El termòmetre

1-     Les persones entusiastes són fantàstiques. Transmeten al seu voltant les energies per desenvolupar un projecte, una tasca, una missió. Si a més a més no només aconsegueixen un primer impuls inicial, sinó que tenen l'art d'acompanyar les persones i tot el treball, llavors encara és més admirable. Jo en conec, d'aquestes persones. A tot arreu en podem trobar, en tots els àmbits de la vida.

2-      Si aquesta persona és un cristià, si aquesta persona creu en el regne de Déu com a projecte que val la pena assumir durant tota la vida, si aquesta persona ofereix tota la seva vida per aquest projecte de Déu, llavors cobra per a mi més sentit el terme entusiasta. En grec, significa «en-Zeós», que traduït vol dir «en-Déu». L'entusiasta és el que «està en Déu». Tot això és més paulí que dels evangelis sinòptics, però m'ajuda a llegir les paràboles de Jesús del tresor amagat i de la perla, perquè ambdues parlen d'aquesta il·lusió del qui troba un tresor o una perla magnífics. Jo tradueixo per a mi i em pregunto: com visc la meva adhesió al projecte de Déu, de Jesús i de l'Església? Amb entusiasme o amb altres actituds? Quan i per què em deixo emportar per altres actituds?

3-      Amb tot, sembla que l'entusiasme està reservat a uns pocs. En un primer moment sembla que és una actitud que depèn de la personalitat de cadascú. També és constatable que es pot transmetre, però al cap del temps s'esfuma i tothom ens quedem cara a cara amb la nostra més o menys estimada personalitat i caràcter. La Paraula de Déu, per això, ens convida a viure aquest entusiasme. Potser no serem sempre uns entusiastes, però podem viure de tal manera que el regne de Déu sigui per a nosaltres un absolut, com per al qui troba el tresor amagat en un camp i el compra, com per al qui troba la perla de gran valor i ven tot el que té. Avui la Paraula de Jesús és un termòmetre que mesura la nostra passió i entrega pel regne.

Xavier Navarro

Delegat de Joventut de Lleida

Internet i xarxes socials,
un «nou» escenari d’evangelització

«Si un comunicador incansable i apassionat com sant Pau visqués avui dia estic segur que estaria present al Facebook.» Ja fa uns mesos que vaig llegir aquesta declaració en un setmanari d’Església i reconec que em va impactar, no tant per la certesa de la frase sinó per la seva contundència. Internet és una finestra al món i al coneixement que ens obre possibilitats infinites a moltes limitacions, sobretot d’espai i de temps.

Però, sens dubte, avui la comunicació es caracteritza per ser ràpida, accelerada, oberta… i així és el món de les xarxes socials. Només un exemple: el Facebook té 800 milions d’usuaris actius arreu del món i en els seus vuit anys d’existència s’ha convertit en el màxim exponent de la «transformació cultural» a la qual es refereix el Sant Pare en els seus missatges. El gran potencial de les xarxes socials permet posar en comunicació milers de persones en pocs segons, generar opinió, crear fidelitat, ser font d’informació o moure masses, entre molts altres. Sense aquestes xarxes 2.0, concepte que es caracteritza per la interacció entre els usuaris i la creació de continguts, moviments com el 15-M o les revoltes de l’anomenada Primavera àrab ni tan sols haurien existit. Davant d’això, l’Església no pot quedar al marge dels canvis com a mera espectadora passiva enfront d’un panorama que està evolucionant a un ritme vertiginós.

Benet XVI i el món digital

Enguany, amb motiu de la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials que l’església celebra el dia 20 de maig el tema triat és «Silenci i Paraula: camí d’evangelització». «Cal considerar amb interès els diversos llocs, aplicacions i xarxes socials que poden ajudar l’home d’avui a viure moments de reflexió i d’interrogació autèntica, però també a trobar espais de silenci, ocasions de pregària, de meditació i de compartir la paraula de Déu. En l’essencialitat de missatges breus, sovint no més extensos que un verset bíblic, es poden formular pensaments profunds si ningú no descuida el conreu de la interioritat pròpia. No sorprèn que en les diferents tradicions religioses, la soledat i el silenci siguin espais privilegiats per ajudar les persones a retrobar-se amb elles mateixes i amb la Veritat que dóna sentit a totes les coses.» Benet XVI destaca el paper fonamental del silenci per a discernir el que és important del que és inútil o superficial, com també que «aprendre a comunicar vol dir aprendre a escoltar, a contemplar, a més de parlar, i això és especialment important per als agents d’evangelització: silenci i paraula són elements essencials i integrants de l’acció comunicativa de l’Església, per a un anunci renovat de Crist en el món contemporani».

Una oportunitat!

Avui dia constatem que a les nostres parròquies i realitats molts joves s’allunyen de l’Església. Potser en aquests escenaris tenim l’oportunitat per apropar-nos-hi de nou, per a conversar i convidar-los, novament i sense defallir, a tot allò que els pugui interessar i fer créixer en la fe. Ara, amb motiu de l’Any de la fe, l’Església ens convida a revitalitzar la fe cristiana que en alguns casos s’ha anat diluint amb el pas del temps. Potser és un bon moment d’apostar encara més per les noves tecnologies, apropar-nos des de la humilitat a una nova era de la comunicació plena de reptes i oportunitats per a complir l’encàrrec que se’ns va encomanar: transmetre la millor notícia que podem donar. No ho creieu així?

Anna Robert

Alegria i servei

«Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.»  
Mc 10, 43-45

I després què? Potser hi ha qui pensa que això del servei l'única cosa que et produeix és que et gastis.  Que si vius per als altres, s'aprofitaran de tu, t’espremeran, i acabaràs apallissat. Però això no és cert. El servei no és buidar fins no poder més, sinó una altra forma d'omplir-te. D'altres vides, d’altres noms, d’altres cares. És una opció sobre com vols viure. T’enriqueix?

Sí, encara que és una mica més intangible que la riquesa o la submissió. T’omple els dies d'històries. Li dóna motius al teu cansament. Dóna una destinació digne a les teves carícies. Omple el teu horitzó d'èxits i fracassos compartits. Omple la teva vida de vides. Et canvia la mirada i la perspectiva, i això et permet percebre  l'altre no com un rival, un enemic, un estrany o un servent, sinó com un germà. Això, evidentment, és un horitzó, que després el dia a dia a tots ens posa en situacions on no és tan fàcil viure-ho.

El servei ens allibera de l'espiral d'haver de caminar demostrant triomfs, fortalesa o prestigi. T'ajuda a endinsar-te en una dinàmica diferent: la de qui mira el món des de baix i no des de la protecció asèptica d'una torre d'ivori. Aquesta és la lògica de Déu, que els forts serveixin, que els grans es facin petits per a trobar-se amb els més fràgils.

Pastoralsj

Decàleg de l'altre

1 Per cada 5 minuts que utilitzis per obrir la boca i dir el que penses, utilitzen 10 per escoltar el que pensar l'altre.

2 Per cada 5 minuts que utilitzis per penjar-te medalles, utilitzen 10 per a compartir-les amb l'altre.

3 Per cada 5 minuts que utilitzis en alegrar-te de la teva felicitat, utilitzen 10 per gaudir-la amb l'altre.

4 Per cada 5 minuts que utilitzis per treballar en els teus objectius, utilitzen 10 per fer teus els propòsits de l'altre.

5 Per cada 5 minuts que utilitzis en reclamar els teus drets, utilitzen 10 per no oblidar els teus deures amb els altres.

6 Per cada 5 minuts que utilitzis per autocompadir-te dels teus problemes, utilitzen 10 per posar solució a les dificultats dels altres.

7 Per cada 5 minuts que utilitzis en voler tenir la raó, dediquen 10 per descobrir la part de raó que té l'altre.

8 Per cada 5 minuts que utilitzis en lluir els teus talents, utilitzen 10 per a invertir-los en el cor de l'altre.

9 Per cada 5 minuts que utilitzis en carregar la teva creu, utilitzen 10 per apropar-te a l'altre i ajudar-lo amb les seves càrregues. 

10 Per cada 5 minuts que utilitzis en parlar de Déu a l'altre, utilitzen 10 per parlar de l'altre a Déu.

BONA PASQUA!!

(Jn 20, 19-21)

Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
--Pau a vosaltres.
Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir:
--Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

- - - - - - - - - - - - - - - -

Hem acompanyat al Senyor durant 40 dies, hem carregat la seva creu, hem viscut intensament el tríduum pasqual... I ara què? Toca descansar? No!! Ens trobem en el moment més important de la nostra vida cristiana. Ha arribat el moment de reaccionar, de posar-se en camí, d'experimentar l'alegria de la resurrecció!!

Segurament aquests dies de les celebracions de la Setmana Santa heu pogut gaudir un temps per a vosaltres, tan sols per a vosaltres. Un temps de reflexió i de nous plantejaments. És bo aturar-se i pensar en el que fem, en el que no fem i en com ho fem.

La Pasqua és un nou començament. La Pasqua és Vida.

Carta a un joven que duda

Querido amigo, con tu carta has querido compartir algunas de tus perplejidades, sobre todo las que hacen referencia a Dios y a la religión, al igual que dos amigos pueden compartir un café en un bar del centro. Mi respuesta no pretende ser la solución a «tu problema», sino un elemento más para tu reflexión. Pienso que no se trata tanto de «encontrar soluciones» como de «buscar significado». Las soluciones pueden satisfacer inquietudes, pero el significado da sentido e impulso a nuestras vidas. Llegeix tot l'article

Marc Vilarassau, sj

Publicat a Sal Terrae

Perdonar?

Aquest mes de març, en plena Quaresma, l'Escola de pregària ha tractat el tema del perdó. Us oferim el text introductori. També us podeu descarregar tota l'Escola de pregària a la secció Materials del web www.jovesij.com

Podríem dir que no hi ha acte humà més difícil q ue demanar perdó. No ens referim a demanar perdó d’aquella manera que la mestra a l’hora del pati solucionava el problema quan ens barallàvem amb un altre company, sinó aquelles situacions de la vida, que causen en les persones un gran dolor interior on el perdonar i demanar perdó és un acte quasi heroic. Cercant per la xarxa hi ha un text d’en Francesc Torralba que tracta aquest tema tan profund per a tots nosaltres. Per ell, “el perdó és, al capdavall, una decisió, una actitud, un acte de la voluntat, un procés i una forma de vida."

És quelcom que oferim per a altres persones i quelcom que acceptem per a nosaltres. És la decisió de veure més enllà dels límits de la personalitat de l'altra persona, de les seves pors, neurosis i errors, és la decisió de veure una essència pura, no condicionada per històries personals, que té una capacitat il·limitada i sempre és digna de respecte i d'amor”. Ens agradaria fer destacar d’aquesta afirmació una petit detall, aquesta definició parla del perdó com a procés i estil de vida.

I tant que és un procés! Perdonar és molt difícil perdonar és quelcom que un ha d’aprendre, que s’ha de deixar acompanyar. Perdonar no vol dir rendir-se vers l’altre és guanyar, és vèncer les pròpies rancúnies i pors per saber donar el que realment un és. Un procés de coneixença personal, un procés de creixement interior, de vida espiritual, de saber assolir en la vida el que vol dir ser cristià. I tant que és un estil de vida! L’estil de vida del qui creu, estima i segueix el Crist. L’estil de vida de l’escola de Natzaret, de l’escola dels apòstols que volen fer caure foc del cel i Jesús els corregeix. L’estil de vida de milers de persones que durant dos mil anys han interioritzat l’evangeli i han estat testimonis de l’Amor i la pau de Deú enmig del món. Un estil de vida que va a contracorrent, que materialment no ven, ni dóna res, no és atractiu per una societat materialista i ansiosa de tenir costi el que costi i costi a qui costi.

Per acabar aquesta presentació voldríem tornar a citar a Francesc Torralba:

“La decisió de perdonar disminueix el poder que tenen els opressors de fer-nos completament les seves víctimes. Paradoxalment, perdonar és una manera de contraatacar, perquè és negar-se a acceptar l'odi com a solució.”