Una experiència diferent sobre els joves i el procés d’evangelització

La meva experiència em diu que, en la pastoral en general, i de manera especial en la pastoral amb els joves, no tot depén de nosaltres ni de les tècniques, ni dels mitjans, ni de les organitzacions, ni dels “tinglados” pastorals....hi ha quelcom que se’ns escapa de les mans o més ben dit, que està més enllà de les nostres mans: la fe assumida com una opció personal, conscient i lliure.
Entenc que la missió de la pastoral amb els joves ha de ser posar al seu abast tots els mitjans possibles per acompanyar aquest procés de discerniment fins al moment (cal respectar el procés personal de cadascú) que el jove fa el pas a assumir personalment la fe com quelcom que configura i dona sentit a la seva existència o, el que és el mateix, es troba personalment amb el Crist i la seva Església.
I crec que dificilment es por arribar a aquest moment de decisió sense una implicació i una referència real, efectiva i afectiva, de les comunitats parroquials i vers les comunitats parroquials que es fan visibles, sobre tot, quan celebren l’Eucaristia, “font i cimal de la vida de fe”.
Jo no treballo per portar els joves a “Missa”, però crec que la “Missa” forma part ineludible del procés d’evangelització. És per això que no comparteixo que afavorir que els joves participin de la celebració de l’Eucaristia sigui “una obsessió malaltissa”. Com tampoc no entenc una pastoral a les escoles (o als moviments) que no faci referència o estigui vinculada amb les comunitats parroquials que són, normalment, les que han d’acollir a aquests joves quan surtin de l’escola. Ja sé que tot és més complexe del que sembla i que la realitat de les parròquies és la que és, però l’experiència em diu que aquells joves que es van integrant en la dinàmica parroquial i, poc a poc, van descobrint l’Eucaristia setmanal com a punt de trobada amb el Crist i amb la comunitat, són els que donen passos més ferms i perseveren.
Una altra qüestió és quines comunitats parroquials tenim, quines Eucaristies celebrem, quins plantejaments catequètics prioritzem. Comunitats parroquials envellides i ràncies o amb esperit renovador i compromeses en interpretar els signes dels temps? Moltes Eucaristies que disgreguen la comunitat parroquial i afavoreixen el “compliment” o una Eucaristia que sigui veritablement expressió de la comunitat (adults, joves, infants) que es troba, celebra i comparteix la fe? Una catequesi sagramental (que únicament prepara per a rebre els sagraments) o una catequesi de procés en la qual la celebració dels sagraments està integrada dintre del procés personal que és el que veritablement importa atenent a totes les etapes (infancia, adolescència, joventut, adults...)?
Si eduquem els joves al marge de la comunitat parroquial (o en paral·lel) i no els integrem per a què es sentin corresponsables i necessaris, si no afavorim que vagin descobrint l’Eucaristia i aportin a la celebració allò que els és propi (joventut, actualitat, alegria, dinamisme, esperit crític....), com esperem renovar la nostra Església?

Carlos París Escura
Delegat de Tortosa i Consiliari Diocesà del Moviment de Joves Cristians
Rector de la parròquia Sant Josep Obrer, de Sant Carles de la Ràpita