Taizé a BRUSSEL·LESCom cada any, els germans de Taizé organitzen el que anomenen un Pelegrinatge de Confiança. Enguany ha estat a Bèlgica.
El dia 28 de gener, joves d’arreu d’Europa i del món ens dirigíem tots a un mateixa ciutat: Brussel·les. Del nostre bisbat érem prop d’una vintena. Juntament amb la gent del bisbat de Tarragona i Tortosa marxàvem amb alegria, amb ganes de passar-ho bé i amb ganes de canviar el tragí de cada dia per dedicar-li més temps al Senyor.
Les nostres expectatives es feren realitat! Un cop arribats hi hauria temps per a fer una mica de tot: turisme, practicar llengües estrangeres, tastar la xocolata belga, descobrir els diferents racons de la ciutat i evidentment temps per a pregar.
Així cada dia, tots els joves vinguts dels diferents països ens aplegàvem per a pregar. Era impressionat contemplar aquell pavelló ple de gent jove, ni més ni menys que 40.000 compartint plegats una estona de pregària.
Mentre que a la nostra societat contínuament hi ha soroll, allà, encara que sembli impossible i difícil d’imaginar, hi havia un dolç silenci. Què és el que passava que tota aquell munió de gent restés en aquell silenci contemplatiu?
La decoració i els cants invitaven a la pregària. Al fons del pavelló podíem divisar un gran arc iris. En contemplar-lo era com si cada color simbolitzés alguna cosa de la trobada: els tons ataronjats simbolitzaven el caliu que havíem rebut de les famílies que ens havien obert les portes de casa i ens havien acollit; el to vermell ens recordava l’amor d’ Aquell que es feia present a la pregària, d’Aquell que ens estima i ens parla a cadascú de nosaltres; els tons verdosos eren símbol de l’esperança, molts joves se senten estimats per Déu i volen seguir el seu camí; els tons blavencs i lilosos eren signe d’amistat, durant aquells dies vam fer amigues i amics nous, gent amable, gent feliç, ...bona gent; tons grocs per a tots els voluntaris que es preocupaven de que tot rutllés bé. Enmig, ... hi havia una pinzellada de blanc, reflectida en el vestit dels germans de Taizé, una pinzellada que nodria la pau interior i la puresa de l’esperit.
Però els dies van anar passant i era el moment de tornar a casa. De retorn, compartírem les experiències. Tots estàvem contents i malgrat el cansament d’hores d’autocar, el nostre rostre expressava l’alegria i el desig de no deixar mai de recarregar-nos del bon color del nostre Déu!
Gemma Fígols i Trulls, des de Puig-reig
El dia 28 de gener, joves d’arreu d’Europa i del món ens dirigíem tots a un mateixa ciutat: Brussel·les. Del nostre bisbat érem prop d’una vintena. Juntament amb la gent del bisbat de Tarragona i Tortosa marxàvem amb alegria, amb ganes de passar-ho bé i amb ganes de canviar el tragí de cada dia per dedicar-li més temps al Senyor.
Les nostres expectatives es feren realitat! Un cop arribats hi hauria temps per a fer una mica de tot: turisme, practicar llengües estrangeres, tastar la xocolata belga, descobrir els diferents racons de la ciutat i evidentment temps per a pregar.
Així cada dia, tots els joves vinguts dels diferents països ens aplegàvem per a pregar. Era impressionat contemplar aquell pavelló ple de gent jove, ni més ni menys que 40.000 compartint plegats una estona de pregària.
Mentre que a la nostra societat contínuament hi ha soroll, allà, encara que sembli impossible i difícil d’imaginar, hi havia un dolç silenci. Què és el que passava que tota aquell munió de gent restés en aquell silenci contemplatiu?
La decoració i els cants invitaven a la pregària. Al fons del pavelló podíem divisar un gran arc iris. En contemplar-lo era com si cada color simbolitzés alguna cosa de la trobada: els tons ataronjats simbolitzaven el caliu que havíem rebut de les famílies que ens havien obert les portes de casa i ens havien acollit; el to vermell ens recordava l’amor d’ Aquell que es feia present a la pregària, d’Aquell que ens estima i ens parla a cadascú de nosaltres; els tons verdosos eren símbol de l’esperança, molts joves se senten estimats per Déu i volen seguir el seu camí; els tons blavencs i lilosos eren signe d’amistat, durant aquells dies vam fer amigues i amics nous, gent amable, gent feliç, ...bona gent; tons grocs per a tots els voluntaris que es preocupaven de que tot rutllés bé. Enmig, ... hi havia una pinzellada de blanc, reflectida en el vestit dels germans de Taizé, una pinzellada que nodria la pau interior i la puresa de l’esperit.
Però els dies van anar passant i era el moment de tornar a casa. De retorn, compartírem les experiències. Tots estàvem contents i malgrat el cansament d’hores d’autocar, el nostre rostre expressava l’alegria i el desig de no deixar mai de recarregar-nos del bon color del nostre Déu!
Gemma Fígols i Trulls, des de Puig-reig
