UNA CRIDA A VIURE EL NADAL DES DE L'INTERIOR DE CADA PERSONAAquest és el títol del llibre que acompanya al material de la campanya de Nadal 2007 de Càritas.
L’època de Nadal és sempre un moment de records, la majoria positius i feliços. Molts evoquem imatges de vivències familiars joioses; d’altres, però, rememoren experiències tristes o potser moments solitaris. Sovint fem, conscientment o inconscient, una mirada enrere, una petita introspecció, el balanç de les vivències de Nadals anteriors. Tots ho fem a la nostra manera, amb el nostre caràcter i a partir de les nostres conviccions: de manera més superficial o més viscuda, més infantil o més adulta, més solidària o més consumista.
Al capdavall, d’amagat o de manera evident, estem fent balanç de com ens sentim estimats o rebutjats pels altres: pels qui tenim a la vora, pels qui ens agradaria tenir a la vora, pels qui ens fan la guitza. COM ENS SENTIM ESTIMATS?, aquesta és la qüestió fonamental que ens marca el caràcter, ens fa pessimistes, optimistes, rondinaires, pesats, seriosos, alegres o trempats. És quelcom que no podem evitar, estem fets d’aquesta pasta!.
Alguns intenten evitar aquesta mirada interior perquè les seves vivències els han defraudat. Han viscut relacions personals difícils i frustrants, fins i tot negatives o degradants. Alguns reaccionen caient en el pou de la desesperança, d’altres en l’espiral materialista de les aparences i del culte personal.
Però avui, gràcies a Déu, molts tenim les necessitats bàsiques cobertes a casa nostra. En aquesta situació, el desig de donar un sentit a les nostres activitats vitals s'ha de centrar en activitats humanes que no són de primera necessitat i, per tant, ens trobem amb una gran oportunitat.
És l'oportunitat de poder créixer en aspectes propis i específics de la condició humana: la intel·ligència, la capacitat de relació i comunicació amb els altres, la sensibilitat estètica i cultural, la curiositat científica i, per sobre de tot, la capacitat d'estimar.
L'home és l'únic ésser viu de la natura que té consciència d'ell mateix com individu. Aquesta capacitat li ofereix un potencial de reflexió únic. Així es manifesta en els interrogants que cadascú, ho reconegui o no, té sobre ell mateix i sobre el sentit de la seva vida.
Aquesta consciència d'un mateix pot anar acompanyada d'actituds d'autocomplaença cega del que fem, d'orgull desmesurat, d'ànsia de poder i riquesa, de comoditat, de rebuig de l'esforç justificat, d’egoisme. Quan això succeeix, tornem a trobar a la persona, amb les necessitats materials cobertes inicialment, creant-ne de noves, bàsicament superficials i, fins i tot, inhumanes. Algunes d'aquestes necessitats del tot innecessàries van en contra del desenvolupament equilibrat de la humanitat i de la preservació de la natura, per tant, en contra de nosaltres mateixos.
Quan ens passa això caiem en el parany de la civilització, del progrés pel progrés. Busquem la felicitat en coses on no la trobem i acabem amb una gran frustració vital.
És en el terreny de les relacions personals on ens ho juguem tot. És on ens sentim estimats. Però, per sentir-nos estimats cal fer un primer pas que pot semblar contradictori: al centre de la nostra vida no hi hem de ser nosaltres. Hem de posar ELS ALTRES AL CENTRE DE LA NOSTRA VIDA. I, més difícil encara, hem de fer-ho gratuïtament.
Algú pot pensar que això no és raonable. Que aquest pensament és fruit més d'un idealisme irreal que d'una experiència vital. Això no és cert, i voldria fer dues consideracions per a justificar-ho:
1.- No totes les realitats humanes es poden explicar per la raó, però tampoc hi han d’estar en contradicció, han de ser raonables. En són un bon exemple els més petits i desvalguts. Posem els nostres fills al centre de la nostra vida. Com es pot explicar l’instint paternal i maternal? Es pot explicar solament amb la raó? Pares i Mares, què en penseu?
2.- Posar els altres al centre de la nostra vida és fàcil! Com? Cal ser conscients de que altres ho han fet abans per nosaltres! Pares, amics de debò, gent senzilla, i fins i tot desconeguda que ens han ajudat sense demanar res a canvi. Hem de ser nosaltres els qui trenquem aquesta cadena d’estimació que dura des que l’home és home? On seria avui el món si la cadena d’amor no hagués continuat generació rere generació sempre amb la il·lusió d’un futur millor?
En aquest món és molt més fàcil destruir que construir. Ja fa anys que tenim el potencial per destruir-lo no sé quantes vegades. Estem molt lluny de saber-lo construir totalment si el fem malbé. Per tant, com és que encara som aquí? Potser algú ens ha estimat a tots abans que ningú estimés i la humanitat, malgrat els seus errors, no ha trencat aquest impuls.
Aquest algú, alguns diuen que no existeix, altres no li posen nom perquè no el saben o perquè no li volen posar. Jo l’anomeno, amb tota humilitat però amb tota convicció, el DÉU DE JESUCRIST. Ell va començar aquesta cadena d’estimació, aquesta vida humana que va més enllà del fet físic. Perquè EXISTIM AMB DIGNITAT DE PERSONES HUMANES QUAN ESTIMEM I SOM ESTIMATS.
El Nadal és una peça imprescindible en aquesta cadena d’estimació que ha creat la humanitat. El Nadal ens parla del potencial real de la persona humana. Un Déu que es fa home? No deu ser tant dolent l’home, doncs! La persona humana és molt més digna del que ens pensem, i ho és no per mèrits propis sinó perquè algú l’ha estimada abans.
Bon Nadal.
Ramon Baró Cerqueda
Director de Càritas diocesana de Lleida
L'home és l'únic ésser viu de la natura que té consciència d'ell mateix com individu. Aquesta capacitat li ofereix un potencial de reflexió únic. Així es manifesta en els interrogants que cadascú, ho reconegui o no, té sobre ell mateix i sobre el sentit de la seva vida.
Aquesta consciència d'un mateix pot anar acompanyada d'actituds d'autocomplaença cega del que fem, d'orgull desmesurat, d'ànsia de poder i riquesa, de comoditat, de rebuig de l'esforç justificat, d’egoisme. Quan això succeeix, tornem a trobar a la persona, amb les necessitats materials cobertes inicialment, creant-ne de noves, bàsicament superficials i, fins i tot, inhumanes. Algunes d'aquestes necessitats del tot innecessàries van en contra del desenvolupament equilibrat de la humanitat i de la preservació de la natura, per tant, en contra de nosaltres mateixos.
Quan ens passa això caiem en el parany de la civilització, del progrés pel progrés. Busquem la felicitat en coses on no la trobem i acabem amb una gran frustració vital.
És en el terreny de les relacions personals on ens ho juguem tot. És on ens sentim estimats. Però, per sentir-nos estimats cal fer un primer pas que pot semblar contradictori: al centre de la nostra vida no hi hem de ser nosaltres. Hem de posar ELS ALTRES AL CENTRE DE LA NOSTRA VIDA. I, més difícil encara, hem de fer-ho gratuïtament.
Algú pot pensar que això no és raonable. Que aquest pensament és fruit més d'un idealisme irreal que d'una experiència vital. Això no és cert, i voldria fer dues consideracions per a justificar-ho:
1.- No totes les realitats humanes es poden explicar per la raó, però tampoc hi han d’estar en contradicció, han de ser raonables. En són un bon exemple els més petits i desvalguts. Posem els nostres fills al centre de la nostra vida. Com es pot explicar l’instint paternal i maternal? Es pot explicar solament amb la raó? Pares i Mares, què en penseu?
2.- Posar els altres al centre de la nostra vida és fàcil! Com? Cal ser conscients de que altres ho han fet abans per nosaltres! Pares, amics de debò, gent senzilla, i fins i tot desconeguda que ens han ajudat sense demanar res a canvi. Hem de ser nosaltres els qui trenquem aquesta cadena d’estimació que dura des que l’home és home? On seria avui el món si la cadena d’amor no hagués continuat generació rere generació sempre amb la il·lusió d’un futur millor?
En aquest món és molt més fàcil destruir que construir. Ja fa anys que tenim el potencial per destruir-lo no sé quantes vegades. Estem molt lluny de saber-lo construir totalment si el fem malbé. Per tant, com és que encara som aquí? Potser algú ens ha estimat a tots abans que ningú estimés i la humanitat, malgrat els seus errors, no ha trencat aquest impuls.
Aquest algú, alguns diuen que no existeix, altres no li posen nom perquè no el saben o perquè no li volen posar. Jo l’anomeno, amb tota humilitat però amb tota convicció, el DÉU DE JESUCRIST. Ell va començar aquesta cadena d’estimació, aquesta vida humana que va més enllà del fet físic. Perquè EXISTIM AMB DIGNITAT DE PERSONES HUMANES QUAN ESTIMEM I SOM ESTIMATS.
El Nadal és una peça imprescindible en aquesta cadena d’estimació que ha creat la humanitat. El Nadal ens parla del potencial real de la persona humana. Un Déu que es fa home? No deu ser tant dolent l’home, doncs! La persona humana és molt més digna del que ens pensem, i ho és no per mèrits propis sinó perquè algú l’ha estimada abans.
Bon Nadal.
Ramon Baró Cerqueda
Director de Càritas diocesana de Lleida
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada