, que no es basa únicament en un sentiment religiós o en un record vague del catecisme de la vostra infància. Podreu conèixer Déu i viure autènticament d’ell, com l’apòstol Tomàs, quan va professar obertament la seva fe en Jesús: «Senyor meu i Déu meu!»
5. Sostinguts per la fe de l’Església, per a ser testimonis
En aquell moment Jesús exclama: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!» (Jn 20,29). Pensava en el camí de l’Església, fundada sobre la fe dels testimonis oculars: els Apòstols. Comprenem ara que la nostra fe personal en Crist, nascuda del diàleg amb ell, està vinculada a la fe de l’Església: no som creients aïllats, sinó que, mitjançant el baptisme, som membres d’aquesta gran família, i és la fe professada per l’Església la que assegura la nostra fe personal. El credo que proclamem cada diumenge en l’eucaristia ens protegeix precisament del perill de creure en un Déu que no és el que Jesús ens ha revelat: «Cada creient és com una anella de la gran cadena dels creients. Jo no puc creure sense ser portat per la fe dels altres i, amb la meva fe, he de contribuir a portar la fe dels altres» (Catecisme de l’Església catòlica, 166). Agraïm sempre al Senyor el do de l’Església; ella ens fa progressar amb seguretat en la fe, que ens dóna la vida veritable (cf. Jn 20,31).
En la història de l’Església, els sants i els màrtirs han tret de la creu gloriosa la força per a ser fidels a Déu fins al lliurament d’ells mateixos; en la fe han trobat la força per a vèncer les seves debilitats i superar qualsevol adversitat. De fet, com diu l’apòstol Joan: «Qui venç el món sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu?» (1Jn 5,5). La victòria que neix de la fe és la de l’amor. Quants cristians han estat i són un testimoni viu de la força de la fe que s’expressa en la caritat! Han estat artífexs de pau, promotors de justícia, animadors d’un món més humà, un món segons Déu; s’han compromès en diferents àmbits de la vida social, amb competència i professionalitat, contribuint eficaçment al bé de tots. La caritat que brolla de la fe els ha portat a donar un testimoni molt concret, amb la paraula i les obres. Crist no és un bé només per a nosaltres mateixos, sinó que és el bé més preciós que hem de compartir amb els altres. A l’era de la globalització, sigueu testimonis de l’esperança cristiana arreu del món: són molts els qui desitgen rebre aquesta esperança. Davant la tomba de l’amic Llàtzer, mort des de feia quatre dies, Jesús, abans de tornar a cridar-lo a la vida, diu a la seva germana Marta: «Si creus, veuràs la glòria de Déu» (Jn 11,40). També vosaltres, si creieu, si sabeu viure i donar cada dia testimoniatge de la vostra fe, sereu un instrument que ajudarà altres joves com vosaltres a trobar el sentit i l’alegria de la vida, que neix de la trobada amb Crist.
6. Cap a la Jornada Mundial de Madrid
Benvolguts amics, us reitero la invitació a assistir a la Jornada Mundial de la Joventut a Madrid. Amb profunda alegria, us espero a cadascun de vosaltres personalment. Crist vol refermar-vos en la fe per mitjà de l’Església. L’elecció de creure en Crist i de seguir-lo no és fàcil. Es veu obstaculitzada per les nostres infidelitats personals i per moltes veus que ens suggereixen vies més fàcils. No us desanimeu, cerqueu més aviat el suport de la comunitat cristiana, el suport de l’Església. Al llarg d’aquest any, prepareu-vos intensament per a la cita de Madrid amb els vostres bisbes, sacerdots i responsables de la pastoral juvenil a la diòcesi, a les comunitats parroquials, a les associacions i moviments. La qualitat de la nostra trobada dependrà, sobretot, de la preparació espiritual, de la pregària, de l’escolta en comú de la paraula de Déu i del suport recíproc.
Benvolguts joves, l’Església compta amb vosaltres. Necessita la vostra fe viva, la vostra caritat creativa i el dinamisme de la vostra esperança. La vostra presència renova l’Església, la rejoveneix i li dóna un nou impuls. Per això, les Jornades Mundials de la Joventut són una gràcia no sols per a vosaltres, sinó per a tot el poble de Déu. L’Església a Espanya s’està preparant intensament per a acollir-vos i viure l’experiència joiosa de la fe. Dono les gràcies a les diòcesis, a les parròquies, als santuaris, a les comunitats religioses, a les associacions i moviments eclesials que estan treballant amb generositat en la preparació d’aquest esdeveniment. El Senyor no deixarà de beneir-los. Que la Mare de Déu acompanyi aquest camí de preparació. Ella, quan va rebre l’anunci de l’Àngel, va acollir amb fe la paraula de Déu; amb fe va consentir que l’obra de Déu es complís en ella. Pronunciant el seu fiat, el seu ‘sí’, va rebre el do d’una caritat immensa, que la va impulsar a lliurar-se enterament a Déu. Que ella intercedeixi per tots vosaltres, perquè en la propera Jornada Mundial pugueu créixer en la fe i en l’amor. Us asseguro el meu record paternal en la pregària i us beneeixo de cor.

Benedictus pp. XVI

Vaticà, 6 d’agost de 2010, Festa de la Transfiguració del Senyor.

Quart dia (Caldas de Reis)

2010-08-05T10:04:00.008+02:00

Pregaria del mati a Pontevedra.

Un moment de la pregaria

a punt de sortir a caminar. El grup de Girona, Solsona i Lleida que han estat seleccionats per fer el control del trajecte.

Treball de tarda a Caldas de Reis

Eucaristia a la Parroquia de Caldas.

fotos del tercer dia (Pontevedra)

2010-08-05T09:50:00.009+02:00

Marxem de Redondela a Pontevedra

Treball de tarda a Pontevedra

Missa a Santa Maria la Mayor

Sopar

Pregaria de nit a la Virgen Pelegrina

Els monjos de poblet canten la Salve.

Carregant les motxil·les.

Fotos del segon dia

2010-08-03T14:57:00.013+02:00

Joves del grup de Lleida,
pujant les maletes al camió camí de Redondela.

Els peregrins arriven a l'espai de Redondela que s'ha habilitat per acollir-nos-hi.

I després de caminar i dinar a la platja toca anar

Celebració de l'Eucaristia a la parròquia de Redondela.

Fent cua per segellar l'acreditació.

Mn. Simó Gras segellant les acreditacions dels nostres joves.

Fotos del primer dia (peregrinació a Santiago)

2010-08-02T12:35:00.009+02:00

SORTIDA - VIATGE - PRIMERA PARADA TUÍ

Queden 8h i 30 minuts per començar la peregrinació

2010-07-31T13:34:00.002+02:00

Queden 8 hores i 30 minuts per pujar al bus i marxar cap a Valença (Portugal) i iniciar la peregrinació.
Totes les delegacions de joves de Catalunya escalfen motors perquè aquesta peregrinació sigui un encontre amb Crist.
Demà a les 5 de la tarda celebrarem l'Eucaristia a la catedral de Tuí, presisida per l'Arquebisbe de Tarragona, Mons. jaume Pujol.

Carta del bisbe Francesc Pardo als joves que peregrinen a Santiago

2010-07-29T11:55:00.002+02:00

Estimat noi, estimada noia,
Una salutació cordial amb motiu del pelegrinatge a Santiago.
La Pasqua és un fet: Jesucrist és viu!
Jesucrist, el qui va parlava de Déu d’una manera nova i convincent, com a Pare, i de l’home estimat i perdonat. El qui curava als malalts, acollia els més necessitats i els més desgraciats; el qui es feia proper als leprosos fins a acariciar-los, quedant així en quarantena per entrar en llocs habitats. El qui va plorar davant el sepulcre del seu amic Llàtzer, i s’entendrí davant la mort del fill de la viuda de Naím, i com a signe de qui és i què ens ofereix, els retornà a la vida humana. Rentà els peus als deixebles, es deixà assotar i coronar amb espines, i ha entregat la seva vida per tothom, per tu i per mi.
I aquest fet, què aporta a la meva vida? Què m’ofereix?
Aquest Jesús és el Ressuscitat, el vencedor del pecat i del darrer enemic, la mort i tots els seus amics. Ell és el Senyor de la història per portar-la a la plenitud somniada, la salvació. Això vol dir que podrem assaborir la vida, la felicitat, l’amor del tot i per sempre, com no podem imaginar.
Ell ens ha assegurat, que fa camí amb nosaltres fins al final de la nostra vida i de la història humana.
• Jesús ens fa esdevenir peregrins i no “turistes”.
- El turista, aterra, disfruta, paga i marxa.
- El turista impressiona una màquina digital, però ell no queda impressionat.
- El turista no s’implica en la vida del poble o ciutat.
- El turista passa pel costat de moltes persones, sense acostar-s’hi, sense fer-s’hi proïsme, proper.
- El turista desitja el millor benestar al mínim cost, sense plantejar-se qui paga les conseqüències.
- El turista, mentre ho és, es pensa que tot es pot comprar, fins i tot la felicitat, l’amor...
- El turista vol oblidar-se de les grans preguntes, dels sofriments, de les tensions de la vida ordinària.
- El turista “passa” pels llocs, sense estimar-los, i quan marxa pensa: potser tornaré, no ho sé, depèn de les ofertes.
Hom pot esdevenir “turista” alguns dies durant l’any, o temps curts de la seva vida, per desconnectar, descansar i recuperar forces; per cert que a Girona ens va molt bé, però no com una manera de viure permanent o habitual; no els 365 dies de cada any.
I el pelegrí, com fa el camí de la vida?
- El pelegrí va lleuger d’equipatge per poder avançar amb més llibertat.
- El pelegrí queda impressionat per cada racó i petit detall del camí.
- El pelegrí sap que va de pas, que la veritable pàtria, la vida i l’amor del tot i per sempre serà un regal al final del camí, quan arribi a la casa del Pare, d’on ha sortit, traspassat l’abisme de la mort, perquè Jesús hi ha passat, l’ha vençuda i nosaltres formem de la mateixa cordada.
- El pelegrí porta un recull de llibres, anomenat Nou Testament, a on hi troba una Paraula que és Bona Notícia, orientació, ànims, coratge i alhora exigència. També per entendre’l ha de recórrer a l’Antic Testament, col•lecció que ajuda a conèixer com Déu ha preparat la vinguda de Jesús.
- El pelegrí quan arriba a un poble pregunta, s’interessa per la seva història, vida, necessitats, i si cal oferir-se per un servei, el fa; i si cal fer festa en participa.
- El pelegrí durant el camí necessita menjar, però també un menjar molt especial que li dóna una força i capacitat que ve de Jesús, i per això s’atura i participa de l’Eucaristia amb els altres pelegrins.
- El pelegrí camina al costat dels altres i es fa proïsme, capaç de dialogar, d’ajudar, de sacrificar-se pels altres, perquè junts puguin aconseguir la fita.
- El pelegrí, malgrat les ofertes més fàcils i les dreceres més atraients que se li ofereixen, no abandona.
- El pelegrí quan camina reflexiona sobre les grans preguntes, sobre allò que desitja, i alhora és capaç de cercar respostes, fiant-se de la “saviesa” dels altres que han fet el mateix camí, i sobretot de Jesús de Natzaret, que morí i ressuscità per ell i que ara l’acompanya: “Jo seré amb vosaltres cada dia”.
- Per això el pelegrí pot contemplar el món, els fets, les persones d’una manera diferent, des de la mirada amorosa de Déu, que descobreix en Jesús, i en els grups i les parròquies, els seus deixebles, avui.
- El pelegrí es troba amb altres pelegrins, i especialment amb els qui són joves, en diverses ocasions; però hi ha una trobada única i especial: LA PASQUA JOVE.

Enguany la participació a la Pasqua jove, a l’Aplec de l’Esperit, a la peregrinació a Santiago i formant grup i essent parròquia, ens ajudarà a ser més pelegrins.

Fent el mateix camí al teu costat, rep tot el meu afecte i la meva benedicció.

+ Francesc,
bisbe de Girona i delegat de la CET pels joves

Peregrinació de Joves a Santiago

2010-07-29T11:48:00.003+02:00

Hola!
El dissabte dia 31 de Juliol marxem 400 joves de les diòcesis de Catalunya a peregrinar a Santiago de Compostel·la.
Durant els 8 dies de la preregrinació us insformarem i us ensenyarem mitjançant fotografies de totes les nostres activitats i sensacions amb testimonis dels nostres joves d'aquesta peregrinació interdiocesana.

A 12 dies de l'Aplec

2010-05-10T21:10:00.003+02:00

http://www.youtube.com/watch?v=IBJXghLTfTQ

si encara no has fet la inscripció... fes-ho aquí!

http://aplecesperit2010.blogspot.com/

Pelegrinatge Joave a Terra Santa

2009-08-16T18:23:00.001+02:00

Per on començar a explicar tot allò viscut, sentit, vist, escoltat, tocat, olorat i degustat? És molt difícil descriure-ho amb paraules.

Des del inici de la peregrinació hem resseguit incansablement les petjades de Jesús i de les persones que el van acompanyar en la seva vida, passió, mort i resurrecció: Maria, Josep, Anna i Joaquim, Elisabeth, Joan Baptista, els Apòstols, Marta, Maria i Llàtzer, i perquè no, també dels mestres de la llei, grans sacerdots i escribes, els publicans, els fariseus, els leprosos, els paralítics, els muts i cecs i moltes altres persones de la seva època. Hem estat a les seves cases, temples, sinagogues carrers i places, o el que en queda d'elles, a Natzaret, Cafarnaum, Ein Karem, Jericó, Betània, Betlem, Jerusalem... de Galilea hem pujat a Judea, del mont Carmel al mont Tabor, i del llac de Tiberiades al riu Jordà, tot intentant aprofundir en la nostra fe.

Celebrar l'eucaristia en molts d'aquest llocs, ha estat un fet especial que ens ha ajudat a viure amb més intensitat la peregrinació. Gràcies al guia Fr. Luis Quintana, germà franciscà, als altres 3 mossens joves que ens acompanyaven i posteriorment l'arribada del bisbe de Girona, Sr. Francesc Pardo, ha fet que ens sentíssim en tot moment envoltats per un ambient propici a la pregària, amb molta admiració, respecte, silenci i confiança.

Hem acompanyat diverses celebracions cristianes locals i hem conviscuts amb aquests cristians, ens hem adonat de la importància que tenen com a veritables custodis dels llocs Sants alhora que mantenen la flama de la fe viva. Cal dir que també ens hem deixat interpel·lar per la realitat actual del país, hem estat testimonis privilegiats de la difícil convivència entre 2 pobles germans: el món àrab/ palestí i el món jueu/israelià. Aquesta realitat ens ha frapat, veure els murs ideològics i físics que es construeixen ens ha fet mal al cor i ens ha reafirmat en la determinació de ser testimonis de pau al món.

Per acabar, sols voldria animar a totes les persones amb inquietuds espirituals, a fer un pelegrinatge a Terra Santa, l'experiència de trobar-se amb els nostres orígens i amb els nostres germans en la fe, de caminar amb i pels camins de Jesús i celebrar l'eucaristia, compartir el seu pa i vi en els llocs Sants, realment no es pot explicar, s'ha de viure!

Anna Escur

Joves a Terra Santa

2009-08-08T18:02:00.002+02:00

Por dónde empezar después de todas las experiencias vividas... con qué quedarse ahora que hemos podido aposentar cada uno de los sentimientos, cada una de las mociones que hemos tenido en estos días.
Como dicen los salmos, ahora más que nunca puedo ver en mí esa sed de Dios, como mi ser tiene sed de Él, y puedo ver cómo sólo en Él encuentro mi descanso, porque Él es mi roca y mi salvación y Él quien me sostiene.
Pasando por cada uno de los lugares santos, siguiendo los pasos de Jesús, he podido comprobar una vez más que Dios es amor y que su amor es mejor que la vida. En Nazaret pude decirle al Señor “Hágase”, que me llevara en pos de sí; en Ain Karem mi espíritu se alegró con el de María al saberme amada y al poder constatar que el Señor ha puesto sus ojos en mí a pesar de mi pequeñez. De la misma forma que pude ver que el Señor nos recordaba su alianza y nos ponía la figura de Juan, preparándole el camino al Señor, para que así, quedándose en un segundo plano, nos pudiera enseñar el camino de la salvación.
Y dentro de ese camino, que empezó con su vida pública, ese mensaje constante que me deja en mi camino... “levántate... Talita kum...”, mensaje que deja en Cafarnaúm. Han sido mensaje tras mensaje al ir reviviendo su vida; ninguno dejaba indiferente!
El paso por una tierra y un mar que han sido testigos de tantos y tantos milagros; ha sido impresionante poder adentrarse en las aguas en las que el Señor les decía a los discípulos “no temáis, no temáis... soy yo!!!”.
En el Jordán... otro sí, otro sí a seguirle, y otro sí a confirmar en el Monte Sión a recibir ese espíritu para poder hacer como Él hizo después en la sinagoga en Nazaret, predicar; predicar que el Espíritu del Señor está sobre él y ser así testimonio de ese amor.
Y una vez que fuimos conscientes de eso, qué mejor que hacer experiencia de desierto como Jesús. Fuimos llevados por el Espíritu al desierto de Ein Quedí para poder experimentar más de cerca esa sed y necesidad que tiene nuestra alma del Señor. Fue poco tiempo el que estuvimos, pero con el calor que hacía bien podríamos haber dicho: “Aiii no... me quedo aquí abajo y os espero”. Pero no! Todos quisimos subir para hacer ese rato de oración y poder tener más claro que todo se puede a través de Él. Pero también para darnos cuenta de que ser testigo de Jesús no es un camino fácil, y por tanto, nos supondrá pruebas, inseguridades... por eso necesitamos ese silencio en nuestra vida, ese silencio para escuchar la voz de Dios. Fue una experiencia intensa que luego nos fue recompensada, porque arriba nos esperaban unas pequeñas cataratas en las cuales nos dimos un bañito.
Después de una experiencia así, que no nos dejó indiferentes a pesar de estar sólo una mañana y no cuarenta días, fuimos al mejor sitio al cual podíamos ir para descansar: Betania. Ese lugar donde el Señor pudo descansar tantas veces. A través de las pinturas, de los mosaicos otra vez nos llegaban mensajes. Viendo a Marta y a María escuchaba cómo se me decía: “Paula, Paula... te preocupas por muchas cosas...”; en ese momento me di cuenta de que muchas veces le reprocho y le pregunto que dónde está, cuando realmente está a mi lado diciéndome que Él es la vida.
Después de todas estas experiencias, creo que puedo llegar ya a las que para mí fueron más impresionantes, aunque tuvimos la gran suerte de poder estar en muchos más sitios.
La primera fue para mí llegar a Belén... reconozco que cuando llegué y vi una estrella de luces iluminada pensé: “¿pero qué es esto?”; pero mi corazón enseguida se volcó e intenté ser un poco más sensata: “¿qué más te da cómo esté ahora?, esa es la estrella... es la estrella que te ha guiado durante toda tu vida, aquí es donde se paró, porque aquí fue donde nació el que vino a ser la fuente de la vida”. Mi corazón se alegraba y me caían las lágrimas por las mejillas al pensar que estaba en la estrella adorando al niño.
Y finalmente, la llegada a Jerusalén, final de nuestro trayecto y puede que uno de los momentos que más hayan interpelado mi vida. Entrando en el Palacio de Caifás, si cerraba los ojos, podía escuchar los gritos juzgando a Jesús... Y viendo los iconos... podía ver a Pedro diciendo: “Yo no lo conozco”, aunque si agudizaba un poco la vista, me podía ver a mí. ¿Cuántas veces se lo he dicho yo? Uf...
En Getsemaní fue una experiencia extraña, fue como experimentar esa soledad, fue el vivir, el hacer presente esa sensación que tuvo el Señor; que a pesar de su miedo por lo que iba a vivir, seguía buscando el apoyo en la oración. Era el momento definitivo para dar su sí... ese sí de confianza total. Y claro... eso, una vez más me interpelaba a mí... “¿hasta dónde llega tu confianza?”.
Una situación similar me pasó en el Calvario. No podía dejar de tener la mirada fija en la cima cuando de golpe las lágrimas caían otra vez por mis mejillas; y dos frases muy familiares para mi me venían a la mente: “lo dio todo amando hasta el extremo” y una pregunta: “¿Y qué pasa si doy todo lo que tengo?”. Así que no pude hacer más que bajar al sepulcro e intentar sacar la fortaleza de María Magdalena para esperar, esperar sabiéndome amada, renovada, purificada y esperar con fe. Para poder así anunciar que ÉL HA RESUCITADO Y QUE VIVE ENTRE NOSOTROS. Ese es el mejor mensaje que nos deja, o que por lo menos me ha podido dejar a mí. Él es nuestra vida, el agua que nos sacia... que debemos amarnos y que después de todo lo que hemos vivido, no podemos quedarnos de brazos cruzados, sino que debemos ser testimonio... traspasar su mensaje de paz y de amor a todas las personas que nos rodean.

Paula Pascual

Terra Santa

2009-08-07T15:15:00.001+02:00

Del 16 al 24 de Juliol quatre joves del Bisbat de Solsona i la Teresa Gené ,delegada de joventut, vam viatjar a Terra Santa en el Pelegrinatge organitzat pel SIJC .Durant aquests nou dies vam compartir , amb altres joves dels Bisbats catalans , estones de meditació i pregària mentre anàvem coneixent els llocs més emblemàtics i importants de la vida de Jesús .Ha estat molt important el poder disposar d’ un guia franciscà , el pare Luís, que ens va acompanyar durant tota la peregrinació.Pelegrinar a Terra Santa és una experiència diferent. Al seguir els passos de Jesús s’ experimenta un acostament cap a ell i es viu l’ Evangeli d’ una altre manera.La meva experiència ha estat molt enriquidora i m’ha permès posar imatges al que ja coneixia pel Nou Testament i això m’ha fet reviure intensament molts episodis de la Vida de Jesús .El Sant Sepulcre i l’ Hort de les Oliveres em van produir una emoció que no es pot explicar, s’ ha de viure. També em va emocionar molt la renovació de les promeses de baptisme en el mateix lloc on va ser batejat Jesús.Saber que Déu ,el nostre Pare , ens estima a tots , que no ens deixarà abandonats , que no és propietat de ningú , que no cap enlloc i que no sap fer altre cosa que estimar ja que ens va enviar el seu Fill per salvar-nos m’ha permès passar aquets 9 dies inoblidables a Terra Santa .Terra Santa és un destí que enriqueix molt i a mi. personalment , el fet de compartir aquest dies amb joves dels Bisbats de Catalunya m’ha servit per obrir-me més als altres i el fet de conèixer persones de fora del nostre indret, en la vida ,és molt important .

MARIONA YUN
Publica Rebutjar

Seguint les petjades de Jesús

2009-07-30T16:49:00.002+02:00

Fa uns 3 mesos, vaig tenir la sort de veure un cartell que anunciava un pelegrinatge de joves a Terra Santa. Realment era molt atractiu; seguir les petjades de Jesús amb altres joves, un preu molt econòmic.... en definitiva, un “bon viatge” per aquest estiu. La veritat és que en aquell moment no vaig ser conscient de la magnitud de coses que s’amagaven rere aquelles lletres...
El 16 de juliol començava l’aventura, cares conegudes i no tan conegudes, començàvem un camí plegats que ens portaria a la terra de Jesús i a tot el que allí s’hi amagava.
Durant aquella setmana vam visitar molts llocs sants: la casa de Maria a Natzaret, el llac de Galilea, l’establia de Betlem, el Sant Sepulcre... en definitiva, que mentre les nostres càmeres fotogràfiques no paraven de disparar, nosaltres ens vam “deixar els peus” per aquelles terres...
Però no és d’això que vull deixar constància....
Realment, tots aquells llocs sants van ser preciosos malgrat el contrast de la pobresa i les restes de la guerra que els envoltaven. El que m’agradaria deixar escrit són les sensacions i les emocions que vam viure aquells dies... És cert que estàvem cansats però això no ens va impedir viure amb intensitat i plenitud aquella experiència.
Durant el pelegrinatge, Jesús es va fer present en mig nostre en molts moments.... Mentre caminàvem, anàvem llegint fragments de la Bíblia que havien passat allà on érem, també vam tenir moments de reflexió i pregària, de reconciliació... Jo personalment, mai havia reflexionat tant, però certament vaig sentir la presència de Jesús molt a prop (potser més a prop que mai!) en molts moments, però sobretot en els meus companys de viatge. Tots diferents, de diferents punts de la geografia catalana, però alhora, vam ser un en molts moments. També voldria destacar la sort que vam tenir amb els mossens que ens acompanyaven.... No només pel fet de ser joves ( que també! ) sinó perquè vivien amb alegria la seva vocació...eren feliços! I se’ls notava.... I van ser capaços de transmetre aquesta joia amb senzillesa però alhora amb moltíssima força.
Cal dir que aquestes dues sensacions em van impressionar ja que tots plegats vam poder veure la fe, l’estimació, l’ AMOR a Déu i als altres en els rostres i els gestos dels nostres companys i ara ja, amics.
Però, que ve ara? Punt i final? Personalment em decanto per punt i seguit! Ara ens toca donar testimoni de la nostra experiència, explicar-la a joves ( i no tant joves) i continuar el nostre camí personal d’estimació i confiança en Jesús i Maria.... i a poc a poc, anar descobrint què puc fer joc, en el meu dia a dia, per seguir aquest camí, per dir “si” com Maria....
Fàcil? Probablement no.... la qüestió és no donar-se per vençut tan aviat....

Clara Roig

31 è. Peregrinatge de confiança a través de la terra

2009-01-08T18:59:00.003+01:00

Taizé a BRUSSEL·LES

Com cada any, els germans de Taizé organitzen el que anomenen un Pelegrinatge de Confiança. Enguany ha estat a Bèlgica.

El dia 28 de gener, joves d’arreu d’Europa i del món ens dirigíem tots a un mateixa ciutat: Brussel·les. Del nostre bisbat érem prop d’una vintena. Juntament amb la gent del bisbat de Tarragona i Tortosa marxàvem amb alegria, amb ganes de passar-ho bé i amb ganes de canviar el tragí de cada dia per dedicar-li més temps al Senyor.

Les nostres expectatives es feren realitat! Un cop arribats hi hauria temps per a fer una mica de tot: turisme, practicar llengües estrangeres, tastar la xocolata belga, descobrir els diferents racons de la ciutat i evidentment temps per a pregar.

Així cada dia, tots els joves vinguts dels diferents països ens aplegàvem per a pregar. Era impressionat contemplar aquell pavelló ple de gent jove, ni més ni menys que 40.000 compartint plegats una estona de pregària.
Mentre que a la nostra societat contínuament hi ha soroll, allà, encara que sembli impossible i difícil d’imaginar, hi havia un dolç silenci. Què és el que passava que tota aquell munió de gent restés en aquell silenci contemplatiu?

La decoració i els cants invitaven a la pregària. Al fons del pavelló podíem divisar un gran arc iris. En contemplar-lo era com si cada color simbolitzés alguna cosa de la trobada: els tons ataronjats simbolitzaven el caliu que havíem rebut de les famílies que ens havien obert les portes de casa i ens havien acollit; el to vermell ens recordava l’amor d’ Aquell que es feia present a la pregària, d’Aquell que ens estima i ens parla a cadascú de nosaltres; els tons verdosos eren símbol de l’esperança, molts joves se senten estimats per Déu i volen seguir el seu camí; els tons blavencs i lilosos eren signe d’amistat, durant aquells dies vam fer amigues i amics nous, gent amable, gent feliç, ...bona gent; tons grocs per a tots els voluntaris que es preocupaven de que tot rutllés bé. Enmig, ... hi havia una pinzellada de blanc, reflectida en el vestit dels germans de Taizé, una pinzellada que nodria la pau interior i la puresa de l’esperit.

Però els dies van anar passant i era el moment de tornar a casa. De retorn, compartírem les experiències. Tots estàvem contents i malgrat el cansament d’hores d’autocar, el nostre rostre expressava l’alegria i el desig de no deixar mai de recarregar-nos del bon color del nostre Déu!

Gemma Fígols i Trulls, des de Puig-reig

El fòrum de Pastoral amb Joves i Jo

2008-11-20T22:56:00.001+01:00

Ser jove i acompanyar a altres joves? Sí, sé que pot sonar una mica “estrany” i complicat a l’hora...Però això és justament “la meva realitat”, fins i tot, alguns es sorprenen quan saben l’edat que tinc -18 anys -.
Aquests dies he tingut l’oportunitat de participar al “Fórum de Pastoral con Jóvenes” que s’ha celebrat a Madrid del 7 al 9 de Novembre. L’experiència que en trec és molt positiva, i és el que m’agradaria transmetre en aquestes quatre ratlles: “la meva vivència d’aquests dies”.
Em sembla que puc afirmar que era una de les persones més joves entre les 2000 que van participar al Fòrum i com a jove que sóc, moltes de les coses que s’explicaven durant les ponències i les xerrades, “jo, ja les sabia...”. No vull dir que jo “sàpiga molt de pastoral amb joves”, però és que jo per edat… podia ser perfectament un exemple del que es deia, i em sentia identificada en moltes de les coses que es deien... és més, moltes de les coses que vaig escoltar, reflectien molts dels aspectes de la meva realitat, i al sentir-ho m’adonava que és alhora, la realitat viscuda per molts altres joves.
Em va impressionar veure “tantíssima” gent reunida amb un mateix objectiu: apropar-se als joves com jo, per arribar a ells i poder-los transmetre el missatge de l’evangeli, tot acceptant que en l’església d’avui en dia - que som tots els cristians - hem de canviar algunes coses i, decididament, seguir treballant i avançant.
La gent venia de tots els racons d’Espanya i, tanmateix, era alhora molt diversa: hi havia sacerdots, adults que treballen amb joves, professors, religioses, i joves… de totes les edats i d’àmbits molt diversos, però em va impressionar que tots en sentíem units per una mateixa causa. Era bonic i il·lusionant veure 2000 persones que durant 3 dies hem estat pensant i parlant de Déu, del missatge de Jesús, i de com seguir transmetent-lo als joves de la nostra societat, i que ho podem fer, també, saltant i ballant les cançons de Migueli o a ritme de roc...
Però, per a fer-ho, calia abans, conèixer les diverses realitats dels joves. Gràcies a 7 testimonis, que ens van explicar la seva realitat i el paper que l’església jugava en la seva vida, vàrem poder veure la gran diversitat de joves i que som… tots diferents, però sovint més semblants del que pot semblar a primera vista: tots, ells i jo... creients o no, desitjàvem igualtat, tolerància, respecte, trobar el nostre lloc en aquest món… En definitiva, penso que tots els joves tenim més punts en comú dels que podem arribar a pensar, o fins i tot a demostrar.
Personalment, els 7 testimonis em van “tocar” molt, em va ser “fàcil” identificar-me amb algun dels testimonis. Però encara em va sorprendre més, i de manera molt grata, poder comprovar que una “altra” església és possible..., que la pastoral amb joves pot seguir creixent..., que d’una manera o altra, podem continuar evangelitzant.., que podem fer que el missatge de Jesús arribi..., i encara més, podem ajudar a que els joves descobreixin a Déu, tot fent camí junts en la seva experiència.
Tot això…em provoca una gran il·lusió; veure que això és possible..., veure que “la gent més gran” està disposada a “acollir” els joves tal com som, amb la realitat en que vivim i amb la nostra manera de veure les coses. Com a jove, m’il·lusiona i m’omple d’esperança, i com a catequista, em dóna força per a seguir acompanyant joves, per intentar ajudar-los que descobreixin el que altra gent m’ha ajudat a mi a descobrir... que aquests joves, ells i jo, siguem llum per al món, i que ells i jo també puguem ser capaços d’ajudar a altres joves; els que alguns diuen que estant perduts, els que busquen el seu lloc, que encara no han trobat, els que cerquen la seva pròpia identitat i a Déu, els que tenen dubtes, també a aquells joves que es senten sols, incompresos, desil·lusionats... perquè al cap i a la fi... encara que tots siguem diferents, no ho som tant.
La meva experiència d’aquest Fòrum, de ben segur, m’ajudarà a seguir creixent i creient en mi mateixa, en els joves i en Déu, a obrir-me i a comprendre molt millor altres realitats amb les que convisc cada dia, m’ajudarà a seguir treballant per als joves... perquè nosaltres som el futur... però també formem part i som el present.
Per acabar voldria quedar-me amb una última experiència que he fet aquests dies: l’important que és descobrir i veure que no estem sols al món, que hi ha molts més joves, joves com tu i com jo, que cerquem..., que ens movem... i que no ens cansarem fins trobar el nostre lloc i la nostra felicitat...
Cantava i pregava a l’Eucaristia que va cloure el Fòrum perquè tots els joves siguem capaços d’aconseguir-ho i poder compartir-ho amb els altres... perquè és donant com acabarem trobant moltes respostes a les nostres inquietuds, perquè és donant, com més rebrem, i com més feliços podrem arribar a ser.

Mireia Castells Ruiz

delegació de lleida

Des de Sidney (Bisbe de Vic)

2008-09-07T22:08:00.003+02:00

Pastoral amb els joves

Una primera reflexió que em sembla adient després de la Jornada Mundial dela Joventut a Sydney és la de remarcar que és possible fer un treball apostòlic amb els joves.

Els joves de les generacions actuals –tot i l’ambient cultural en què són immersos– són capaços d’escoltar l’anunci clar de l’evangeli de Jesucrist. Remirant els discursos i les homilies del papa Benet XVI, trobo algunes claus que ens poden servir quan tot just comencem el nou curs pastoral. El Sant Pare convida a mirar el món, la realitat. Una mirada d’esperança, pròpia de la fe cristiana, fa admirar la creació i les realitats profundament humanes queens envolten. Però també, des de la mirada de la fe, cal constatar els perills dels falsos humanismes, que el Papa no es cansa de recordar: el relativisme i el laïcisme. La proposta cristiana per als joves és clara. La vida, en paraules del Papa, ésuna recerca del que és vertader, bo i bell. La sinceritat en la recerca és una premissa ineludible, en un món de propostes no sempre clares ni ben intencionades. L’anunci és el de sempre en l’Església, tant per als joves com per a tothom:«Crist ofereix més. Encara més, ofereix tot. Solament ell, que és la Veritat, potser el Camí i, per tant, la Vida.» La vida cristiana té una característica que mai no podem oblidar. «El que constitueix la nostra fe no és principalment el que nosaltres fem, sinó el que rebem. Al capdavall, moltes persones generoses que no són cristianes podenfer molt més del que nosaltres fem. Amics, ¿accepteu d’entrar en la vida trinitària de Déu, entrar en la seva comunió d’amor?... Madureu la vostra fe a través dels estudis, el treball, l’esport, la música i l’art. Sosteniu-la mitjançant la pregària i alimenteu-la amb els sagraments.» El nostre món i la nostra Església necessiten la renovació de la qual els joves poden ser portadors. Una nova generació de cristians és convidada a contribuir a l’edificació d’un món en què la vida, l’amor i l’esperança siguin plenament realitat. Un món renovat que pugui parar el desert espiritual que es manifesta en el buit interior, la por indefinible, un larvat sentit de desesperació. I, en paraules del Papa, l’Església té necessitat d’una renovació. L’Església té necessitat del do dels joves, de tots els joves. La crida vocacional apareix en les paraules del Papa –com ha d’aparèixer en tota autèntica pastoral de joves–: «Adreço aquesta invitació de manera especial als qui el Senyor crida a la vida sacerdotal i religiosa. No tingueu por de dir el vostre “sí” a Jesús, de trobar la vostra alegria a fer la seva voluntat, lliurantvos completament per arribar a la santedat i fent ús dels vostres talents al servei dels altres.»

+ Romà Casanova, bisbe de Vic

Rebeu l'Esperit Sant

2008-09-07T21:58:00.002+02:00

Quan jo tenia 17 anys, una guitarra, una profunda admiració per Jesús de Natzaret, una fe assumida sense qüestionaments i rebuda des de casa, un ambient catòlic a l’escola i un grup d’amics a la parròquia, algú va preguntar al nostre catequista sobre l’Esperit Sant. Ell, que era un bon animador i que sabia llegir els signes dels temps, mirant-nos les cares, va decidir que el millor devia ser parlar-nos amb paràboles (us sona la història?), i ens va parlar d’un jove que era capaç de renunciar als dissabtes a la tarda per dedicar-los als més pobres, i d’un altre que venç la seva timidesa per defensar un amic, i encara d’un altre, orgullós, que demana perdó quan s’adona del que ha fet, i d’un altre que... i tots vam mirar endarrere en la nostra vida i ens vam descobrir fent coses que mai ens hauríem cregut capaços de fer. Allà hi era l’Esperit Sant, ens va dir. Un poder que no et fa poderós, una força que et torna humil, valentia per escoltar els qui pateixen i coratge per buidar-nos de nosaltres mateixos i transformar-nos i omplir-nos de vida, per omplir-nos de Déu.

Del 14 al 20 de juliol, un centenar de joves de tot Catalunya i les Illes Balears, es van afegir als 2500 joves vinguts de tota Europa que es trobaven a Lourdes per rebre un missatge del Papa Benet XVI des de Sidney: “vosaltres esteu cridats a viure els dons de l’Esperit entre vaivens de la vida quotidiana. (...) Si acolliu la força de l’Esperit Sant, també vosaltres podreu transformar les vostres famílies, les comunitats i les nacions. Allibereu aquests dons. Que la saviesa, la intel·ligència, la fortalesa, la ciència i la pietat siguin els signes de la vostra grandesa.”

Són joves que no canten les cançons que jo cantava, que a casa no senten parlar de Déu, que sovint no els hi és fàcil manifestar-se cristians, però que es senten part de l’Església quan es parla amb el seu llenguatge, quan la senten alegre i creativa, que s’obren al transcendent i a la vida quan se’ls acompanya des de el que són i no des del que voldríem que fossin, que són sensibles als malalts i als febles i disposats a servir. A Lourdes, 2500 joves van pregar plegats, van manifestar obertament i de forma festiva i sorollosa la seva fe i, com Bernadette, van deixar que Déu entrés i fes un cop d’ull al seu cor. I quan això passa res no resta igual!
Ells ja han mogut. Ara ens toca a nosaltres. Tant de bo l’Esperit Sant ens tregui la por i ens torni arriscats i somiadors per creure en l’Església jove que ens espera a l’altra banda de la porta.

Marta Serrano
Delegada de Joves del Bisbat de Lleida

Jubilate

2008-07-30T13:32:00.002+02:00

Era aquesta la crida i la proposta que llençaven als joves d’Europa des del Santuari de Lourdes per a celebrar des d’aquí la Jornada Mundial de la Joventut, en comunió amb la que el Sant Pare ha celebrat a Sydney .

JUBILATE! I això és el que precisament varem fer del 14 al 20 de juliol un centenar llarg de joves i animadors de les diòcesis catalanes i balears, coordinades pel Secretariat Interdiocesà de Joves (SIJ): celebrar i renovar la fe amb to festiu, amb esperit joiós, compartit amb milers de joves a Lourdes i amb centenars de milers a Sydney i molts altres indrets del món. Queda clar que un dels aspectes més positius d’aquestes grans trobades de joves cristians és el fet que aquests joves reforcen la seva identitat com a creients i se senten més empesos i urgits a ser-ne testimonis, havent compartit durant uns dies les seves recerques i conviccions amb molts altres joves d’arreu del món. I precisament aquesta era la proposta que els feia el mateix Sant Pare en convocar-los a aquesta Jornada Mundial: “Rebreu la força de l’Esperit Sant i sereu els meus testimonis” .

Varem començar aquest pelegrinatge fent una primera aturada a la catedral de Girona. Volíem aplegar-nos primer com a Església de Jesucrist que avui, amb els seus joves, mira d’encarnar l’Evangeli a Catalunya i les Illes Balears. Junts varem recordar en una vetlla de pregària al claustre romànic que ara feia un any havíem celebrat junts que estem “Marcats per l’Esperit”; va ser a l’Aplec que varem viure el mes de maig de 2007 a Tarragona. I ara, el bisbe Carles de Girona enviava els joves a Lourdes dient-los: “Aneu a trobar-vos amb el Senyor, aneu a conèixer d’altres joves que tenen la mateixa fe en Crist que vosaltres i per mitjà de l’Esperit la voleu posar en pràctica en la missió. Aneu a Lourdes per aprendre, per formar-vos dels cristians més madurs, per recollir bons testimonis de l’amor de Déu, per aprendre a servir sense ser servits. (...) Torneu de la peregrinació ben enfortits, no només per a vosaltres, sinó pel bé de les vostres Esglésies d’origen”.

Els joves catalans i de les illes, juntament amb els 2.500 joves vinguts principalment d’Europa, però també alguns dels altres continents, han rebut aquests dies a Lourdes una gran quantitat d’impactes: la presència dels malalts, dels voluntaris que acompanyen i serveixen els malalts; les celebracions litúrgiques tan massives i amb una expressió força festiva de la fe; les catequesis dels nostres bisbes (hi van participar l’Arquebisbe de Tarragona i els bisbes d’ Urgell i Terrassa); la figura Santa Bernadeta, aquella noia jove i pobra que fa 150 anys va experimentar la presència i la veu de la Mare de Déu que s’adreçava a ella; el testimoni d’un nombrós grup de joves cristians palestins que expressaven amb molta força i claredat la seva dificultat per a viure l’Evangeli amb radicalitat i estimar l’enemic, quan aquest va ben armat i et té amb les mans ben lligades; el testimoni de molts altres joves que van conèixer en els espais de pregària o en els concerts de la nit, o tot fent cua esperant rebre el menjar que facilitava l’organització.

La riquesa i la força de tots aquests impactes la van poder expressar els nostres joves l’últim dia de pelegrinatge a través d’una dinàmica que varem anomenar “Tendablog”: sota una immensa carpa, cada jove va poder expressar en un missatge curt què era el que més l’havia “tocat” o commogut aquells dies i ho van compartir. Alguns dels missatges deien:

- Aquesta experiència m’ha servit per a estar més a prop de Déu.

- Gràcies per fer-ho possible.

- M’ha impressionat molt veure tanta gent de tot arreu! Te n’adones que no estàs sol.
- De Lourdes m’emporto una renovació espiritual i un enfortiment de la fe.

Durant aquesta setmana viscuda a Lourdes en el marc de la Jornada Mundial de la Joventut, els joves han sentit moltes paraules, han conegut molts testimonis, han visibilitzat la catolicitat de l’Església (un altre dels aspectes que van posar de relleu els nostres bisbes i que van acollir amb generositat els joves) que s’expressa amb alegria i creativitat, alguns han pogut servir els malalts que aquests dies havien pelegrinat al santuari... Ara caldrà temps per a rumiar-ho i anar-ho paint tot; per tal que aquestes experiències vagin consolidant un estil de vida en cada noi i noia, l’estil de vida evangèlic que va viure Jesús i que han encarnat el sants i santes al llarg de la història, com ho va fer la jove Bernadeta a mitjans del segle XIX.

Des de Sydney el Papa Benet XVI ha adreçat als joves del nostre temps (jo diria que als creients i als no creients) diversos missatges amb un to molt positiu, des d’una preocupació ecològica pel respecte a la Creació fins a la crida a “ser profetes d’una nova època, missatgers de l’amor de Déu, capaços d’atreure la gent al Pare i de construir un futur d’esperança per a tota la humanitat” (de la Missa de clausura).

Caldrà, doncs, rumiar i elaborar els missatges i les experiències viscudes aquests dies. No hi ha dubte de que l’Esperit del Senyor segueix bufant i cal estar atent al que va suggerint en el cor de cada jove. Els delegats i responsables de la pastoral juvenil de les nostres diòcesis voldríem saber copsar aquest fer-se present de l’Esperit en els joves d’avui i voldríem estar al seu servei, obrint en tot moment camins per al Senyor. A Lourdes hem viscut junts, joves i animadors, una nova etapa d’aquest gran pelegrinatge que és el camí de la fe.

Toni Roman.
Delegat de Pastoral Juvenil de Barcelona.

Homilia de Benet XVI als joves

2008-07-29T23:04:00.001+02:00

Estimats amics

«Quan l'Esperit Sant vingui sobre vosaltres, rebreu força» (Hch 1,8). Hem vist complerta aquesta promesa. En el dia de Pentecosta, com hem escoltat en la primera lectura, el Senyor ressuscitat, assegut a la dreta del Pare, va enviar l'Esperit Sant als seus deixebles reunits en el cenacle. Per la força d'aquest Esperit, Pedro i els Apòstols van anar a predicar l'Evangeli fins als confinis de la terra. En cada època i en cada llengua, l'Església continua proclamant en tot el món les meravelles de Déu i convida a totes les nacions i pobles a la fe, a l'esperança i a la vida nova en Crist. En aquests dies, també jo he vingut, com Successor de sant Pere, a aquesta esplèndida terra d'Austràlia. He vingut a confirmar-vos en la vostra fe, joves germanes i germans meus, i a obrir els vostres cors al poder de l'Esperit de Crist i a la riquesa dels seus dons. Or perquè aquesta gran assemblea, que congrega a joves de «totes les nacions de la terra» (Hch 2,5), es transformi en un nou cenacle. Que el foc de l'amor de Déu descendeixi i ompli els vostres cors per a unir-vos cada vegada més al Senyor i a la seva Església i enviar-vos, com nova generació d'Apòstols, a dur a Crist al món.

«Quan l'Esperit Sant descendeixi sobre vosaltres, rebreu força». Aquestes paraules del Senyor ressuscitat tenen un significat especial per als joves que seran confirmats, segellats amb el do de l'Esperit Sant, durant aquesta Santa Missa. Però aquestes paraules estan dirigides també a cadascun de nosaltres, és a dir, a tots els quals han rebut el do de l'Esperit de reconciliació i de la vida nova en el Baptisme, que ho han acollit en els seus cors com la seva ajuda i guia en la Confirmació, i que creixen quotidianament en els seus dons de gràcia mitjançant la Santa Eucaristia. En efecte l'Esperit Sant descendeix novament en cada Missa, invocat en la pregària solemne de l'Església, no només per a transformar els nostres dons del pa i del vi en el Cos i la Sang del Senyor, sinó també per a transformar les nostres vides, per a fer de nosaltres, amb la seva força, «un sol cos i un sol esperit en Crist». Però, què és aquest «poder» de l'Esperit Sant? És el poder de la vida de Déu. És el poder del mateix Esperit que es planava sobre les aigües en l'alba de la creació i que, en la plenitud dels temps, va aixecar a Jesús de la mort. És el poder que ens conduïx, a nosaltres i al nostre món, cap a l'arribada del Regne de Déu. En l'Evangeli d'avui, Jesús anuncia que ha començat una nova era, en la qual l'Esperit Sant serà vessat sobre tota la humanitat (cf. Lc 4,21). Ell mateix, concebut per obra de l'Esperit Sant i nascut de la Mare de Déu, va venir entre nosaltres per a portar-nos aquest Esperit. Com font de la nostra vida nova en Crist, l'Esperit Sant és també, d'una manera molt veritable, l'ànima de l'Església, l'amor que ens uneix al Senyor i entre nosaltres i la llum que obre els nostres ulls per a veure les meravelles de la gràcia de Déu que ens envolten.

Aquí a Austràlia, aquesta «gran terra meridional de l'Esperit Sant», tots nosaltres hem tingut una experiència inoblidable de la presència i del poder de l'Esperit en la bellesa de la naturalesa. Els nostres ulls s'han obert per a veure el món que ens envolta com és veritablement: «adrogueria», com diu el poeta, «de la grandesa de Déu», replet de la glòria del seu amor creatiu. També aquí, en aquesta gran assemblea de joves cristians provinents de tot el món, hem tingut una experiència eloqüent de la presència i de la força de l'Esperit en la vida de l'Església. Hem vist l'Església com és veritablement: Cos de Crist, comunitat viva d'amor, en la qual hi ha gent de tota raça, nació i llengua, de qualsevol edat i lloc, en la unitat nascuda de la nostra fe en el Senyor ressuscitat.
No obstant això, aquesta força, la gràcia de l'Esperit Sant, no és quelcom que puguem merèixer o conquistar; només la podem rebre com pur do. L'amor de Déu pot vessar la seva força només quan li permetem canviar-nos per dintre. Hem de permetre-li penetrar en la dura crosta de la nostra indiferència, del nostre cansament espiritual, del nostre cec conformisme amb l'esperit del nostre temps. Només llavors podem permetre-li encendre la nostra imaginació i modelar els nostres desitjos més profunds. Per això és tan important l'oració: la pregària quotidiana, la privada en la quietud dels nostres cors i davant el Santíssim Sagrament, i l'oració litúrgica en el cor de l'Església. Aquesta és pura receptivitat de la gràcia de Déu, amor en acció, comunió amb l'Esperit que habita en nosaltres i ens duu, per Jesús i en l'Església, al nostre Pare celestial. En la potència del seu Esperit, Jesús està sempre present en els nostres cors, esperant serenament que ens disposem en el silenci al costat d'Ell per a sentir la seva veu, romandre en el seu amor i rebre «la força que prové de d’alt», una força que ens permet ser sal i llum per al nostre món.
En la seva Ascensió, el Senyor ressuscitat va dir als seus deixebles: «Sereu els meus testimonis… fins als confinis del món» (Hch 1,8). Aquí, a Austràlia, donem gràcies al Senyor pel do de la fe, que ha arribat fins a nosaltres com un tresor transmès de generació en generació en la comunió de l'Església. Aquí, a Oceania, donem gràcies d'una manera especial a tots aquells missioners, sacerdots i religiosos compromesos, pares i avis cristians, mestres i catequistes, que han edificat l'Església en aquestes terres. Testimonis com la Beata Mary Mackillop, Sant Peter Chanel, el Beat Peter To Rot i molts altres. La força de l'Esperit, manifestada en les seves vides, està encara activa en les iniciatives beneficioses que han deixat en la societat que han plasmat i que ara se us confia a vosaltres. Estimats joves, permeteu-me que us faci una pregunta. Què deixareu vosaltres a la pròxima generació? Esteu construint les vostres vides sobre bases sòlides? Esteu construint una mica que durarà? Esteu vivint les vostres vides de manera que deixeu espai a l'Esperit en un món que vol oblidar a Déu, rebutjar-lo fins i tot en nom d'un fals concepte de llibertat? Com esteu usant els dons que se us han donat, la «força» que l'Esperit Sant està ara disposat a vessar sobre vosaltres? Quina herència deixareu als joves que us succeiran? Què us distingirà?

La força de l'Esperit Sant no només ens il·lumina i ens consola. Ens encamina cap al futur, cap a la vinguda del Regne de Déu. Quina visió magnífica d'una humanitat redimida i renovada descobrim en la nova era promesa per l'Evangeli d'avui! San Lucas ens diu que Jesucrist és el compliment de totes les promeses de Déu, el Mesías que posseeix en plenitud l'Esperit Sant per a comunicar-lo a la humanitat sencera. L'efusió de l'Esperit de Crist sobre la humanitat és peça d'esperança i d'alliberament contra tot allò que ens empobreix. Aquesta efusió oferix de nou la vista al cec, allibera als oprimits i genera unitat en i amb la diversitat (cf. Lc 4,18-19; Is 61,1-2). Aquesta força pot crear un món nou: pot «renovar la faça de la terra» (cf. Sal 104,30). Enfortida per l'Esperit i proveïda d'una rica visió de fe, una nova generació de cristians està convidada a contribuir a l'edificació d'un món en el qual la vida sigui acollida, respectada i cuidada amorosament, no rebutjada o temuda com una amenaça i per això destruïda. Una nova era en la qual l'amor no sigui ambiciós ni egoista, sinó pur, fidel i sincerament lliure, obert als altres, respectuós de la seva dignitat, un amor que promogui el seu bé i irradiï goig i bellesa. Una nova era en la qual l'esperança ens alliberi de la superficialitat, de l'apatia i l'egoisme que degrada les nostres ànimes i enverina les relacions humanes. Estimats joves amics, el Senyor us està demanant ser profetes d'aquesta nova era, missatgers del seu amor, capaços d'atreure a la gent cap al Pare i de construir un futur d'esperança per a tota la humanitat.

El món té necessitat d'aquesta renovació. En moltes de les nostres societats, al costat de la prosperitat material, s'està expandint el desert espiritual: un buit interior, una por indefinible, un gran sentit de desesperació. Quants dels nostres semblants han cavat aljubs esquerdats i buits (cf. Jr 2,13) en una recerca desesperada de significat, d'aquest significat últim que només pot oferir l'amor? Aquest és el do gran i alliberador que l'Evangeli duu amb si: ell revela la nostra dignitat d'homes i dones creats a imatge i semblança de Déu. Revela la cridada sublim de la humanitat, que és la de trobar la pròpia plenitud en l'amor. Ell revela la veritat sobre l'home, la veritat sobre la vida. També l'Església té necessitat de renovació. Té necessitat de la vostra fe, el vostre idealisme i la vostra generositat, per a poder ser sempre jove en l'Esperit (cf. Lumen gentium, 4). En la segona lectura d'avui, l'apòstol Pau ens recorda que cada cristià ha rebut un do que ha de ser usat per a edificar el Cos de Crist. L'Església té especialment necessitat del do dels joves, de tots els joves. Té necessitat de créixer en la força de l'Esperit que també ara us infon goig a vosaltres, joves, i us anima a servir al Senyor amb alegria. Obriu el vostre cor a aquesta força. Dirigeixo aquesta invitació de manera especial als quals el Senyor crida a la vida sacerdotal i consagrada. No tingueu por de dir el vostre «sí» a Jesús, de trobar la vostra alegria a fer la seva voluntat, lliurant-vos completament per a arribar a la santedat i fent ús dels vostres talents al servei dels altres.
D’aquí uns instants, celebrarem el sagrament de la Confirmació. L'Esperit Sant descendirà sobre els candidats; ells seran «segellats» amb el do de l'Esperit i enviats per a ser testimonis de Crist. Què significa rebre la «segell» de l'Esperit Sant? Significa ser marcats indeleblement, inalterablement canviats, significa ser noves criatures. Per als quals han rebut aquest do, ja gens pot ser el mateix. Estar «batejats» en l'Esperit significa estar enardits per l'amor de Déu. Haver «begut» de l'Esperit (cf. 1 Co 12,13) significa haver estat refrescats per la bellesa del designi de Déu per a nosaltres i per al món, i arribar a ser nosaltres mateixos una font de frescor per als altres. Ser «segellats amb l'Esperit» significa a més no tenir por de defensar a Crist, deixant que la veritat de l'Evangeli impregni la nostra manera de veure, pensar i actuar, mentre treballem pel triomf de la civilització de l'amor. A l'elevar la nostra oració pels confirmats, van demanar també que la força de l'Esperit Sant faci reviure la gràcia de la Confirmació de cadascun de nosaltres. Que l'Esperit vessi els seus dons abundantment sobre tots els presents, sobre la ciutat de Sydney, sobre aquesta terra d'Austràlia i sobre totes les seves gents. Que cadascun de nosaltres sigui renovat en l'esperit de saviesa i intel·ligència, l'esperit de consell i fortalesa, esperit de ciència i pietat, esperit d'admiració i sant temor de Déu. Que per l'amorosa intercessió de Maria, Mare de l'Església, aquesta XXIII Jornada Mundial de la Joventut sigui viscuda com un nou cenáculo, de manera que tots nosaltres, enardits amb el foc de l'amor de l'Esperit Sant, continuem proclamant al Senyor ressuscitat i atraient a cada cor cap a Ell.

Vetlla a Sidney

2008-07-24T16:23:00.001+02:00

VIATGE APOSTÒLIC DEL PAPA BENET XVI
A SIDNEY (AUSTRÀLIA) EN OCASIÓ DE LA
XXIII JORNADA MUNDIAL DE LA JOVENTUT
(13-21 DE JULIOL DE 2008)
VETLLA DE PREGÀRIA AMB ELS JOVES
DISCURS DEL SANT PARE BENET XVI
Hipòdrom de Randwick
Dissabte 19 de juliol de 2008

Estimats joves,
Novament aquesta tarda hem escoltat la gran promesa de Crist, «quan l’Esperit Sant
vindrà damunt vostre, rebreu una força», i hem escoltat el seu mandat: «que us farà
testimonis meus... fins a l’extrem de la terra» (Ac 1,8). Aquestes van ser les últimes
paraules que Crist va pronunciar abans de la seva ascensió al cel. El que els apòstols van
sentir en escoltar-les només ho podem imaginar. Però sabem que el seu amor profund
per Jesús i la confiança en la seva paraula els va portar a reunir-se i esperar a la sala de
dalt de la casa on es reunien, però no a una espera sense sentit, sinó junts, units en
l’oració, amb les dones i amb Maria (cf. Ac 1,14). Aquesta tarda nosaltres fem el
mateix. Reunits davant de la nostra Creu, que ha viatjat tant, i de la icona de Maria,
resem sota l’esplendor celeste de la constel·lació de la Creu del Sud. Aquesta tarda
prego per vosaltres i pels joves d’arreu del món. Deixeu-vos inspirar per l’exemple dels
vostres patrons. Acolliu al vostre cor i a la vostra ment els set dons de l’Esperit Sant.
Reconeixeu el poder de l’Esperit Sant en la vostra vida i creieu-hi.
L’altre dia parlàvem de la unitat i de l’harmonia de la creació de Déu i del nostre lloc en
ella. Hem recordat com nosaltres, que hem estat creats a imatge i semblança de Déu,
gràcies al gran do del baptisme ens hem convertit en fills adoptius de Déu, en criatures
noves. I precisament com a fills de la llum de Crist, simbolitzada per les espelmes
enceses que teniu a les vostres mans, donem testimoniatge al món nostre d’una
esplendor que cap foscor no pot ofegar (cf. Jn 1,5).
Aquesta tarda centrem l’atenció sobre «com» arribar a ser testimonis. Tenim necessitat
de conèixer la persona de l’Esperit Sant i la seva presència vivificant en la nostra vida.
No és fàcil. En efecte, la diversitat d’imatges sobre l’Esperit Sant que trobem a
l’Escriptura –vent, foc, alè– posen de manifest com ens n’és, de difícil, tenir-ne una
comprensió clara. I, no obstant això, sabem que l’Esperit Sant és qui dirigeix i defineix
el nostre testimoniatge sobre Jesucrist, si bé de manera silenciosa i invisible.
Ja sabeu que el nostre testimoniatge cristià és una ofrena a un món que, en molts
aspectes, és fràgil. La unitat de la creació de Déu s’afebleix per ferides profundes quan
les relacions socials es trenquen, o l’esperit humà es troba gairebé esclafat del tot per
l’explotació o l’abús de les persones. De fet, la societat contemporània pateix un procés
de fragmentació per culpa d’una manera de pensar que, per la seva naturalesa, té una
visió reduïda, perquè descuida completament l’horitzó de la veritat, de la veritat sobre
Déu i sobre nosaltres. Per la seva naturalesa, el relativisme no és capaç de veure tot el
marc en què es mou. Ignora els principis mateixos que ens fan capaços de viure i de
créixer en la unitat, en l’ordre i en l’harmonia.
Com a testimonis cristians, quin resposta hem de donar a un món dividit i fragmentari?
Com podem oferir esperança de pau, restabliment i harmonia a aquestes «estacions» de
conflicte, de sofriment i de tensió per les quals heu volgut passar amb aquesta Creu de
la Jornada Mundial de la Joventut? La unitat i la reconciliació no les podem assolir
només amb els nostres esforços. Déu ens ha fet l’un per a l’altre (cf. Gn 2,24) i només
en Déu i en la seva Església podem trobar la unitat que cerquem. I, tanmateix, davant de
les imperfeccions i les desil·lusions, tant individuals com institucionals, a vegades tenim
la temptació de construir artificialment una comunitat «perfecta». No es tracta d’una
temptació nova. En la història de l’Església, hi ha molts exemples de temptatives
d’esquivar i de passar per alt les debilitats i els fracassos humans per tal de crear una
unitat perfecta, una utopia espiritual.
Aquests intents de construir la unitat, en realitat, l’afebleixen. Separar l’Esperit Sant de
Crist, present en l’estructura institucional de l’Església, posaria en perill la unitat de la
comunitat cristiana, que és precisament un do de l’Esperit. Es trairia la naturalesa de
l’Església com a Temple viu de l’Esperit Sant (cf. 1Co 3,16). En efecte, és l’Esperit qui
guia l’Església pel camí de la veritat plena i la unifica en la comunió i en el servei del
ministeri (cf. Lumen gentium, 4). Lamentablement, la temptació d’«anar per lliure»
continua. Alguns parlen de la seva comunitat local com si es tractés de quelcom separat
de l’anomenada “Església institucional”, i descriuen la primera com a flexible i oberta a
l’Esperit, i la segona com a rígida i àvida d’Esperit.
La unitat pertany a l’essència de l’Església (cf. Catecisme de l’Església Catòlica, 813);
és un do que hem de reconèixer i apreciar. Demanem aquesta tarda pel nostre propòsit
de conrear la unitat, de contribuir-hi, de resistir qualsevol temptació de fer- nos enrere i
marxar. Perquè el que podem oferir al nostre món és precisament la magnitud, la visió
àmplia de la nostra fe, sòlida i oberta alhora, consistent i dinàmica, veritable i tanmateix
orientada a un coneixement més profund.
Estimats joves, no és potser gràcies a la vostra fe que alguns amics que tenen dificultats
o que cerquen un sentit per a les seves vides s’han adreçat a vosaltres? Estigueu
vigilants. Escolteu. Sou capaços d’escoltar, a través de les dissonàncies i les divisions
del món, la veu harmònica de la humanitat? Des del nen abandonat en un camp del
Darfur fins a l’adolescent desconcertat, al pare angoixat en un barri perifèric qualsevol
o, potser ara, des del més pregon del vostre cor, s’alça el mateix crit humà que anhela
reconeixement, pertinença, unitat. Qui pot satisfer aquest desig humà essencial de ser u,
d’estar immers en la comunió, d’estar edificat i ser guiat a la veritat? L’Esperit Sant.
Aquest és el seu paper: acomplir l’obra de Crist. Enriquits amb els dons de l’Esperit,
tindreu la força d’anar més enllà de les vostres visions parcials, de la vostra utopia, de la
vostra precarietat fugaç, per tal d’oferir la coherència i la certesa del testimoniatge
cristià.
Amics, quan recitem el Credo afirmem: «Crec en l’Esperit Sant, Senyor que infon la
vida». L’«Esperit creador» és la força de Déu que dóna la vida a tota la creació i és la
font de vida nova i abundant en Crist. L’Esperit manté l’Església unida al Senyor i fidel
a la tradició apostòlica. Ell és qui inspira les Sagrades Escriptures i guia el Poble de Déu
vers la plenitud de la veritat (cf. Jn 16,13). De totes aquestes maneres l’Esperit «infon la
vida» i ens condueix al cor mateix de Déu. Així, com més ens deixem guiar per
l’Esperit, més ens configurarem a Crist i més ens imbuirem en la vida del Déu u i tri.
Aquesta participació en la naturalesa mateixa de Déu (cf. 2Pe 1,4) s’esdevé al llarg dels
fets quotidians de la vida, en els quals Ell sempre és present (cf. Ba 3,38). No obstant
això, hi ha moments en què podem sentir la temptació de cercar una certa satisfacció
fora de Déu. Jesús mateix va preguntar als Dotze: «També vosaltres em voleu deixar?»
(Jn 6,67). Aquest allunyament pot oferir potser la il·lusió de llibertat. Però, on ens
porta? A qui anirem? A dins del nostre cor sabem, en efecte, que només el Senyor té
«paraules de vida eterna» (Jn 6,67-69). Allunyar-nos d’Ell és només un intent va de
fugir de nosaltres mateixos (cf. sant Agustí, Confessions VIII, 7). Déu és amb nosaltres
en la vida real, no en la fantasia. Enfrontar-nos a la realitat, no fugir-ne: és això el que
cerquem. Per això, l’Esperit Sant, amb delicadesa, però també amb determinació, ens
atreu cap al que és real, durador i veritable. L’Esperit és qui ens retorna a la comunió
amb la Santíssima Trinitat.
L’Esperit Sant ha estat, de maneres diverses, la Persona oblidada de la Santíssima
Trinitat. Tenir-ne una comprensió clara ens sembla quelcom fora del nostre abast.
Tanmateix, quan era petit, els meus pares, com els vostres, em van ensenyar el signe de
la Creu i així vaig entendre aviat que hi ha un Déu en tres persones i que la Trinitat és al
centre de la fe i de la vida cristiana. Quan vaig créixer prou per tenir un cert
coneixement del Déu Pare i del Déu Fill –els noms ja significaven molt–, la meva
comprensió de la tercera persona de la Trinitat continuava essent incompleta. Per això,
com a jove sacerdot encarregat d’ensenyar teologia, vaig decidir estudiar els testimonis
eminents de l’Esperit en la història de l’Església. Així, vaig arribar a llegir, entre
d’altres, el gran sant Agustí.
La seva comprensió de l’Esperit Sant es va desenvolupar de manera gradual; fou una
lluita. De jove, havia seguit el maniqueisme, que era un d’aquells intents que he
esmentat abans de crear una utopia espiritual separant les coses de l’esperit de les de la
carn. Com a conseqüència d’això, al principi tenia sospites respecte de l’ensenyament
cristià sobre l’encarnació de Déu I, tanmateix, la seva experiència de l’amor de Déu
present a l’Església el va dur a cercar-ne la font en la vida del Déu u i tri. Així va arribar
a tres intuïcions precises sobre l’Esperit Sant com a vincle d’unitat dintre de la
Santíssima Trinitat: unitat com a comunió, unitat com a amor durador, unitat com a
donador i do. Aquestes tres intuïcions no són només teòriques. Ens ajuden a explicar
com actua l’Esperit. Ens ajuden a restar en sintonia amb l’Esperit i a estendre i aclarir
l’àmbit del nostre testimoniatge, en un món en què tant els individus com les comunitats
pateixen sovint la manca d’unitat i de cohesió.
Per això, amb l’ajuda de sant Agustí, intentarem il·lustrar quelcom de l’obra de l’Esperit
Sant. Sant Agustí assenyala que les dues paraules «Esperit» i «Sant» es refereixen al
que pertany a la naturalesa divina, és a dir, al que és compartit pel Pare i pel Fill, a la
seva comunió. Per això, si la característica pròpia de l’Esperit és ser el que és compartit
pel Pare i pel Fill, Agustí conclou que la qualitat peculiar de l’Esperit és la unitat. Una
unitat de comunió viscuda: una unitat de persones en relació mútua de lliurament
constant; el Pare i el Fill que es donen l’un a l’altre. Penso que començem així a veure
que comprendre l’Esperit Sant com a unitat, com a comunió és ben il·luminador. Una
unitat veritable mai no es pot fonamentar en relacions que neguin la dignitat igual de les
altres persones. I tampoc la unitat és simplement la suma total dels grups amb els quals
intentem a vegades «definir-nos» a nosaltres mateixos. De fet, només en la vida de
comunió se sosté la unitat i s’acompleix plenament la identitat humana: reconeixem la
necessitat comuna de Déu, responem a la presència unificadora de l’Esperit Sant i ens
lliurem mútuament al servei dels uns als altres.
La segona intuïció d’Agustí, és a dir, l’Esperit Sant com a amor que perdura, es desprèn
de l’estudi que va fer sobre la Primera carta de sant Joan, on l’autor ens diu que «Déu
és amor» (1Jn 4,16). Agustí suggereix que aquestes paraules, si bé es refereixen a la
Trinitat en conjunt, s’han d’entendre també com a expressió d’una característica
particular de l’Esperit Sant. Reflexionant sobre la naturalesa permanent de l’amor, «el
qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell» (ibíd.), Agustí es pregunta: és l’amor o
és l’Esperit qui garanteix el do durador? La conclusió a la qual arriba és aquesta:
«L’Esperit Sant ens fa viure en Déu i Déu en nosaltres; però és l’amor qui ho causa.
L’Esperit, doncs, és Déu com a amor» (De Trinitate 15,17,31). És una explicació
magnífica!: Déu es comparteix a si mateix com a amor en l’Esperit Sant. Què més
podem aprendre d’aquesta intuïció? L’amor és el signe de la presència de l’Esperit Sant.
Les idees o les paraules que estan mancades d’amor, encara que semblin sofisticades o
sagaces, no poden ser «de l’Esperit». Més encara, l’amor té un tret particular: en
comptes de ser indulgent o voluble, té una tasca o un fi per acomplir: romandre. L’amor
és durador per la seva pròpia naturalesa. Novament, estimats amics, podem llançar una
mirada a allò que l’Esperit Sant ofereix al món: amor que elimina la incertesa; amor que
supera la por de la traïció; amor que duu en si mateix l’eternitat; l’amor veritable que
ens introdueix en una unitat que roman.
Agustí dedueix la tercera intuïció, l’Esperit Sant com a do, d’una reflexió sobre una
escena evangèlica que tots coneixem i que ens atreu: el diàleg de Crist amb la
samaritana al costat del pou. Jesús es revela aquí com qui dóna l’aigua viva (cf. Jn
4,10), que després serà explicada com l’Esperit (cf. Jn 7,39; 1Co 12,13). L’Esperit és
«el do de Déu (Jn 4,10), la font interior (cf. Jn 4,14), que sadolla de debò la nostra set
més profunda i ens porta al Pare. D’aquesta observació, Agustí conclou que el Déu que
es lliura a nosaltres com a do és l’Esperit Sant (cf. De Trinitate, 15,18,32).
Amics, novament fem un cop d’ull a l’activitat de la Trinitat: l’Esperit Sant és Déu que
es dóna eternament; com una font perenne, ell s’ofereix ni més ni menys que a si
mateix. Observant aquest do incessant, comencem veure els límits de tot el que és
perible, la bogeria d’una mentalitat consumista. En particular, comencem a entendre per
què la cerca de novetats ens deixa insatisfets i àvids de quelcom més. Potser estem
buscant un do etern, la font que mai no s’acaba? I amb la samaritana exclamem: Senyor,
dóna’m aigua d’aquesta! Així no tindré més set (cf. Jn 4,15)!
Estimats joves, ja hem vist que l’Esperit Sant és qui realitza la meravellosa comunió
dels creients en Crist Jesús. Fidel a la seva naturalesa de donador i de do alhora, ell
actua ara a través vostre. Inspirats per les intuïcions de sant Agustí, feu que l’amor
unificador sigui la vostra mesura, l’amor durador el vostre repte i l’amor que es lliura
la vostra missió.
Aquest mateix do de l’Esperit Sant serà comunicat solemnement demà als candidats a la
confirmació. Jo pregaré: «Ompliu- los d’esperit de saviesa i d’intel·ligència, d’esperit de
consell i de fortalesa, d’esperit de ciència i de pietat; i satisfeu- los de l’esperit del vostre
sant temor». Aquests dons de l’Esperit –cadascun d’ells, com ens recorda sant Francesc
de Sales, és una manera de participar en l’únic amor de Déu– no són ni un premi ni un
reconeixement. Són simplement donats (cf. 1Co 12,11). I exigeixen per part de qui els
rep només una resposta: «Accepto.» Percebem aquí quelcom del misteri profund del que
és ser cristià. El que constitueix la nostra fe no és principalment el que nosaltres fem,
sinó el que rebem. Al cap i a la fi, moltes persones generoses que no són cristianes
poden fer molt més del que nosaltres fem. Amics, accepteu entrar en la vida trinitària de
Déu? Accepteu entrar en la seva comunió d’amor?
Els dons de l’Esperit que actuen en nosaltres imprimeixen la direcció i defineixen el
nostre testimoniatge. Els dons de l’Esperit, orientats per la seva naturalesa a la unitat,
ens vinculen encara més estretament a la totalitat del Cos de Crist (cf. Lumen gentium,
11) i ens permeten edificar millor l’Església, per a servir així el món (cf. Ef 4,13). Ens
criden a una participació activa i joiosa en la vida de l’Església, a les parròquies i als
moviments eclesials, a les classes de religió a l’escola, a les capellanies universitàries o
en altres organitzacions catòliques. Sí, l’Església ha de créixer en unitat, s’ha
d’envigorir en la santedat, rejovenir i renovar-se constantment (cf. Lumen gentium, 4).
Però amb quins criteris? Amb els de l’Esperit Sant. Gireu-vos vers ell, estimats joves, i
hi descobrireu el veritable sentit de la renovació.
Que aquest vespre, reunits sota aquest bell cel nocturn, els nostres cors i les nostres
ments s’omplin de gratitud a Déu pel do de la nostra fe en la Trinitat. Recordem els
nostres pares i avis, que han caminat al costat nostre quan encara érem nens i han
sostingut els nostres primers passos en la fe. Ara, després de molts anys, us heu reunit
com a joves adults al voltant del successor de Pere. Em sento molt feliç d’estar amb
vosaltres. Invoquem l’Esperit Sant: ell és l’autor de les obres de Déu (cf. Catecisme de
l’Església Catòlica, 741). Deixeu que els seus dons us modelin. Igual que l’Església
comparteix el mateix camí amb tota la humanitat, vosaltres esteu cridats a viure els dons
de l’Esperit entre vaivens de la vida quotidiana. Madureu la vostra fe a través dels
estudis, el treball, l’esport la música, l’art. Sostingueu-la mitjançant l’oració i
alimenteu- la amb els sagraments, per ser així font d’inspiració i d’ajuda per als qui us
envolten. En definitiva, la vida, no és un simple acumular i és molt més que el simple
èxit. Estar veritablement vius és ser transformats des de l’interior, estar oberts per la
força de l’amor de Déu. Si acolliu la força de l’Esperit Sant, també vosaltres podreu
transformar les vostres famílies, les comunitats i les nacions. Allibereu aquests dons.
Que la saviesa, la intel·ligència, la fortalesa, la ciència i la pietat siguin els signes de la
vostra grandesa.
I ara, mentre ens preparem per a adorar el Santíssim Sagrament en el silenci i en
l’espera, us repeteixo les paraules que va pronunciar la beata Mary MacKillop quan
tenia precisament vint- i-sis anys: «Creieu en tot el que Déu us murmuri al cor». Creieu
en ell. Creieu en la força de l’Esperit d’amor.

Sensacions ... JMJ Lourdes'08

2008-07-21T17:32:00.003+02:00

De tot allò viscut em quedo amb la presència fraterna d'aquests dies. M'explico: en molts moments, i detalls la presència de Jesús i Maria ha estat entre nosaltres.
En converses, pregàries, moments de caminar, moments de gresca i de cansament... en tots ells hi ha hagut una presència que em porta a continuar dient si, a Aquell que habita en mi i és el centre de la meva vida. Compartir la tasca engrescadora de presentar la nostra vivència de fe a d'altres joves, com a delegats crec que ha estat fantàstic.

Gràcies a Maria que ens ha convocat a viure intensament aquests dies, a la generositat dels nostres bisbes per acollir-nos i acompanyar-nos com a pastors, als preveres que ens han acompanyat per ajudar a explicitar a molts joves allò que anaven experimentant i als protagonistes d'aquesta trobada, els joves per deixar-se estimar per Jesús i Maria.

Ha sigut molt intens i crec que donarà molt de fruit, un bon exemple és el compromís dels joves que han vingut de Tarragona per col·laborar en l'orquestra que volem formar, i l'Alex i la Ariadna es volen confirmar després d'aquesta experiència, donem gràcies a Déu !!

A Sydney el Papa ens ha parlat d'un missatge renovador a la llum de l'Esperit Sant que ens ha de portar a ser testimonis allà on som com a joves cristians. Ara el repte és a les nostres vides, que amb l'ajuda de Maria siguem dignes deixebles de Jesús.

Marisa Jiménez
Delegada Joventut de Tarragona

"tendabloc" de la JMJ (Segona Part)

2008-07-21T16:52:00.003+02:00

" M'ha pujat molt la meva autoestima cristiana, gràcies."

"Un retrobament amb Déu i amb mi mateixa"

"Hem viscut descomplexadament la nostra fe cristiana"

"Sobretot em quedo amb la celebració de la reconciliació, realment emotiu, :D"

"Han estat uns dies fantàstics amb temps per passar-ho bé

i sobretot per pregar! Ha estat genial"

" Fins ara l'Esperit Sant era un desconegut per a mi,

gràcies a la JMJ hi confiaré més"

"tendabloc" de la JMJ

2008-07-21T14:39:00.003+02:00

L'últim dia de la trobada a Lourdes vàrem oferir als joves la possibilitat de fer un tendalog, o sigui compartir amb tothom l'experiència de viure una JMJ a Lourdes, aquestes van ser les seves conclusions:

"Aquesta experiència m'ha servit per estar més aprop de Déu, Gràcies per fer-ho possible"

"Ha estat una experiència nova i diferent. Aquí he pogut conèixer altres joves i aprofundir en la meva fe"

"Sobretot, aquests dies a Lourdes m'han ajudat a reflexionar sobre temes que a la ciutat no tinc temps per a pensar-hi"

"M'ha impressionat molt veure tanta gent de tot arreu! Te'n adones que no estàs sol"

" Durant aquests dies he viscut molt de prop la relació amb Déu. Destacaria la celebració penitencial amb tants joves que ens vàrem reconciliar i rebre el perdó"

" De Lourdes m'emporto una renovació espiritual i un enfortiment de la fe"

Imatges de la pregària amb joves al claustre de la catedral de Girona

2008-07-21T09:39:00.009+02:00

Abans de Marxar cap a Lourdes, els joves vàren fer una pregària al claustre de la catedral de Girona, inspirada en el lema de la Jornada Mundial de la Joventut que se celebrà a Sidney.

Aquesta Pregària fou presidida per el bisbe de Girona Mons. Carles Soler que ens donà unes paraules de confort per a començar la nostra peregrinació.

El claustre a la tarda

El bisbe Carles dóna la llum

Processó cap al claustre

Moments de la pregària a l'Esperit

Agafant la creu de les JMJ amb les cintes de colors

Assaig de l'orquestra diocesana de joves

Agafant les cintes que són els dons de l'Esperit

Què ens han dit els nostres bisbes? Lourdes 08 JMJ

2008-07-20T22:43:00.009+02:00

Mons. Carles Soler i Perdigó, Bisbe de Girona (14 de Juliol)

Benvolguts nois i noies,Comenceu avui i aquí un peregrinatge que us portarà al santuari marià de Lourdes. No és un viatge més! No us penseu que tot això són unes vacances a la cristiana! Si hi aneu amb aquesta idea no cal que marxeu.Aneu a trobar-vos amb el Senyor, aneu a conèixer d’altres joves que tenen la mateixa fe en Crist que vosaltres i per mitjà de l’Esperit la voleu posar en pràctica en la missió.

Mons. Jaume Pujol, Arquebisbe de Tarragona (16 de Juliol)

A Lourdes hi trobareu l'encant del servei vers als malalts.

No tingueu por de ser cristians, estimeu la crida que el Senyor us ha fet a donar testimoni! Sigueu joves compromesos amb la societat que us ha tocat de viure i doneu-li sense por un toc cristià!

Viviu amb plenitud i defenseu la vida sense cap mena de pudor! La vida és el do més gran que el Senyor ens ha fet i els cristians estem cridats a defensar-la!

En un món on els altres no compten per res, en un món on la individualitat ho està acaparant tot, vosaltres joves hi teniu un paper fonamental i valent!

Mons. Josep Àngel Saiz, Bisbe de Terrassa ( 17 de juliol)

Estimats joves, el Senyor us crida sempre! No tingueu por a respondre la seva crida!

Potser aquí hi ha algú que ha sentit la crida al sacerdoci o la vida consagrada o al matrimoni!

Digueu sempre sí, com Maria, la primera que acceptà la vocació, l'encàrrec que Déu li confià!

Mons. Joan Enric Vives, bisbe d'Urgell ( 19 de Juliol)

Avui està de moda la globalització! Els cristians ja fa anys que això ens ho tenim en clau positiva i plena: La catolicitat!

A lourdes experimentem això, la catolicitat, la crida que el Senyor fa a tots els homes i dones del món! La fe que tants milions de persones compartim! Els vincles d'amor que tenim entre tots els cristians del món!

Joves, experimenteu aquí el pertànyer a l'Església de universal del Crist i porteu-la al dia a dia en la vostra Església diocesana!

Segon dia a Lourdes

2008-07-17T15:32:00.002+02:00

Ja portem dos dies seguits a Lourdes! De veritat que estqn essent uns dies de Trobada intensa amb el Senyor!

Els joves participen activament en tots els actes que l'organitzacio està proposant.

Ahir a la nit vàren participar a la processo de les antorxes i al rosari, seguidament vam celebrar l'Eucaristia a l'esplanada! realment un moment intens de pregària de tots els joves amb els malalts!

Avui ens centrem en la misericordia de Déu i rebrem aquesta nit el sagrament del perdo!

Seguirem informant...

Primer dia a Lourdes

2008-07-16T16:20:00.003+02:00

HOLA.
Despres del viatge d'ahir de més de 5 hores amb bus vàrem arribar a Lourdes sans i estalvis...
Amb un concert es van iniciar les JMJ a Lourdes...som uns 3000 joves d' Europa que ens unim amb els joves de Sidney i amb Benet XVI
Avui el pla ha estat: -Video sobre Bernardette, Catequesi de l'arquebisbe Jaume,serveis a Lourdes,processo i eucaristia:
Seguirem informant;

Pregària al Claustre

2008-07-15T01:51:00.003+02:00

(Homilia del Bisbe Carles als joves que participen a la JMJ a Lourdes)

Benvolguts joves,

Hem començat la nostra pregària en el silenci nocturn que ens ofereix la nau gòtica més gran del món.El silenci no ens l’oferien les pedres, era el silenci de l’Església, el silenci del poble de Déu, que en ell, va buscant el rostre del seu Senyor.Direu, com podem cercar el rostre del Senyor? Com podem saber que és Ell qui ens crida?En la pregària benvolguts joves, en l’oració és quan el Senyor per mitjà del seu Esperit d’Amor, ens guia, ens enforteix i ens dóna el coratge per cercar-lo enmig dels germans necessitats. “Quan ho fèieu a un d’aquests germans meus més petits a mi m’ho fèieu”, ens recorda l’evangeli de Mateu.Avui no estem aquí per casualitat, o perquè ens ha vingut bé.Ens ha reunit Crist mateix. Estem pregant convocats per la seva paraula i pel seu Esperit. No és només la nostra pregària, és la pregària de tota l’Església, comunitat d’homes i dones cridats per Jesucrist a “ser sal de la terra i llum del món”!Voleu canviar el món? Voleu ser constructors de la revolució de l’amor que Déu ens proposa? Voleu ser malvistos per la societat perquè ajudeu als altres, perquè estimeu sense condicions, perquè sou capaços de donar-ho tot sense esperar res a canvi?Benvolguts! Heu triat ser cristians, més ben dit, Ell us ha elegit per anar contra corrent, us ha triat perquè escandalitzeu als altres amb les vostres bones obres i amb la vostra fe de pedra picada!Us és difícil. Ho sé! Us és difícil ser cristians en una època de dificultats tant de caire social com eclesial. Us és difícil ser testimonis de Jesús perquè això no es porta, és antic, ha quedat superat... No us amoïneu, ESTIMAR en plenitud als altres mai passarà de moda!Confieu en l’Esperit del Senyor, Ell a cada moment de la vostra vida us ajudarà per donar testimoni fidel del seu evangeli. Confieu sempre en el Senyor, confieu que Ell està aquí amb nosaltres, remant a contracorrent amb nosaltres, enfangant-se amb nosaltres, per treure del pou als qui la vida els està castigant injustament. No en dubteu mai... no estem sols!Quan la dificultat, toqui a la porta de la vostra vida de cristians, confieu en el Senyor, refugieu-vos en la vostra comunitat cristiana i entregueu-vos sense miraments als altres, com Jesús ho fa.“Quan l’Esperit Sant vindrà a vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus”. Amb aquestes paraules dels fets dels apòstols, Benet XVI ha volgut vertebrar la jornada mundial de la joventut que enguany se celebra a Sidney.Aquesta frase de l’escriptura és la raó de la missió que Déu ens ha encomanat ens hauria de fer tremolar i estar contents per sempre.El Senyor ha confiat amb nosaltres per la seva missió, ens ha donat la força per dur-la a terme i nosaltres què fem?Som capaços de rebre la força de l’Esperit? I si la rebem no creieu que tenim rovellats els engranatges perquè aquesta força ens faci moure’ns?Benvolguts nois i noies,Comenceu avui i aquí un peregrinatge que us portarà al santuari marià de Lourdes. No és un viatge més! No us penseu que tot això són unes vacances a la cristiana! Si hi aneu amb aquesta idea no cal que marxeu.Aneu a trobar-vos amb el Senyor, aneu a conèixer d’altres joves que tenen la mateixa fe en Crist que vosaltres i per mitjà de l’Esperit la voleu posar en pràctica en la missió.Aneu a Lourdes per aprendre, per formar-vos dels cristians més madurs, per recollir bons testimonis de l’amor de Déu, per aprendre a servir sense ser servits.No aneu de vacances! Com us ho podria dir, aneu a fer un Erasmus cristià per poder, en un futur, llençar-vos a evangelitzar.Aprofiteu aquests dies, visqueu-los amb intensitat i identifiqueu-vos amb Maria, la primera cristiana, la primera que va acceptar la voluntat de servir al Senyor, torneu de la peregrinació ben enfortits, no només per vosaltres, sinó pel bé de les vostres Esglésies d’origen.

+ Carles,Bisbe de Girona

Comencem la JMJ

2008-07-14T15:04:00.004+02:00

Avui ens reunirem les delegacions de la pastoral amb joves dels bisbats amb seu a Catalunya a Girona per emprendre demà el camí cap a Lourdes.

A Girona ens han preparat una pregària al Claustre de la catedral, presidida per el bisbe de Girona, Carles Soler. La pregària està inspirada en el lema de la JMJ a Sidney: Quan l'Esperit vindrà a vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus!

És una pregària preparada per la delegació de la pastoral amb joves de Girona i amb la participació de l'orquestra diocesana de joves d'aquell bisbat.

Després de la pregària i de sopar a la plaça dels apòstols, l'Ajuntament de Girona ens ha preparat una ruta pel barri vell amb espectacle inclòs de les llengendes de Girona!

Un bon pla per a començar la JMJ no?

Sidney - Lourdes 08

2008-07-13T18:12:00.003+02:00

Hola!

Aquesta setmana és festa grossa per als joves catòlics de tot el món! celebrem a Sidney la Jornada Mundial de la Joventut que ha convocat el Papa Benet XVI.

Aquesta setmana veureu que el blog estarà molt concorregut! Una representació de joves catalans que han anat a Sidney ens explicaran periòdicament les seves experiències a la JMJ i nosaltres desde Lourdes, on estarem connectats via satèl·lit amb les activitats d'Austràlia, també us explicarem què fem i com ho vivim a la distància però des de la comunió de l'Església del Senyor!

Els joves que ens quedem a Europa (Lourdes) tenim el següent pla:

14 de juliol: Nit a Girona

21.30 Pregària al Claustre de la Catedral inspirada en el lema que Benet XVI ha escollit per la JMJ.

15 de juliol: Girona - Lourdes

07:00 h Llevar-se
08:15 h Sortida cap a Lourdes
13:00 h Eucaristia al Monestir Benedictí de Tournay. (Notre Dame)
14:00 h Dinar i descans al monestir
17:00 h Arribada a Lourdes
19:00h Sopar La Salle Laforêt
21:00 h Vetlla de pregària a l’església de Santa Bernadette.

16 de Juliol: Descoberta de Lourdes

07:00 h Llevar-se
07:30 h Esmorzar
08:00 h Pregària i Laudes a l’església de Sant Bernadette
09:00 h Pel·lícula de la Bernadette
11:30 h Catequesi en diversos idiomes: Sr. Arquebisbe Jaume
12:30 h Dinar: Operativa
14:00 a 17:00 h SERVEI A LOURDES: 17:00 h a la Salle Mgr. Théas Spectacle Duc in altum (Activitat lliure)
Temps lliure pels joves
19:00 h Sopar – Salle de la Forêt
20:30 h Evocació de l’aparició
21:00 h Processó Mariana
22:00 h Missa Internacional

17 de Juliol: Maria
07:00 h Llevar-se
07:30 h Esmorzar (demanar puntualitat)
08:00 h Laudes a la Basílica de ST Pie X
10:00 h Catequesi
11:00 h Activitats per grups
12:30 h Dinar
14:00 a 17:00 h TESTIMONIS
17:00 h a la Salle Mgr. Théas Spectacle Duc in altum (Activitat lliure)
Temps lliure pels joves
19:00 h Sopar– Salle de la Forêt
21:00 h Confessions i connexió amb l’arribada a Sydney de Benet XVI
23:00 h Missa a la gruta i adoració

18 de Juliol:

07:00 h Llevar-se
07:30 h Esmorzar (demanar puntualitat)
08:00 h Laudes a la Basílica de Sant Pie X
09:00 h Autocars
09:30 h Arribada a la Basílica de Betharram
12:00 h Missa a la Basílica
13:00 h Dinar als voltants de la Basílica
13:30 h Sortida a peu cap a les coves de Betharram
14:30 h Arribada davant les coves (ens esperen els autocars i els pugen fins a l’entrada)
17:00 h – 18:00 h Temps lliure
18:00 h Tornada cap a Lourdes
19:00 h Sopar– Salle de la Forêt
21:00 h Vigília i Concerts ( 4 espais )

19 de Juliol

07:00 h Llevar-se
07:30 h Esmorzar
08:30 h – 09:15 h Missa a la Grotte
10:00 h – 12:00 h Camí del Jubileu
12:30 h Dinar
14:00 h a 16:00 h Temps lliure
17:00 h Processó Eucarística
18:15 h Catequesi mistagògica a l’Església de la Bernadette
19:00 h Sopar – Salle de la Forêt
20 :30 h Vigilia de Pregària a la Basílica Sant Pie X. Connexió Via Satèl·lit amb Sidney.

20 de Juliol

07:00 h Llevar-se
07:30 h Esmorzar
08:00 h Passar per la Grotte
09:30 h Missa de clausura de les JMJ
12:30 h Dinar
Sortida

Els Joves

2008-06-10T16:46:00.002+02:00

Pot semblar que escombro cap a casa, però, estic convençut que un dels camps amb més pretensions, que necessita més recursos materials i humans, i un dels grans reptes que ha d'afrontar l'Església al segle XXI és el de la joventut.
Lògicament hi ha altres realitats que no cal descuidar, però l'atenció pastoral en el temps de lleure a l'adolescent i jove, des d'una perspectiva humana i cristiana, és una prioritat.
Per què? Us deixo anar uns quants motius: en primer lloc, és el futur humà de la nostra església. Els joves són les futures vocacions: sacerdotals, matrimonials, religioses i d'altres tipus.... Amb ells confirmem la solidesa d'una vida posada al servei del Crist, de testimoni davant dels altres, de compromís amb els pobres i desatesos. Un segon motiu: preparem una societat conscienciada enfront les noves realitats dels nostres temps: medi ambient, immigració, globalització, noves tecnologies, etc. Això ens demana, però, també està nosaltres al dia i saber què volem. Quan ens posem davant dels joves, també ens estem posicionant: estem donant un punt de vista o un altre en algun tema, qüestió o debat. Tercer motiu: el joves empenyen. Ens escandalitzen, ens mouen, no s'estan quiets. Els joves fan que l'Església no resti aturada, s'actualitzi. Necessitem els joves per poder créixer, renovar-nos, sentir-nos vius. La joventut porta crítica, atreviment, desvergonyiment. No ens fa falta una mica d'això? I un quart motiu i darrer, és per sentit pastoral. Si no tenim joves arrelats a l'Església, com arribarem a la resta? Tindrem voluntaris de Caritas? Tindrem famílies vinculades a la Pastoral Familiar? Tindrem gent vinculada a les parròquies? Tindrem catequistes? Tindrem capellans? Tindrem mestres de religió? Tindrem monitors i monitores per als nostres moviments? I seguiu obrint els interrogants que vulgueu.
No sé si us he convençut. En tot cas, no era aquesta la idea. El fi d'aquest article és, potser, un altre. És animar-vos en el camí d'acompanyament i seguiment dels adolescents i joves. Sense idees fixes, resultats a curt termini i projectes fets a mesura nostra i no d'ells. El seguiment del jove és des de la pregària, el diàleg i la presència. Sense cap pressió però també, amb la seguretat que són una part humana molt important de la tasca evangèlica que duem a terme. Obrim-nos a ells de manera agosarada i valenta, utòpica i esperançada.

Lluís PLana, Delegat de la Pastoral de joves d'Urgell.

LA PASQUA: Una bona vitamina!

2008-04-18T17:15:00.002+02:00

Vacances, uns dies per deixar de banda la rutina, un temps per dedicar-nos a nosaltres mateixos, moments per dedicar a les coses importants i prescindir de les urgències que ens fan portar un ritme frenètic... i tantes coses que omplen les il·lusions per aquests dies.

Per algunes persones aquests dies són el final d’un període de dejuni, de caritat i d’abstinència anomenat quaresma que ens porta a fer els preparatius d’una gran festa. La festa de la Pasqua que caldrà preparar amb il·lusió. Perquè sigui una festa d’allò més viscuda caldrà aturar-nos a viure tres escenaris força suggerents. Uns escenaris que ens convidaran a submergir-nos i identificar-nos amb el que passa.

En un primer moment veurem l’escenari de quan Jesús s’agenolla a rentar els peus als seus amics. Aquesta escena ens convida a fer-nos una radiografia del nostre interior. Com ens sentim? Com estem? Ens deixem rentar els peus? O, potser, ens estimem més ser nosaltres els que els rentem als altres?

En una segona escena Jesús pateix la seva passió fins a la mort en creu. Aquesta ens suggereix un camí cap a la creu que desprèn una llum d’esperança que dóna sentit i paraules de consol al nostre dolor d’injustícia, egoisme, crueltat, angoixa,...

En una última escena la resurrecció de Jesús ens ensenya com aquest ha vençut la mort. Aquesta lliçó ens il·lumina les nostres tenebres i ens fa obrir els ulls per mirar cap endavant. Tot plegat ens convida a prendre un compromís ferm cap al nostre dia a dia. Jesús és Viu!

Tot aquest escenari és la vitamina perfecta per tal de carregar-nos energèticament i emprendre una Nova Vida on regni l’amor i l’esperança. Experiència que molts joves, a les nostres terres i arreu de Catalunya, han viscut amb intensitat en els encontres anomenats “Pasqua Jove”, on al llarg dels dies centrals de Setmana Santa s’ha ajuntat a Les Avellanes, a Raïmat i molts d’altres llocs, per a: Compartir, Aprofundir i Celebrar la Fe en “Jesús el Ressuscitat”, i anunciar-ho arreu.

Sílvia Escolà
CEC. Centres d’Esplai Cristians

Ser jove i creient, per què no?

2008-04-02T09:08:00.003+02:00

SIGUES LLUM, PASSA-HO
SER JOVE I CREIENT, PER QUÈ NO?

Quan pensem en els amics que tenim, com van arribar-ho a ser? Tal vegada ens vam conèixer a l'escola o a l'institut. A partir d'una trobada que ens va unir, de quelcom viscut junts.. va néixer una relació que ha perdurat. Es va produir un encontre i en les circumstàncies posteriors, en el temps, s'ha consolidat la relació, l'acollida mútua, l'estimació.

Per al cristià, la fe és fruit d'una trobada; tot parteix de la trobada amb el Déu de Jesucrist; i això ha comportat la relació amb un Déu que és Persona, viscut en colla, viscut amb els que també han fet aquesta descoberta que ha marcat la seva existència.

Avui en ple segle XXI, continua sent actual per a molts joves la fe en el Crist, la vida en el seu Esperit, l'acollida del Pare. Enmig d'un món amb propostes ben diverses no pocs joves continuen descobrint i acollint una proposta que canvia l'orientació de la seva vida. No pocs joves troben motius per dir "Sí" a una invitació: "Vine i segueix-me", i per a respondre "Només vós teniu paraules de vida eterna". Us convido a visitar, llegir i veure les imatges de: http://jmj2008.blogspot.com/; http://www.comunitacenacolo.it/; http://www.lourdes-france.org/; www.taize.fr/es;

Després d'alguns decennis en què s'ha presentat Déu com aquell que limitava l'home i la seva felicitat, com aquell que calia negar per a poder afirmar la pròpia personalitat... hem pogut anar constatant que allà on no es vol tenir en compte Déu, la persona també deixa de ser respectada i sovint passa a ser una peça més simplement d'una organització, d'un projecte... dirigit pels que se'n creuen amos, siguin els polítics, els economistes o els científics.... Seguim veient grans barbaritats allà on Déu deixa de ser la darrera referència o allà on se'n fa un ús idolàtric, com és el cas dels fonamentalismes de tot signe.

A la vegada observem que la comunitat dels creients no sempre dóna la talla, no sempre és coherent amb allò que confessa. Això és una gran lliçó d'humilitat, fa prendre consciència que cal recomençar sempre des de Crist, en un moviment continu d'anar pouar a la font.

El Déu cristià té rostre, no és una energia o un poder... Aquest rostre és Jesucrist: l'encarnació de la misericòrdia, el perdó, l'amor. La trobada amb Déu en la pregària, en els sagraments, en la comunitat ajuda a anar-lo coneixent cada vegada més i donar-lo a conèixer:

Viure avui la fe és possible, raonable i realitzable. Es tradueix en una manera de veure les coses, els altres, el futur, la història. Ens eixampla el cor i l'horitzó perquè ens fa els seus col·laboradors per tal de que el mal sigui vençut pel bé, i que la vida triomfi en tots els ambients: http://www.pasjovelleida.org; http://www.muec.net/; http://www.escoltesiguies.cat/; http://www.vergeblanca.org/.

Quants joves es converteixen en cooperants! Quants joves estan durant un període de la seva vida en missions a causa de la seva fe a l'Àfrica, a Amèrica del sud, a l'Àsia! Quants fan el pas a un compromís per sempre al servei del Regne, al servei dels altres! Quants joves "hospitalaris" acompanyen malalts o a discapacitats! Com ens podem conformar amb poc quan estem fets per a tant? Com podem deixar de comunicar aquesta realitat als joves d'avui? Com no compartir el que en definitiva respon a les qüestions més pregones del nostre ser?

Els que han anat al nostre davant ens motiven a seguir en la ruta. Saber com van viure Francesc Castelló (http://www.bisbatlleida.org/sants/fcastello.htm; Pier Giorgio Frassati (http://www.pgfrassati.com.ar/) i tants d'altres nois i noies que ens han precedit continua dia a dia motivant-nos en aquesta tasca! La seva joia i la seva plenitud són un signe.

Antonieta Mateus Gorgues.

Tenim Joves!

2008-03-12T17:01:00.004+01:00

Avui la delegació de la pastoral amb joves de Girona hem fet una roda de premsa per parlar de la Pasqua Jove i de l’evolució del Pla pastoral que hem començat aquest any.
Personalment hem feia més gràcia explicar com va evolucionant el pla, quines dificultats i quins èxits hem assolit que no explicar una festa.
Els periodistes m’ho deuen haver captat i les preguntes més interessants han estat sobre el pla. De veritat que no m’ho esperava, perquè la Pasqua Jove realment està ben preparada i potser cridava més l’atenció.

Una periodista del Canal Nord, la televisió local de Figueres m’ha fet una molt bona pregunta. M’ha qüestionat sobre quina resposta donem des del bisbat a la falta de recepció dels joves enfront l’Església.
En el fons aquesta noia pensava: "Clar l’església no té joves, s’han buidat les parròquies, cada vegada sou menys i vosaltres sou els últims de Filipines....".

És una molt bona pregunta però amb la intenció clara dr ficar el dit a la ferida.
Doncs jo, he afirmat amb rotunditat que no és veritat que l’Església no tingui joves.

No és veritat que els joves passin del fet religiós i és mentida podrida que l’Església hagi llençat la tovallola amb la pastoral de joves.
Només cal veure les nostres parròquies, de joves encara n’hi han. Podem trobar grupets de confirmació a poblets ben petits i a les grans ciutats dels nostres bisbats. Grups de post confirmació amb joves de més de 17 anys que cada mes es troben parlen de la seva fe i la celebren amb comunitat, grups de monitors que cada setmana fan un voluntariat cristià amb la mainada!
Encara no vivim una gran crisi en la pastoral juvenil, perquè l’any passat varem ser capaços de convocar a Tarragona més de 6000 joves a l’Aplec de l’Esperit! Quan els bisbes convoquin i només en vinguin dos, després si que tindrem un gran problema, però no el nostre gran problema no és de convocatòries.

Quin és el problema que jo hi veig?

Tenim el problema de creure’ns que pel fet de tenir-los (grups, trobades, aplecs, jornades...) ja està tot solucionat i aquest és l’error de la pastoral amb joves.
Sí, els tenim. Van venint a les catequesis, participen a les trobades diocesanes de joves i a les d’àmbit nacional i també les internacionals, però ens la juguem amb l’evangelització, amb el procés que aquests joves fan amb la seva fe.

Necessiten que els acompanyem, que els ajudem amb la seva fe en Jesús, que siguem testimonis veritables del Crist, que els ensenyem a viure en i per l’Església.
Tenen necessitat que els ajudem a estimar l’Església, sense complexos, sense manies ni partidismes barats que malauradament massa temps fa que duren.
El jove necessita que els ajudem a tenir una bona experiència cristiana, un bon començament en el camí de seguir Jesucrist.
Necessiten que els ajudem a pregar, a caminar amb Jesús de la mà i a celebrar l’Eucaristia no com una obligació sinó com una sort, com un regal, com una necessitat interior de rebre Crist per ser-ne testimonis!
Sí, tenim joves, però tant de bo no els tinguéssim només a les grans concentracions sinó fent cadascú el seu camí de fe amb d’altres joves que tenen a Jesús com el sentit últim de la seva vida.

Jordi Callejón

Delegació de Girona

Joves i voluntariat

2008-01-22T09:13:00.000+01:00

Vivim en una societat en la que les persones cada cop van més pel seu compte i es preocupen poc pels altres. És poc freqüent trobar gent que vulgui dedicar part del seu temps al benefici de la gent que els envolta.
El que passa és que pocs cops pensem que dins d’aquest grup de gent altruista hi ha molts joves. Gent jove que aporta la seva vitalitat i energia per tirar endavant projectes de voluntariat, ja sigui a la nostra ciutat o com a cooperants i treballant en projectes internacionals. Persones que a part del seus estudis, treballs, lleure… decideixen aportar el millor de si mateixos per ajudar als altres.
Hi ha molts i moltes joves que treballen regularment amb nens, amb gent gran, amb immigrants, amb persones amb risc d’exclusió social, i d’altres grups socials... Malauradament d’aquest nombrós grup de joves poques vegades se’n parla, quedant en un segon pla; realitzen una tasca moltes vegades anònima i que sovint queda eclipsada per accions no tan lloables que realitzen altres joves i grans.
He estat voluntari durant molts anys, col·laborant amb entitats solidàries i vaig poder comprovar de primera mà, que els joves som un dels motors del voluntariat i la seva esperança pel futur. Quan una entitat no compta amb els joves, es queda sense matèria prima.
La nostra ciutat, compta amb una gran riquesa d’ONGs i entitats solidaries. La majoria d’elles escolta i involucra als joves, algunes fins realitzen programes específics per a ells. Fins i tot hi ha alguna entitat que està conformada únicament per joves.
Però la tasca del voluntariat no només és col·laborar amb organitzacions solidàries. Les associacions de veïns, culturals, de joves, de dones, els esplais… són una forma més de treballar pels altres d’una manera altruista. Organitzant i realitzant activitats que dinamitzen Lleida, enriquint-la i fent-la una ciutat participativa. Quants actes de les nostres festes estan organitzats per entitats que tenen la diversió de tots com a únic benefici?
Des de la regidoria de Joventut tenim una Borsa de voluntaris amb més de 170 nois i noies, que participen en molts projectes i que sempre estan disposats a ajudar i aportar les seves inquietuds i idees. Un grup que creix dia a dia, i al que volem ensenyar que treballar pels altres és una tasca que enriqueix a les persones. Si eduquem en valors als nostres joves, garantirem que la societat del futur serà més justa i solidària.
El voluntariat i el servei als altres, són unes eines fonamentals per transmetre aquests valors. Unes eines que els participants de l’Aplec de l’Esperit i dels diferents col·lectius de la delegació de joventut coneixeu prou bé.
Per aquest motiu, m’agradaria aprofitar aquestes línies per realitzar un reconeixement a tots els joves que tenen una voluntat de servei cap als altres. A aquells que dia a dia arranquen somriures, esborren problemes i dibuixen un futur millor a les persones. A aquells que crearan una societat futura molt millor per a tots i totes. A aquells que són la llum del demà.

Oriol Yuguero Torres
Regidor de Joventut Ajuntament de Lleida.

BON NADAL

2007-12-24T20:59:00.001+01:00

És en el terreny de les relacions personals on ens ho juguem tot. És on ens sentim estimats. Però, per sentir-nos estimats cal fer un primer pas que pot semblar contradictori: al centre de la nostra vida no hi hem de ser nosaltres. Hem de posar ELS ALTRES AL CENTRE DE LA NOSTRA VIDA. I, més difícil encara, hem de fer-ho gratuïtament.

SÓC ESTIMAT, PER TANT... EXISTEIXO

2007-12-24T11:04:00.001+01:00

UNA CRIDA A VIURE EL NADAL DES DE L'INTERIOR DE CADA PERSONA
Aquest és el títol del llibre que acompanya al material de la campanya de Nadal 2007 de Càritas.

L’època de Nadal és sempre un moment de records, la majoria positius i feliços. Molts evoquem imatges de vivències familiars joioses; d’altres, però, rememoren experiències tristes o potser moments solitaris. Sovint fem, conscientment o inconscient, una mirada enrere, una petita introspecció, el balanç de les vivències de Nadals anteriors. Tots ho fem a la nostra manera, amb el nostre caràcter i a partir de les nostres conviccions: de manera més superficial o més viscuda, més infantil o més adulta, més solidària o més consumista.
Al capdavall, d’amagat o de manera evident, estem fent balanç de com ens sentim estimats o rebutjats pels altres: pels qui tenim a la vora, pels qui ens agradaria tenir a la vora, pels qui ens fan la guitza. COM ENS SENTIM ESTIMATS?, aquesta és la qüestió fonamental que ens marca el caràcter, ens fa pessimistes, optimistes, rondinaires, pesats, seriosos, alegres o trempats. És quelcom que no podem evitar, estem fets d’aquesta pasta!.
Alguns intenten evitar aquesta mirada interior perquè les seves vivències els han defraudat. Han viscut relacions personals difícils i frustrants, fins i tot negatives o degradants. Alguns reaccionen caient en el pou de la desesperança, d’altres en l’espiral materialista de les aparences i del culte personal.
Però avui, gràcies a Déu, molts tenim les necessitats bàsiques cobertes a casa nostra. En aquesta situació, el desig de donar un sentit a les nostres activitats vitals s'ha de centrar en activitats humanes que no són de primera necessitat i, per tant, ens trobem amb una gran oportunitat.

És l'oportunitat de poder créixer en aspectes propis i específics de la condició humana: la intel·ligència, la capacitat de relació i comunicació amb els altres, la sensibilitat estètica i cultural, la curiositat científica i, per sobre de tot, la capacitat d'estimar.
L'home és l'únic ésser viu de la natura que té consciència d'ell mateix com individu. Aquesta capacitat li ofereix un potencial de reflexió únic. Així es manifesta en els interrogants que cadascú, ho reconegui o no, té sobre ell mateix i sobre el sentit de la seva vida.
Aquesta consciència d'un mateix pot anar acompanyada d'actituds d'autocomplaença cega del que fem, d'orgull desmesurat, d'ànsia de poder i riquesa, de comoditat, de rebuig de l'esforç justificat, d’egoisme. Quan això succeeix, tornem a trobar a la persona, amb les necessitats materials cobertes inicialment, creant-ne de noves, bàsicament superficials i, fins i tot, inhumanes. Algunes d'aquestes necessitats del tot innecessàries van en contra del desenvolupament equilibrat de la humanitat i de la preservació de la natura, per tant, en contra de nosaltres mateixos.
Quan ens passa això caiem en el parany de la civilització, del progrés pel progrés. Busquem la felicitat en coses on no la trobem i acabem amb una gran frustració vital.
És en el terreny de les relacions personals on ens ho juguem tot. És on ens sentim estimats. Però, per sentir-nos estimats cal fer un primer pas que pot semblar contradictori: al centre de la nostra vida no hi hem de ser nosaltres. Hem de posar ELS ALTRES AL CENTRE DE LA NOSTRA VIDA. I, més difícil encara, hem de fer-ho gratuïtament.
Algú pot pensar que això no és raonable. Que aquest pensament és fruit més d'un idealisme irreal que d'una experiència vital. Això no és cert, i voldria fer dues consideracions per a justificar-ho:
1.- No totes les realitats humanes es poden explicar per la raó, però tampoc hi han d’estar en contradicció, han de ser raonables. En són un bon exemple els més petits i desvalguts. Posem els nostres fills al centre de la nostra vida. Com es pot explicar l’instint paternal i maternal? Es pot explicar solament amb la raó? Pares i Mares, què en penseu?
2.- Posar els altres al centre de la nostra vida és fàcil! Com? Cal ser conscients de que altres ho han fet abans per nosaltres! Pares, amics de debò, gent senzilla, i fins i tot desconeguda que ens han ajudat sense demanar res a canvi. Hem de ser nosaltres els qui trenquem aquesta cadena d’estimació que dura des que l’home és home? On seria avui el món si la cadena d’amor no hagués continuat generació rere generació sempre amb la il·lusió d’un futur millor?
En aquest món és molt més fàcil destruir que construir. Ja fa anys que tenim el potencial per destruir-lo no sé quantes vegades. Estem molt lluny de saber-lo construir totalment si el fem malbé. Per tant, com és que encara som aquí? Potser algú ens ha estimat a tots abans que ningú estimés i la humanitat, malgrat els seus errors, no ha trencat aquest impuls.
Aquest algú, alguns diuen que no existeix, altres no li posen nom perquè no el saben o perquè no li volen posar. Jo l’anomeno, amb tota humilitat però amb tota convicció, el DÉU DE JESUCRIST. Ell va començar aquesta cadena d’estimació, aquesta vida humana que va més enllà del fet físic. Perquè EXISTIM AMB DIGNITAT DE PERSONES HUMANES QUAN ESTIMEM I SOM ESTIMATS.
El Nadal és una peça imprescindible en aquesta cadena d’estimació que ha creat la humanitat. El Nadal ens parla del potencial real de la persona humana. Un Déu que es fa home? No deu ser tant dolent l’home, doncs! La persona humana és molt més digna del que ens pensem, i ho és no per mèrits propis sinó perquè algú l’ha estimada abans.

Bon Nadal.

Ramon Baró Cerqueda
Director de Càritas diocesana de Lleida

Una experiència diferent sobre els joves i el procés d’evangelització

2007-11-26T14:08:00.000+01:00

La meva experiència em diu que, en la pastoral en general, i de manera especial en la pastoral amb els joves, no tot depén de nosaltres ni de les tècniques, ni dels mitjans, ni de les organitzacions, ni dels “tinglados” pastorals....hi ha quelcom que se’ns escapa de les mans o més ben dit, que està més enllà de les nostres mans: la fe assumida com una opció personal, conscient i lliure.
Entenc que la missió de la pastoral amb els joves ha de ser posar al seu abast tots els mitjans possibles per acompanyar aquest procés de discerniment fins al moment (cal respectar el procés personal de cadascú) que el jove fa el pas a assumir personalment la fe com quelcom que configura i dona sentit a la seva existència o, el que és el mateix, es troba personalment amb el Crist i la seva Església.
I crec que dificilment es por arribar a aquest moment de decisió sense una implicació i una referència real, efectiva i afectiva, de les comunitats parroquials i vers les comunitats parroquials que es fan visibles, sobre tot, quan celebren l’Eucaristia, “font i cimal de la vida de fe”.
Jo no treballo per portar els joves a “Missa”, però crec que la “Missa” forma part ineludible del procés d’evangelització. És per això que no comparteixo que afavorir que els joves participin de la celebració de l’Eucaristia sigui “una obsessió malaltissa”. Com tampoc no entenc una pastoral a les escoles (o als moviments) que no faci referència o estigui vinculada amb les comunitats parroquials que són, normalment, les que han d’acollir a aquests joves quan surtin de l’escola. Ja sé que tot és més complexe del que sembla i que la realitat de les parròquies és la que és, però l’experiència em diu que aquells joves que es van integrant en la dinàmica parroquial i, poc a poc, van descobrint l’Eucaristia setmanal com a punt de trobada amb el Crist i amb la comunitat, són els que donen passos més ferms i perseveren.
Una altra qüestió és quines comunitats parroquials tenim, quines Eucaristies celebrem, quins plantejaments catequètics prioritzem. Comunitats parroquials envellides i ràncies o amb esperit renovador i compromeses en interpretar els signes dels temps? Moltes Eucaristies que disgreguen la comunitat parroquial i afavoreixen el “compliment” o una Eucaristia que sigui veritablement expressió de la comunitat (adults, joves, infants) que es troba, celebra i comparteix la fe? Una catequesi sagramental (que únicament prepara per a rebre els sagraments) o una catequesi de procés en la qual la celebració dels sagraments està integrada dintre del procés personal que és el que veritablement importa atenent a totes les etapes (infancia, adolescència, joventut, adults...)?
Si eduquem els joves al marge de la comunitat parroquial (o en paral·lel) i no els integrem per a què es sentin corresponsables i necessaris, si no afavorim que vagin descobrint l’Eucaristia i aportin a la celebració allò que els és propi (joventut, actualitat, alegria, dinamisme, esperit crític....), com esperem renovar la nostra Església?

Carlos París Escura
Delegat de Tortosa i Consiliari Diocesà del Moviment de Joves Cristians
Rector de la parròquia Sant Josep Obrer, de Sant Carles de la Ràpita

Sigues Llum, Passa-ho. (delegació de Lleida)

2007-11-23T20:27:00.000+01:00

Els Joves i l'escola

El bon amic Joan em proposa d’escriure un article sobre: Quin paper ha de tenir l’escola en l’educació dels joves, dins del marc dels articles que la Delegació de Pastoral de Joventut del Bisbat de Lleida dedica als Joves i que evidentment ho faig amb tota la il·lusió.
Som-hi doncs!
En l’etapa de la joventut l’escola, i també el món universitari, està més dirigida a instruir que a educar, ja que sembla que l’etapa d’educar és més de la infantesa i de l’adolescència.
Des del meu punt de vista aquesta idea és un error. Els joves es troben en el moment just per desenvolupar tot allò que han après, han sentit, han viscut o han experimentat. Es troben, doncs, en una època cabdal del seu creixement personal, humà i religiós.
L’escola en aquesta etapa ha de servir de transició entre l’etapa educativa i l’etapa adulta. Si els hem format amb valors cristians hem de buscar uns espais perquè puguin experimentar els valors que ells han après. Hem d’educar a l’aula i mes enllà de l’aula.
Però tot això requereix ajudes per créixer en llibertat responsable i espais per desenvolupar les possibilitats que hi ha en cada persona. És necessari, doncs, que al voltant de l’escola existeixin grups de voluntariat, grups d’escoltisme, grups d’esports (amb ambient no competitiu i sí amb tots els valors que té l’esport), grups de diàleg i d’opinió, grups que facin de pont entre els joves i les diferents institucions públiques i privades del nostre país, que treballen per millorar la ciutat, el territori, el país i el món.
Hem d’aconseguir que desenvolupin els seus propis projectes, però els hem d’acompanyar en el dia a dia valorant els seus encerts i ajudant a superar els seus desencerts o les seves fallades .
Si, a més a més, la nostra escola, amb l’ajut de la família, ha optat per l’evangelització llavors els hem de proporcionar moments de silenci, de pregària, de fe, de reflexió, de llum... que siguin propers a ells i pensats per a ells, amb llenguatge propi i una simbologia que els sigui propera.
Sovint, en el món de l’Església hem dedicat molt d’esforç a acompanyar l’infant, i ens ha quedat un tant descuidat el món de jovent. Hem d’aconseguir que, en el pas de l’etapa d’infància a l’etapa adulta, els nostres adolescents, en mig d’aquest món massa preocupat de la imatge, tinguin espais de creixement en la fe que els siguin pròxims i vivencials, que respongui a les seves necessitats, com ho va ser L’Aplec de l’Esperit celebrat a Tarragona el passat 26 de Maig.
I encara li demanaria un paper més a l’escola: que no abandoni els joves en l’etapa dels 18 anys, sinó que els acompanyi en el procés de creixement en els inicis de l’edat adulta. És un repte que de ben segur amb la llum de l’Esperit ho aconseguirem.

Llorenç Claramunt.
Director de Maristes Montserrat.

Camí del nou pas! (delegació de Mallorca)

2007-11-23T14:53:00.000+01:00

El mal temps de la setmana no era un bon auguri per a l’esperada tercera trobada dels Amics del Camí de Sant Jaume dels dies 27 i 28 d’octubre. Però, després del retard de l’avió del divendres i les peripècies per trobar l’hostal on passàrem unes quatre hores d’aquella nit plujosa, la divina providència feu que a l’endemà següent, en haver berenat i agafat diversos metros i trens, s’obrís el cel i guaitàs un sol que ens escalfaria des del mateix moment de la partida de Monistrol Vila i durant tota la pujada cap a Montserrat. Havíem de ser més, però a la cinquantena que érem no ens espantaren aquells núvols que amenaçaven pluja.

Durant aquesta primera jornada se’ns presentaren punts per reflexionar, alguns en silenci i en privat i d’altres compartint-los en parelles:
- ESCOLTA’T I SIGUES CONSCIENT DE TU MATEIX!, que n’és de bell ser capaç d’aturar de tant en tant i escoltar-nos a nosaltres mateixos i, a més, escoltar el que ens envolta. Veure la nostra vida com una pel.lícula, sense jutjar-la, simplement com a espectador i contar-li a Déu les escenes més importants. Déu, presència, escoltar, diàleg, necessitats, demanar perdó,..., gràcies.
- FEM MEMÒRIA!, ara ens centram en les imatges joioses del camí, les que ens calaren més profundament. Noms, rostres, paraules, sentiments, aprenentatges, creixements, canvis, experiències, Déu,..., què ens queda?

Les Benetes ens han rebut càlidament, com és costum. Compartim la Sexta amb elles i ens seiem al sol a reposar forces. Ben dinat i iniciam el darrer tram de l’excursió d’avui.
Al cap d’una estona ja s’ensuma la sentor del monestir i ens afanyam per descarregar, apuntar-nos per compartir les tasques de l’alberg i ens renovam amb una dutxa per assistir a Vespres amb els monjos.
L’olor de la Sopa de Pelegrí ens obre la gana del sopar compartit arribat des de molts llocs diferents dels Països Catalans. En acabar, una sessió fotogràfica d’instantànies del Camí ens evoca als nostres camins particulars, els ja realitzats i els que encara són un projecte.
El cansament es fa palès i gràcies al canvi horari dormirem una hora més abans d’anar a Laudes. El berenar ens sorprengué amb un cafè casolà molt especial anomenat Caribe.

Comença la segona jornada i ja ens esperen les empinades costes que ens acostaran a l’ermita de Sant Joan i, uns metres més amunt, per les escales de Jacob arribarem a la cova de l’ermità Onofre per fer la Celebració de l’Eucaristia. Senzillesa, unió, compartir, el pa i el vi, càntics, pregàries, ..., reconciliació.
Quedam convidats per tornar-hi l’any que ve i ... és l’hora dels adéus i ens hem de dir adéu siau, germans dem-nos les mans, senyal d’amor, senyal de pau...

Els pelegrins de “Ses Illes”

Els joves i el procés d’evangelització. (delegació Girona)

2007-11-21T20:45:00.000+01:00

Fa temps que em preocupa l’obsessió malaltissa dels qui treballem amb joves per portar-los a missa.

Ens sembla que si els joves que venen a les nostres activitats, no assisteixen a les eucaristies de les nostres parròquies, és una derrota i això...no és ben bé així.
Tenim la sensació que els joves que van venint als nostres “tinglados pastorals” ja són cristians de socarrel i són aptes per viure tot el que nosaltres experimentem quan celebrem la fe els diumenges amb les nostres comunitats.
No ens enganyem més si us plau! La majoria dels nostres joves encara estan iniciant el procés d’evangelització, és un error voler fer-los adults en la fe si encara no han passat la primera etapa de la seva vida cristiana.
Amb això em vull referir que celebrar l’eucaristia és quelcom molt seriós i molt profund en la vida cristiana.
La celebració dels sagraments és el final del procés d’evangelització i l’errem quan volem portar-los tan si com no a celebrar una fe que comença a créixer i en molt casos ni ha començat a germinar.
Ens estirem dels cabells perquè els joves reben sagraments i no tornen mai més a les parròquies i no ens els arrenquem perquè no hem estat capaços de començar amb ells un seriós camí de fe, respectant els passos d’aquest camí, que potser serà impossible de finalitzar o acabarà amb èxit.
Mireu, no sé si m’he explicat bé. No m’agradaria que semblés un article per dir-vos que aneu tots equivocats menys jo, però em sembla que no anirem bé fins que no respectem les regles bàsiques del procés d’evangelització...
Els joves es troben en procés de fe i cal que nosaltres els sapiguem acompanyar en el llarg i bonic camí de trobar-se amb Jesús.

Jordi Callejón i Ferrer

Delegat de Girona

Pd: Per aprofundir amb això d’evangelitzar i del procés d’evangelització, personalment em va fer molt de bé un document de Pau VI anomenat Evangelii Nuntiandi, el trobareu a internet.

Sigues Llum, Passa-ho! (delegació de Lleida)

2007-11-15T17:25:00.000+01:00

PASSA-HO!
Estem acostumats a passar-nos coses els uns als altres. Ens passem la pilota, la grip, les opinions, el porro, els SMS, la parella, el mòbil, la informació... Societat de l’intercanvi ràpid, fugaç, efímer. L’important és que no pari la música i que el carro no s’aturi. Tens una notícia, un titular, un secret, una fòbia, un desig, un odi, un amor... no t’ho quedis, passa-ho, fes que corri. Per això tenim els mòbils, els blogs, els xats, el messenger, el skype, la xarxa, la marxa, la rauxa i la disbauxa.

Hi ha qui fa el boicot a aquesta mena de febre transmissora, passant de tot. Però passar de tot sovint és una altra manera d’empassar-s’ho tot. Dic que passo de les modes, però m’empasso els rastes, els tatuatges, els piercings, els jerseis trencats i les crestes color blau elèctric amb un entusiasme modèlic. Dic que passo d’anar de pringat per la vida, però m’empasso les pastilles, els porros i les ratlles de coca amb una fe que ratlla el fonamentalisme. Em sembla ridícul i exagerat el ramadà dels musulmans, però sóc capaç de passar tres hores al gimnàs aixecant pesos inútils i no menjant més que un iogurt i una poma.
Però ja n’hi ha prou de veure el got mig buit i d’escoltar només els oracles apocalíptics. Hem de reconèixer que no ens resulta fàcil de veure el costat positiu, acostumats com estem a les vistes panoràmiques sobre la realitat i a llegir només els titulars més cridaners. Podríem deixar per una estona el telescopi i agafar el microscopi, a veure si descobrim allò que ens passa desapercebut de tan a prop que ho tenim. Hauríem d’aprendre a desenvolupar uns potents mitjans de detecció, no tant dels virus (que d’aquests ens en sobren) com dels enzims benignes del nostre organisme social.
És el que ens hem proposat enguany a la Delegació de Joventut del Bisbat de Lleida. No per una mena de voluntarisme benintencionat, sinó perquè ens sembla que tenim bones raons per a fer-ho. Hi ha un bon grup de joves a Lleida que no volen deixar-se endur per la corrent del desànim o l’alienació. Un bon grapat de joves que es mouen decididament, sovint a contracorrent, en favor d’una societat que remeti la tendència a la baixa de la fe i de la justícia en el nostre mercat de valors. Joves que salten al parquet borsari quan passa el valor de l’acollida a l’estranger, de l’austeritat compartida, de la interioritat oberta als altres, de la celebració festiva de la fe... i aixequen la mà decidits a apostar fort per aquests valors.
No cal anar a buscar lluny o sota les pedres, els tenim al costat, el que passa és que no fan massa soroll. Els volem animar a que en facin una mica més, de soroll. Volem servir d’amplificadors orientats a l’església i a la ciutat. A la Delegació ho hem vist i n’estem decidits, per això volem començar una cadena que passi per tu. Si t’arriba aquest missatge i hi estàs d’acord: no t’ho quedis, PASSA-HO!

Marc Vilarasau Alsina
Delegació de Joventut

Reflexió sobre la pastoral amb joves (Tortosa) II Part

2007-11-13T20:56:00.000+01:00

Creiem que és una bona base per a ajudar-nos a plantejar la situació de la pastoral de joves a la nostra diòcesi: l’escala se’ns enfonsa perquè ens fixem en els esglaons de dalt de tot de l’escala sense consolidar els primers, sense els quals no es pot accedir als de dalt. I quan parlem dels primers esglaons ens referim al treball constant a les parròquies, en petits grupets, dedicant-hi moltes hores a escoltar-los, a parlar amb els joves, invitant-los a participar de l’Eucaristia, a comprometre’s en la dinàmica parroquial, a participar en trobades, recesos, cursets... a compartir les inquietuds i el treball amb les parròquies veïnes, o de l’arxiprestat, o de la diòcesi... els joves i també, i sobretot, els capellans.
La nostra experiència ens diu que la figura del capellà és una peça clau en la pastoral de joves a una parròquia. Si ell té interès i va al davant, anima i engresca, els joves responen. Si no és així....difícil ho tenim. Fins i tot quan algun jove participa en una trobada i s’anima a continuar-hi, si a la seva parròquia no troba un grup de referència o no s’hi troba acollit, tot es perd. O fins i tot en els canvis de capellans a les parròquies: si no hi ha un treball continuat, constant i en una mateixa direcció és molt fàcil perdre tot el que s’havia aconseguit si no s’ha fet un treball de molts anys per consolidar-ho.
Entenem que la situació és diferent a la de fa uns anys. Els rectors de les parròquies més grans (amb més potencial humà) es van fent grans i quan es produeix el canvi per un més jove, aquest ja no té la mateixa ajuda que hi havia abans. A més a més la tendència dels darrers anys és que els capellans joves que, en teoria, podrien ser els més compromesos amb la pastoral amb joves, estan destinats als pobles més petits i més allunyats, és a dir, on hi ha menys potencial de joves amb els quals treballar. I si n’hi ha a les parròquies grans, no estan el temps suficient per consolidar i donar consistència al treball amb els joves. Considerem fonamental aquest element de permanència i de constància –per a la pastoral de joves i també per a les vocacions- per què avui en dia, els processos en general, i els dels joves en particular, són més llargs i demanen més temps per assolir la maduresa suficient tant a nivell eclesial com d’organització local i diocesana.
Per això nosaltres ens reafirmem en la línia pastoral amb la qual es va treballant des del Moviment de Joves i que es resumeix en les quatre notes característiques de l’Acció Catòlica:

a) La formació dels joves en grup a les parròquies
b) Per a sentir-nos membres vius de l’Església, evangelitzats i evangelitzadors, apòstols entre els joves
c) Fomentant la responsabilitat dels mateixos joves i l’organització local i diocesana
d) Amb un esperit eclesial que ens vincula especialment al bisbe diocesà.

Considerem urgent encetar a nivell de bisbat (no quedant-nos en els escalons de dalt sinó mirant de consolidar els primers) una reflexió seriosa sobre la pastoral amb els joves en la que, de veritat, ens sentim tots implicats.

La Comissió Diocesana del Moviment de Joves Cristians
Agustí, Núria, Lara, Isa, Tomàs, Marisol, Josep i Carlos.

Reflexió sobre la pastoral amb Joves. I part (Tortosa)

2007-11-08T13:04:00.000+01:00

A continuació us proposem un text que reflexiona sobre la pastoral amb joves de la diòcesi de Tortosa. És una reflexió des de dintre l'acció pastoral (moviment cristià de Joves) que porta a una reflexió a nivell diocesà.

L'envia en Carlos París, Delegat de pastoral amb joves de Tortosa.

En primer lloc, pot ser la sensació més generalitzada és que estem dedicant molt de temps i molts d’esforços a programar trobades i jornades per a joves, amb l’empeny d’arribar a totes les parròquies de la diòcesi i ens trobem, a l’hora de la veritat, que sempre són els mateixos els qui responen: les mateixes parròquies (poques) i els mateixos preveres (pocs).
Fa quasi bé 30 anys que el Moviment Diocesà de Joves Cristians, en la seva configuració actual, serveix a la diòcesi per encàrrec dels successius bisbes, però també és cert que mai ha aconseguit ser un referent diocesà en la pastoral i el treball amb joves. Això no ens preocuparia si hi haguessin altres realitats juvenils organitzades i serioses preocupades per la formació dels joves cristians, però creiem que, en general, no és així.
Constatem també que el nombre de parròquies que participen no és molt significatiu en relació a la totalitat del Bisbat. Com tampoc és significativa la proporció i el nombre de participants de les parròquies més grans del bisbat que són les que haurien de ser impulsores i capdavanteres. I això ens dol i ens preocupa.
Ens preocupa també la pastoral vocacional que creiem que no s’ha d’entendre al marge de la pastoral de joves. Per què, si no hi ha un treball pastoral seriós i compromès amb els joves, quin caliu crearem per què els joves descobreixin la crida del Senyor i responguin amb generositat? Estem segurs que un treball pastoral amb els joves, des de les parròquies, i amb coordinació diocesana –els joves necessiten trobar-se entre ells i sentir-se responsables- donaria fruits eclesials d’un laicat compromès i dinàmic en les comunitats parroquials i també l’Esperit trobaria la terra adobada per suscitar els diferents carismes i vocacions. Si no hi ha una pastoral diocesana amb joves organitzada, seriosa, en la que tots ens sentim implicats, que acompanyi els joves en el seu creixement humà i espiritual (formació), en el seu procès comunitari i de grup (eclesialitat, organització, corresponsabilitat), en el seu discerniment vocacional i en el seu compromís i testimoni, ni tindrem vocacions, ni tindrem joves a les parròquies...
Creiem que ens falta clarividència per veure que no podem arribar a tot i que cal prioritzar....i ens sembla que la pastoral amb joves ha de ser una prioritat que els bisbes i els preveres han de visibilitzar amb el seu ministeri pastoral.

El Bisbe Joan Carrera, auxiliar de Barcelona en l’escrit de la contraportada de Catalunya Cristiana del 14 de juny tot referint-se a la dimensió pedagògica de la pastoral.

Diu: “Avui, a la majoria de les nostres comunitats, és fàcil de sentir lamentacions sobre dos problemes entrelligats: l’escassa presència de joves i la manca de vocacions al ministeri ordenat. Ara bé, què es fa per tal de superar aquesta doble crisi?
Moltes vegades tenim els ulls fixos en el que podríem anomenar els esglaons de dalt de tot de l’escala... Expressem els nostres bons desigs, repetim idees generals, ponderem la importància per al futur de l’Església de comptar amb preveres i laics responsables de les noves generacions... Fins i tot –i no voldria ser mal entès- acudim a la pregària com a últim refugi.
Caldria que penséssim més a posar –o a refer- els primers esglaons de l’escala, sense els quals no és possible l’accés als de més amunt. Allò que deia de la pedagogia al servei de la pastoral... N’esmento ara tres, especialment adreçats als preveres...: la voluntat d’aportar les pròpies energies, per limitades que siguin, a la pastoral juvenil; els contactes personals, sovint vinculats a la confessió sacramental; el discerniment sobre quines orientacions són eclesialment constructives, i quines resulten estèrils”.

(continuarà ....)