Testimoni d'un descobriment
A tot això se li va unir que feia dos mesos que havia acabat la carrera (ja sóc mestra, per fi) i sabia perfectament que em costaria trobar feina, com així està passant. Sabia que aquest seria un any molt dur perquè, tot i que en una altra ocasió ja vaig viure un “any sabàtic”, no volia repetir la mala experiència de buit que vaig sentir llavors. Necessitava pensar. I ho vaig anar a fer a Taizé.
A Taizé he descobert moltes coses, sí. He descobert que no estic sola, en un ampli sentit d’aquesta expressió. I aquesta companyia és la que em va ajudar a fer-me una mica més valenta (encara que, de vegades, no ho sembli) en el meu dia a dia. I el meu dia a dia, des de fa ja cinc anys, és fer gaudir als infants, en la mesura en que les meves possibilitats m’ho permetin.
Ser monitora, tant d’esplai com de colònies, no és una tasca gens fàcil, encara que a més d’un li ho pugui semblar. Va més enllà de vigilar a un nen o una nena mentre els seus pares no hi són. És tracta de donar-li alguna cosa més, alguna cosa que el marqui d’aquí en endavant, que l’ajudi i que li ensenyi. Qualsevol pot treure les forces d’allà d’on bonament pugui o vulgui. Jo, ara, les he tret del “menut” Taizé.
Anar a Taizé no et converteix en bona persona de sobte, però fa créixer la bondat que tens a dins i que li demostres a qualsevol persona, però en el meu cas, també li vull mostrar als infants que confien en mi cada dissabte o cada estiu, i que compten amb mi per a passar-s’ho bé. I passar-ho bé i sentir l’estima i la bondat dels demés, és quelcom que jo he trobat a Taizé.
Ni a colònies ni a Taizé es fan les mateixes coses i activitats. Però la finalitat d’ambdós, trobo que és similar. I potser això és el que fa que les dues coses m’encantin.
Isabel Mª Martínez
Parròquia de Pardinyes
(Blog de la Delegació de Joves de Lleida)
