TROBADA EUROPEA DE TAIZÉ
(Del 28 de desembre de 2010 a l'1 de gener de 2011)

Un parell de fotos que ens han enviat des de Rotterdam (Holanda)...

BON NADAL I FELIÇ ANY 2011!

Com visc el Nadal

Què és el Nadal vertaderament? La primera cosa que ens ve al cap quan anomenem el Nadal, són els regals, el pare Noel, i els Reis... tot i que sabem que aquesta no és millor manera d’enfocar -lo.

Aquests dies són sentiments, són gestos i detalls molt més profunds! Per entendre el que significa aquesta festa, hem de recordar que fa molts anys, en un pessebre i en la més gran de les humilitats va néixer el fill de Déu. Sense riqueses, sense luxes... Déu va voler que el Salvador vingués amb senzillesa. Si Ell va venir així i nosaltres celebrem el seu naixement, per què no ho celebrem de la mateixa manera ? L’autèntica essència del Nadal és aquesta: humilitat, senzillesa. Sentir-nos joiosos en dies de pau, en dies de conviure amb les persones que més estimem. Deixar els problemes de banda i alegrar-nos. Cantar, riure, ballar... ser molt feliços per què Ell és aquí!

Aquesta és la manera en la que jo visc el Nadal, per a mi és l’autèntica festivitat.

Alejandra Pino Luque

Bisbat de Lleida

Recés d'Advent a Poblet

Si he aprés alguna cosa aquests dies de recés espiritual al Monestir de Poblet és que, com a joves cristiana d’aquest segle XXI, no estic sola. L’experiència d’aquests dies ha estat tota una vivència de fraternitat i comunió conjuntament amb una cinquantena de joves d’arreu de Catalunya.

Quan Mn. Toni Vadell (prevere que ens guià en el recés) ens va enviar un correu per dir-nos que sense conèixer-nos ja pensava en tots nosaltres, li vaig fer saber això però també les ganes i la il·lusió de participar-hi. Ell va ser qui va conduir la nostra pregària, però també ens va proposar que caminem per la vida essent persones agraïdes. Donar gràcies a totes aquelles persones que han contribuït i contribueixen en el nostre camí de fe, es ben gratificant i també ajuda a créixer com a cristians.

Aquests dies de recés, a més, hem tingut temps de revisar la nostra pròpia vida, fer un repàs agraït, una mirada atenta i una lectura creient de la nostra metodologia de vida (com bé li agradava anomenar-ho a Mn. Toni). També hem pogut viure l’experiència de pregària amb els monjos del Monestir de Poblet; laudes (aquells que no sentien tant la son, jeje), eucaristia, vespres per la tarda i per la nit les completes. Hi ha qui va ésser més afortunat i també va poder gaudir dels ritmes dels monjos a l’interior del monestir i aixecar-se a bones hores del matí, just quan encara no ha sortit el sol, per a fer la pregària de maitines.

També vam poder descobrir el do de la contemplació. Contemplar la paraula de Déu, fer una lectura atenta, atrevida, imaginativa i ser capaç de respondre els perquès de la nostra vida i els com ho podem canviar. D’aquesta manera varem descobrir el diumenge mateix la història del Rei David i com ell va fracassar però va saber demanar-li perdó al Pare.

Amb aquesta metodologia també vam contemplar la paràbola del fill pròdig i l’anunciació de Maria. Essent dues lectures agraïdes i que cadascun de nosaltres, amb els nostres propis ritmes de treball i pregària personal, vam poder treballar individualment.

Segurament us estareu preguntant si després de tot això encara hi quedava temps. Doncs sí! El matí del dilluns poguérem gaudir del testimoni de vida d’un monjo de la comunitat. I, els que encara continueu llegint us posareu a riure perquè (després vaig descobrir i és realment cert) el monjo era el Pare Paco Martínez Soria! Si, si fill del personatge que tots els lectors ara mateix penseu! Un gran testimoni que va descobrir-nos a Isaïes, un personatge bíblic molt desconegut per a mi però interessant conèixer després de l’experiència del Pare Paco.

I entre pregària personal, cant meditatiu de Taizé i menjar, el dilluns a la tarda va romandre entre nosaltres l’Honorable Arquebisbe de Tarragona, que molt breument ens oferí el seu testimoni i ens encoratjar en la vivència i repte d’ésser un jove cristià al segle XXI. També nosaltres tinguerem l’oportunitat d’expressar-li les conclusions del diàleg que compartirem la nit anterior sobre les pròpies reflexions de la lectura de la carta que el Sant Pare ens envia als joves invitant-nos i preparant-nos per a la propera Jornada Mundial de la Joventut a Madrid. Així que arribarem al dimarts, i ja quasi bé hora de marxar.

Mn. Toni Vadell, després d’un emotiu comiat, encara ens encomanà una última tasca, la contemplació del naixement de Jesús i l’anunci als pastors com un apropament al Nadal, tot i conscients que estem en temps d’advent.

He intentat fer una presentació de tot el viscut aquests dies de recés al Monestir de Poblet, m’agradaria acabar aquest text amb una frase d’una carta del nostre amic Jesús i que ens va regalar el primer dia Mn. Toni Vadell: "I somric i t’acaricio, i t’encoratjo a creure en tu: perquè tu vals molt! Si sabessis com t’estimo! A voltes ets genial, tens grans idees, intuïcions increïbles... Ets la meua preferida! I també ho ets del Nostre Pare".

Què vull dir amb això? Doncs que tothom hem de ser conscients que el Pare ens guia i ens guarda en tot moment, que ell sempre està atent a tot el que ens passa, en el dia a dia, en cada moment, en cada sentiment, i hem de ser capaços d’agrair-li sempre, de donar les gràcies a tot i a tothom pel que ens ha regalat, pel do de la nostra vida.

No sé si he estat capaç d’expressar tot el viscut aquests dies de recés i sobretot de que intenteu esbrinar la meva emoció i els meus sentiments a flor de pell aquests dies, però us recomano que el pròxim any, o bé quan se us presenti una experiència com aquesta no dubteu en viure-la.

I bé, a tots vosaltres que heu arribat fins aquí en aquesta lectura: MOLTES GRÀCIES!

Marisol Monfort Diago
Sant Carles de la Ràpita
Bisbat de Tortosa

BENAURANCES D'ADVENT

FELIÇOS els qui continuen confiant, malgrat les moltes circumstàncies adverses de la vida.

FELIÇOS els qui tracten d'aplanar tots els camins: odis, marginacions, discòrdies, enfrontaments i injustícies.

FELIÇOS els qui baixen dels seus cels particulars per oferir esperança i anticipar el futur, amb un somriure als llavis i amb molta tendresa al cor.

FELIÇOS qui esperen, contemplen, escolten, estan pendents de rebre un senyal, i quan arriba el moment decisiu, diuen: sí, vull, endavant, en marxa...

FELIÇOS qui denuncien i anuncien amb la seva pròpia vida i no només amb meres paraules.

FELIÇOS qui omplen els sots, obren camins, abaixen els cims, perquè l'existència sigui per a tots més humana.

FELIÇOS els qui acaricien la rosa, apropen la primavera, regalen la seva amistat i reparteixen il·lusió a mans plenes amb el seu exemple i les seves obres.

FELIÇOS els qui canten en aixecar-se, els qui proclamen que sempre hi ha un camí obert a l'esperança, dient: "No tingueu por, estigueu alegres. Déu és com una mare, com un pare bo que no castiga mai, sinó que ens acompanya i ens encoratja, ja que únicament desitja la nostra alegria i la nostra felicitat".

Miguel Ángel Mesa

"Esta es la juventud del Papa"

Després de poder assistir a la dedicació de la Sagrada Família i poder admirar tota la seva bellesa, vaig poder veure el Papa en directe amb el seu Papamòbil amb una veu de fons, que venia dirigida i clamada per uns joves que deien, “Esta es la juventud del Papa”, i a mi, em va semblar un poc irònic. Però reflexionant durant aquesta setmana sobre el que volia escriure en aquest article, que hem va demanar la delegació, vaig pensar que realment era una expressió molt encertada i que sintetitzava la vinguda del Papa. Ja que ser la joventut del Papa, vol dir ser els seguidors d’aquell qui va anomenar Pere com a cap i pastor de l’Església. Ser la joventut del Papa vol dir ser seguidors de Crist, ser portadors de l’amor directe d’aquell que ens ho ha donat tot, ser testimonis directes de la bona nova de l’evangeli, ser joves en una societat on ser cristià es molt difícil on cada dia es fa més difícil poder dir aquell qui t’ha canviat la vida, aquell qui t’ha donat un sentit diferent en la teva vida, això vol dir ser joventut del Papa, això vol dir ser joventut del Crist.

Algú pot pensar que es molt difícil i que Jesús ens demana molt, però mirant el personatge de Pere en la lectura de la bíblia vaig poder veure un moment que ho sintetitza tot. Aquest moment es quan Jesús li diu a Pere, m’estimés? Pere sense pensar-s’ho li diu, si t’estimo, i Jesús li diu, pastura els mes anyells. Per segona vegada Jesús li fa la mateixa pregunta i Pere contesta el mateix. Jesús que insisteix molt i ens té molta confiança li torna a dir, Pere m’estimes?, Pere llavors pensa, em costa seguir-te, no sóc el millor exemple, en mig dels meus companys, moltes vegades he dit que no sóc seguidor teu, t’he abandonat en els moments difícils, però si, t’estimo Pare. I Jesús li contesta, pastura els meus anyells. Algú pot pensar que amb aquestes paraules us estic demanat que tots sigueu capellans o monges, però no, això cadascú ja s’ho plantejarà, el que vull dir es que Jesús no va venir a la terra per ajudar als justos sino als injustos, als que més els costava seguir el seu camí. Vull dir que ser joventut del Papa, de Crist, comporta moltes coses difícils, moltes renúncies, comporta decisions molts responsables i lliures, comporta anar contra corrent del món. On hi haurà moments que tot ho deixarem o voldrem deixar-ho córrer i que pensarem que per allò que estàvem lluitant era tot un desastre i que no servia per a res, on ens trobarem persones que ens diran que ens han rentat el cervell.

Però jo us dic no esteu sols, NO TINGUEU POR (Joan Pau II), esteu acompanyats de persones que pensen igual que vosaltres, que tenen dificultats igual que vosaltres, i que es senten cridades per Crist a ser millors persones, a ser portadors d’allò que se’ls ha donat, en una societat que es fa difícil, però no impossible. I si algun dia penseu que no teniu la suficient capacitat de seguir el camí de Crist, mireu Pere, sabent que no era un dels millors apòstols, però que era l’escollit per a dur a terme una de les tasques més important de l’Església. Com cadascú de vosaltres sou escollits per estimar al Crist amb totes les vostres forces, i portar-lo dins del cor, de tal manera que tots ho sentin, potser sense paraules, potser sense imatges però el noten, es com l’altra frase que també vaig sentir SE NOTA, SE SIENTE, EL PAPA ESTÁ PRESENTE”. Que Crist estigui present en les nostres vides, i ho demostréssim estimant als nostres germans.

Gerard Reverter, Seminarista de La Rápita

(Bisbat de Tortosa)

Viajes del Papa: la clave es la pastoral

Las primeras críticas al viaje del Papa a Santiago y Barcelona se centraron en el coste del viaje. Luego se concentraron en lo que el Papa representa a los ojos de los que no quieren recibirle, y se escucharon comparaciones fuera de lugar entre el Papa y algunos imanes, los de Tarragona y Lérida, buenos representantes de un Islam politizado, misógino, intransigente y pobre culturalmente. Algún político consideraba que el Papa salía perdiendo en la comparación. Ya se sabe: no hay peor ciego que el que no quiere ver. Porque hace falta ser ciego para no darse cuenta de que el Papa no fomenta la violencia ni pone en peligro la paz. Más aún, puestos a mirar las cosas con ojos económicos y políticos, es muy posible que la consagración del templo de la Sagrada Familia por el Papa reporte beneficios económicos y turísticos a corto y largo plazo.

Pero decir que la visita del Papa puede reportar hasta beneficios económicos, no es la buena respuesta desde el punto de vista cristiano. Pues las visitas del Papa, aún con algunas servidumbres políticas inevitables (como ocurre en muchas otras realidades humanas: ya me dirán ustedes, por ejemplo, si los éxitos deportivos no tienen servidumbres de todo tipo), hay que contemplarlos en clave pastoral. El Papa, como buen pastor, como mensajero del Evangelio, sólo busca una cosa: consolidar la fe de los creyentes e invitar a los no creyentes que quieran escucharle a considerar el Evangelio de Jesús como una buena aportación a la causa de la paz, de la solidaridad entre los seres humanos, de la defensa de los débiles y desamparados. Todo lo demás está al servicio de este objetivo, aunque a veces, vuelvo a repetirlo, haya que pagar ciertos peajes.

En clave pastoral hay que entender también el uso de las lenguas, en el caso de la visita actual, el uso del gallego y del catalán. Digo esto porque me parecen desafortunadas algunas críticas hechas a este respecto, en línea de si en la Misa en Barcelona habrá más minutos en catalán que de gallego en la de Santiago. Las liturgias papales se preparan con mucho cuidado, para no herir sensibilidades. Lo normal es que donde se hablan dos lenguas se utilicen las dos. Pero lo que denotan las comparaciones entre lenguas es una mala politización de la liturgia. La Eucaristía no es el lugar para milimetrar los minutos de lengua utilizados. Ese lugar son los informativos de las televisiones autonómicas y los discursos de los políticos. La Eucaristía es otra cosa: es la Iglesia reunida como comunidad fraterna para escuchar la palabra de Dios y comulgar con su Señor. Pero para que sea así, se necesitan unos mínimos presupuestos entre los asistentes. Muchos asisten a estas Eucaristías con buena voluntad. Esperemos que sean pocos lo que asisten para aplaudir y hacer demostraciones de “fuerza católica”. Por supuesto, también están lo que asisten para salir en la televisión por motivos políticos.

¿Hay algún modo de evitar estos desajustes? Si los que asisten por compromiso social o político, lo hacen con buena intención, con respeto, como se asiste a la fiesta de un huésped ilustre y se respeta su modo de festejar, no tendría nada que decir. Ahora, si lo único que pretenden es que les vean, si solo se trata de lucir lo importantes que son, entonces no me parece del todo coherente su presencia. No estaría mal alguna reflexión en esta línea porque la Eucaristía es sobre todo la fiesta de la fe, un banquete para creyentes, en el que los primeros puestos son para los pobres. Sin duda, la Santa Sede está interesada en que se televisen estas Eucaristías, porque el Papa busca que le escuchen todos. Estupendo. Pero dejando siempre claro que lo fundamental es la unión con Cristo. Sin unión con Cristo uno no acaba de estar en su sitio en la celebración eucarística.

Martín Gelabert Ballester, O.P.

Testimoni d'un descobriment

Aquest estiu vaig estar a Taizé per primer cop. És curiós perquè, poc abans de marxar, vaig tenir la mateixa sensació que la primera vegada que vaig anar de colònies (com a monitora). Aquella sensació d’haver de passar uns dies fora de casa, sense la família, amb la que passo molta part del meu temps i amb qui, durant aquells dies, no podria parlar o fins i tot discutir-me.

A tot això se li va unir que feia dos mesos que havia acabat la carrera (ja sóc mestra, per fi) i sabia perfectament que em costaria trobar feina, com així està passant. Sabia que aquest seria un any molt dur perquè, tot i que en una altra ocasió ja vaig viure un “any sabàtic”, no volia repetir la mala experiència de buit que vaig sentir llavors. Necessitava pensar. I ho vaig anar a fer a Taizé.

M’han preguntat moltes vegades si m’ha servit d’alguna cosa anar-hi, i tot que dins meu sé que sí, no he sabut expressar-ho mai, degudament, amb paraules. I quan em van demanar si podia relacionar l’experiència de Taizé amb l’experiència de monitora vaig entrar en un “off” mental del que no vaig saber sortir fins que vaig posar-me davant del paper per escriure-ho.

A Taizé he descobert moltes coses, sí. He descobert que no estic sola, en un ampli sentit d’aquesta expressió. I aquesta companyia és la que em va ajudar a fer-me una mica més valenta (encara que, de vegades, no ho sembli) en el meu dia a dia. I el meu dia a dia, des de fa ja cinc anys, és fer gaudir als infants, en la mesura en que les meves possibilitats m’ho permetin.

Ser monitora, tant d’esplai com de colònies, no és una tasca gens fàcil, encara que a més d’un li ho pugui semblar. Va més enllà de vigilar a un nen o una nena mentre els seus pares no hi són. És tracta de donar-li alguna cosa més, alguna cosa que el marqui d’aquí en endavant, que l’ajudi i que li ensenyi. Qualsevol pot treure les forces d’allà d’on bonament pugui o vulgui. Jo, ara, les he tret del “menut” Taizé.

Anar a Taizé no et converteix en bona persona de sobte, però fa créixer la bondat que tens a dins i que li demostres a qualsevol persona, però en el meu cas, també li vull mostrar als infants que confien en mi cada dissabte o cada estiu, i que compten amb mi per a passar-s’ho bé. I passar-ho bé i sentir l’estima i la bondat dels demés, és quelcom que jo he trobat a Taizé.

Ni a colònies ni a Taizé es fan les mateixes coses i activitats. Però la finalitat d’ambdós, trobo que és similar. I potser això és el que fa que les dues coses m’encantin.


Isabel Mª Martínez
Parròquia de Pardinyes
(Blog de la Delegació de Joves de Lleida)

ELS JOVES AMB EL PAPA A LA SAGRADA FAMÍLIA

El proper diumenge dia 7 de novembre el Sant Pare Benet XVI visitarà Barcelona per a dedicar el temple de la Sagrada Família. Una gran ocasió per a tothom i, en especial, per a tots els joves de les diòcesis catalanes de fer costat al Papa en aquesta visita pastoral.

Cada delegació de joventut de tot Catalunya facilitarà el transport necessari per arribar-hi. Un cop allà, l’organització de la visita papal ha reservat un espai privilegiat prop del Sant Pare per a 1000 joves dels bisbats de Catalunya durant la missa de consagració. Un cop acabada la celebració el Papa resarà l’Àngelus a la Façana del Naixement des d’on saludarà a tothom allí aplegat, especialment els joves.

Després de la celebració del matí i de dinar plegats, la tarda serà el moment dedicat a les Jornades Mundials de la Joventut (JMJ). Els joves provinents de tots els bisbats de Catalunya compartirem un acte conjunt on es presentarà aquest gran esdeveniment que tindrà lloc l’estiu vinent a Madrid. Però, per a què tot arribi a bon port cal començar la campanya per a ser voluntari de les JMJ durant els Dies d’Acollida, és a dir, durant els dies previs, de l’11 al 15 d’agost de 2011. Aquesta primera trobada amb el Sant Pare i els joves a casa nostra servirà per escalfar motors de cara l’estiu.

ENS VEIEM A BARCELONA!

+ Info: http://www.papabarcelona2010.cat/

----------------------------------------------------------

PLANNING DEL DIA

10.00 Eucaristia amb el Sant Pare Benet XVI a la Sagrada Família
12.00 Res de l’Àngelus
13.00 Dinar tots plegats (Col·legi Marista/Passeig Sant Joan)
14.30 Trobada Jove: El SIJ camina cap a la JMJ (Col·legi Marista/Passeig Sant Joan)
15.30 Hora dels Adéus

(Recorda’t de portar el fulard de l’Aplec o Camino de Santiago)

[+ Info: Pregunta a la teva Delegació]

Missatge del Papa Benet XVI per la JMJ

MISSATGE DEL SANT PARE BENET XVI PER A LA XXVI JORNADA MUNDIAL DE LA JOVENTUT 2011

«Arrelats i edificats en Crist, ferms en la fe»(cf. Col 2,7)

Benvolguts amics,
Penso sovint en la Jornada Mundial de la Joventut de Sydney, l’any 2008. Allí vam viure una gran festa de la fe, en la qual l’Esperit de Déu va actuar amb força, creant una comunió intensa entre els participants, vinguts d’arreu del món. Aquella trobada, com les precedents, ha donat fruits abundants en la vida de molts joves i de tota l’Església. La nostra mirada es dirigeix ara a la propera Jornada Mundial de la Joventut, que tindrà lloc a Madrid, el mes d’agost de 2011. Ja el 1989, alguns mesos abans de la històrica caiguda del Mur de Berlín, el pelegrinatge dels joves va fer un aturada a Espanya, a Santiago de Compostel·la. Ara, en un moment en què Europa ha de tornar a trobar les seves arrels cristianes, hem fixat la nostra trobada a Madrid, amb el lema: «Arrelats i edificats en Crist, ferms en la fe» (cf. Col 2,7). Us invito a aquest esdeveniment tan important per a l’Església a Europa i per a l’Església universal. A més, voldria que tots els joves, tant els que comparteixen la nostra fe, com els que vacil·len, dubten o no creuen, puguin viure aquesta experiència, que pot ser decisiva per a la vida: l’experiència del Senyor Jesús ressuscitat i viu, i del seu amor per cadascun de nosaltres.
1. A les fonts de les vostres aspiracions més grans
En cada època, també en els nostres dies, nombrosos joves senten el desig profund que les relacions interpersonals es visquin en la veritat i la solidaritat. Molts manifesten l’aspiració de construir relacions autèntiques d’amistat, de conèixer el vertader amor, de fundar una família unida, d’adquirir una estabilitat personal i una seguretat real, que puguin garantir un futur serè i feliç. En recordar la meva joventut, veig que, en realitat, l’estabilitat i la seguretat no són les qüestions que més ocupen el pensament dels joves. Sí, la qüestió del lloc de treball, i amb això la de tenir el futur assegurat, és un problema gran i urgent, però al mateix temps la joventut continua sent l’edat en què es busca una vida més gran. En pensar en quan tenia aquella edat m’adono que, senzillament, el que no volíem era perdre’ns en la mediocritat de la vida aburgesada. Volíem el que era gran, nou. Volíem trobar la vida mateixa en la seva immensitat i bellesa. Certament, això depenia també de quina era la nostra situació. Durant la dictadura nacionalsocialista i la guerra vam estar, per dir-ho d’alguna manera, «tancats» pel poder dominant. Per això volíem sortir a fora, per entrar en l’abundància de les possibilitats del ser home. Però crec que, en certa manera, aquest impuls d’anar més enllà del que és més habitual es troba en cada generació. Desitjar alguna cosa més que la quotidianitat regular d’un feina segura i sentir l’anhel del que és realment gran forma part del ser jove. Es tracta només d’un somni buit que s’esvaeix quan un es fa adult? No, l’home, certament, està creat per al que és gran, per a l’infinit. Qualsevol altra cosa és insuficient. Sant Agustí tenia raó: el nostre cor està inquiet, fins que no descansa en vós. El desig de la vida més gran és un signe que ell ens ha creat, que portem la seva «empremta». Déu és vida, i cada criatura tendeix a la vida; d’una manera única i especial, la persona humana, feta a imatge de Déu, aspira a l’amor, a l’alegria i a la pau. Llavors comprenem que és un contrasentit pretendre eliminar Déu perquè l’home visqui. Déu és la font de la vida; eliminar-lo equival a separar-se d’aquesta font i, inevitablement, privar-se de la plenitud i de l’alegria: «Sense Creador la criatura s’evapora» (Conc. Ecum. Vaticà. II, Const. Gaudium et spes, 36). La cultura actual, en algunes parts del món, sobretot a Occident, tendeix a excloure Déu, o a considerar la fe com un fet privat, sense cap rellevància en la vida social. Encara que el conjunt dels valors, que són el fonament de la societat, provingui de l’evangeli —com el sentit de la dignitat de la persona, de la solidaritat, del treball i de la família—, es constata una mena d’«eclipsi de Déu», una certa amnèsia, més encara, un veritable rebuig del cristianisme i una negació del tresor de la fe rebuda, amb el risc de perdre allò que més profundament ens caracteritza.
Per aquest motiu, benvolguts amics, us invito a intensificar el vostre camí de fe en Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist. Vosaltres sou el futur de la societat i de l’Església. Com escrivia l’apòstol Pau als cristians de la ciutat de Colosses, és vital tenir arrels i bases sòlides. Això és veritat, especialment avui, quan molts no tenen punts de referència estables per a construir la seva vida, sentint-se així profundament insegurs. El relativisme que s’ha difós, i per al qual tot tant se val i no hi ha cap veritat, ni un punt de referència absolut, no genera vertadera llibertat, sinó inestabilitat, desconcert i un conformisme amb les modes del moment. Vosaltres, joves, teniu el dret de rebre de les generacions que us precedeixen punts ferms per fer les vostres opcions i construir la vostra vida, de la mateixa manera que una planta petita necessita un suport sòlid fins que creixin les seves arrels, per convertir-se en un arbre robust, capaç de donar fruit.
2. Arrelats i edificats en Crist
Per posar en relleu la importància de la fe en la vida dels creients, voldria detenir-me en tres termes que sant Pau utilitza a: «Arrelats i edificats en Crist, ferms en la fe» (cf. Col 2,7). Aquí podem distingir tres imatges: arrelat evoca l’arbre i les arrels que l’alimenten; edificat fa referència a la construcció; ferm al·ludeix al creixement de la força física o moral. Es tracta d’imatges molt eloqüents. Abans de comentar-les, cal assenyalar que en el text original les tres expressions, des del punt de vista gramatical, estan en passiu: vol dir, que és Crist mateix qui pren la iniciativa d’arrelar, edificar i fer ferms els creients.
La primera imatge és la de l’arbre, fermament plantat a terra per mitjà de les arrels, que li donen estabilitat i aliment. Sense les arrels, seria emportat pel vent, i moriria. Quines són les nostres arrels? Naturalment, els pares, la família i la cultura del nostre país són un component molt important de la nostra identitat. La Bíblia ens en mostra un altre més. El profeta Jeremies escriu: «Beneït l’home que es refia del Senyor, que posa en el Senyor la confiança! Serà com un arbre que arrela vora l’aigua, que enfonsa les arrels ran del torrent; no té por quan ve l’estiu, el seu fullatge es manté verd; no es neguiteja en anys de secada, no deixa de donar fruit» (Jr 17,7-8). Enfonsar les arrels, per al profeta, significa tornar a posar la seva confiança en Déu. D’ell ve la nostra vida; sense ell no podríem viure de veritat. «Déu ens ha donat la vida eterna, i aquesta vida està en el seu Fill» (1Jn 5,11). Jesús mateix es presenta com la nostra vida (cf. Jn 14,6). Per això la fe cristiana no és només creure en la veritat, sinó sobretot una relació personal amb Jesucrist. La trobada amb el Fill de Déu dóna un dinamisme nou a tota l’existència. Quan comencem a tenir una relació personal amb ell, Crist ens revela la nostra identitat i, amb la seva amistat, la vida creix i es realitza en plenitud. Hi ha un moment en la joventut en què cadascú es pregunta: quin sentit té la meva vida, quina finalitat, quin rumb he de donar-li? És una fase fonamental que pot torbar l’ànim, a vegades durant molt de temps. Es pensa quin serà el nostre treball, les relacions socials que hem d’establir, quins afectes cal desenvolupar… En aquest context, torno a pensar en la meva joventut. D’alguna manera, molt aviat vaig prendre consciència que el Senyor em volia sacerdot. Però més endavant, després de la guerra, quan al Seminari i a la Universitat em dirigia cap a aquesta meta, vaig haver de reconquerir aquesta certesa. Vaig haver de preguntar-me: és aquest de veritat el meu camí? És de debò la voluntat del Senyor per a mi? Seré capaç de restar-li fidel i estar totalment a disposició seva, al seu servei? Una decisió així també provoca angoixa. No pot ser d’altra manera. Però després vaig tenir-ne la certesa: així està bé! Sí, el Senyor em vol, per això em donarà també la força. Escoltant-lo, estant amb ell, arribo a ser jo mateix. No compta la realització dels meus desitjos, sinó la seva voluntat. Així, la vida es torna autèntica.
Així com les arrels de l’arbre el mantenen plantat fermament a la terra, els fonaments donen a la casa una estabilitat perdurable. Mitjançant la fe, estem arrelats en Crist (cf. Col 2,7), de la mateixa manera que una casa està construïda sobre els fonaments. En la història sagrada tenim nombrosos exemples de sants que han edificat la seva vida sobre la paraula de Déu. El primer va ser Abraham. El nostre pare en la fe va obeir Déu, que li demanava deixar la casa paterna per encaminar-se a un país desconegut. «Abraham va creure en Déu, i Déu li ho comptà com a justícia; per això fou anomenat amic de Déu» (Jm 2,23). Estar arrelats en Crist significa respondre concretament a la crida de Déu, fiant-se d’ell i posant en pràctica la seva Paraula. Jesús mateix reprèn els seus deixebles: «Per què em dieu “Senyor, Senyor”, i no feu el que jo dic?» (Lc 6,46). I recorrent a la imatge de la construcció de la casa, afegeix: «Tothom qui ve a escoltar les meves paraules i les compleix s’assembla a un home que construïa una casa; va cavar i va enfondir fins que assentà el fonament sobre roca. Quan vingué la inundació, el riu va envestir contra aquella casa, però no la pogué somoure, perquè estava ben edificada» (cf. Lc 6, 47-48).
Benvolguts amics, construïu la vostra casa sobre roca, com l’home que «va cavar i va enfondir». Intenteu també vosaltres acollir cada dia la paraula de Crist. Escolteu-lo com l’Amic veritable amb qui compartir el camí de la vostra vida. Amb ell al vostre costat sereu capaços d’afrontar amb valentia i esperança les dificultats, els problemes, també les desil·lusions i els fracassos. Contínuament se us presentaran propostes més fàcils, però vosaltres mateixos us adonareu que es revelen com a enganyoses, no donen serenitat ni alegria. Només la paraula de Déu ens mostra l’autèntic camí, només la fe que ens ha estat transmesa és la llum que il·lumina el camí. Acolliu amb gratitud aquest do espiritual que heu rebut de les vostres famílies i esforceu-vos per respondre amb responsabilitat a la crida de Déu, convertint-vos en adults en la fe. No cregueu els qui us diguin que no necessiteu els altres per a construir la vostra vida. Recolzeu-vos, en canvi, en la fe dels vostres éssers estimats, en la fe de l’Església, i agraïu al Senyor haver-la rebut i haver-la fet vostra.
3. Ferms en la fe
Estigueu «arrelats i edificats en Crist, ferms en la fe» (cf. Col 2,7). La carta d’on s’ha tret aquesta invitació va ser escrita per sant Pau per a respondre a una necessitat concreta dels cristians de la ciutat de Colosses. Aquella comunitat, de fet, estava amenaçada per la influència de certes tendències culturals de l’època, que apartaven els fidels de l’evangeli. El nostre context cultural, estimats joves, té nombroses analogies amb el dels colossencs d’aquell temps. En efecte, hi ha un fort corrent de pensament laïcista que vol apartar Déu de la vida de les persones i de la societat, plantejant i intentant crear un «paradís» sense ell. Però l’experiència ensenya que el món sense Déu es converteix en un «infern», on preval l’egoisme, les divisions en les famílies, l’odi entre les persones i els pobles, la falta d’amor, d’alegria i d’esperança. En canvi, quan les persones i els pobles acullen la presència de Déu, l’adoren en veritat i escolten la seva veu, es construeix concretament la civilització de l’amor, on cadascú és respectat en la seva dignitat, i creix la comunió, amb els fruits que això comporta. Hi ha cristians que es deixen seduir per la manera de pensar laïcista, o que són atrets per corrents religiosos que els allunyen de la fe en Jesucrist. D’altres, sense deixar-se seduir per aquests corrents, senzillament han deixat que es refredés la seva fe, amb les inevitables conseqüències negatives en el pla moral.
L’apòstol Pau recorda als germans, encomanats per les idees contràries a l’evangeli, el poder de Crist mort i ressuscitat. Aquest misteri és el fonament de la nostra vida, el centre de la fe cristiana. Totes les filosofies que l’ignoren, considerant-lo «absurd» (1Co 1,23), mostren els seus límits davant les grans preguntes presents en el cor de l’home. Per això, també jo, com a successor de l’apòstol Pere, vull confirmar-vos en la fe (cf. Lc 22,32). Creiem fermament que Jesucrist es va entregar a la Creu per oferir-nos el seu amor; en la seva passió va suportar els nostres sofriments, va carregar amb els nostres pecats, ens va aconseguir el perdó i ens va reconciliar amb Déu Pare, obrint-nos el camí de la vida eterna. D’aquesta manera, hem estat alliberats del que més tortura la nostra vida: l’esclavitud del pecat, i podem estimar a tots, fins i tot els enemics, i compartir aquest amor amb els germans més pobres i en dificultat.
Benvolguts amics, la creu sovint ens fa por, perquè sembla la negació de la vida. En realitat, és el contrari. És el «sí» de Déu a l’home, l’expressió màxima del seu amor i la font d’on brolla la vida eterna. De fet, del cor de Jesús obert a la creu ha brollat la vida divina, sempre disponible per a qui accepta mirar el Crucificat. Per això, vull invitar-vos a acollir la creu de Jesús, signe de l’amor de Déu, com a font de vida nova. Sense Crist, mort i ressuscitat, no hi ha salvació. Només ell pot alliberar el món del mal i fer créixer el Regne de la justícia, la pau i l’amor, a què tots aspirem.
4. Creure en Jesucrist sense veure’l
A l’evangeli se’ns descriu l’experiència de fe de l’apòstol Tomàs quan acull el misteri de la creu i resurrecció de Crist. Tomàs, un dels dotze apòstols, va seguir Jesús, va ser testimoni directe de les seves curacions i miracles, va escoltar les seves paraules, va viure el desconcert davant la seva mort. La tarda de Pasqua, el Senyor es va aparèixer als deixebles, però Tomàs no hi era, i quan li van explicar que Jesús era viu i que se’ls havia aparegut, va dir: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas» (Jn 20,25).
També nosaltres voldríem poder veure Jesús, poder parlar amb ell, sentir més intensament encara la seva presència. A molts se’ls fa avui difícil l’accés a Jesús. Moltes de les imatges que circulen de Jesús, i que es fan passar per científiques, li treuen la grandesa i singularitat de la seva persona. Per això, al llarg dels meus anys d’estudi i meditació, vaig anar madurant la idea de transmetre en un llibre quelcom de la meva trobada personal amb Jesús, per tal d’ajudar d’alguna manera a veure, escoltar i tocar el Senyor, en qui Déu ens ha sortit a l’encontre per a donar-se a conèixer. De fet, Jesús mateix, apareixent-se novament als deixebles després de vuit dies, diu a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient» (Jn 20,27). També per a nosaltres és possible tenir un contacte sensible amb Jesús, ficar, per dir-ho d’alguna manera, la mà en els senyals de la seva passió, els senyals del seu amor. En els sagraments, ell se’ns acosta de manera particular, se’ns lliura. Benvolguts joves, apreneu a «veure», a «trobar» Jesús en l’eucaristia, on està present i pròxim fins a entregar-se com a aliment per al nostre camí; en el sagrament de la penitència, on el Senyor manifesta la seva misericòrdia oferint-nos sempre el seu perdó. Reconeixeu i serviu Jesús també en els pobres i malalts, en els germans que estan en dificultat i necessiten ajuda.
Entauleu i cultiveu un diàleg personal amb Jesucrist, en la fe. Coneixeu-lo mitjançant la lectura dels evangelis i del Catecisme de l’Església catòlica; parleu amb ell en la pregària, confieu en ell. Mai no us trairà. «La fe és, en primer lloc, una adhesió personal de l’home a Déu. Al mateix temps —i d’una manera inseparable— és l’assentiment lliure a tota la veritat revelada per Déu» (Catecisme de l’Església catòlica, 150). Així podreu adquirir una fe madura, sòlida, que no es basa únicament en un sentiment religiós o en un record vague del catecisme de la vostra infància. Podreu conèixer Déu i viure autènticament d’ell, com l’apòstol Tomàs, quan va professar obertament la seva fe en Jesús: «Senyor meu i Déu meu!»
5. Sostinguts per la fe de l’Església, per a ser testimonis
En aquell moment Jesús exclama: «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!» (Jn 20,29). Pensava en el camí de l’Església, fundada sobre la fe dels testimonis oculars: els Apòstols. Comprenem ara que la nostra fe personal en Crist, nascuda del diàleg amb ell, està vinculada a la fe de l’Església: no som creients aïllats, sinó que, mitjançant el baptisme, som membres d’aquesta gran família, i és la fe professada per l’Església la que assegura la nostra fe personal. El credo que proclamem cada diumenge en l’eucaristia ens protegeix precisament del perill de creure en un Déu que no és el que Jesús ens ha revelat: «Cada creient és com una anella de la gran cadena dels creients. Jo no puc creure sense ser portat per la fe dels altres i, amb la meva fe, he de contribuir a portar la fe dels altres» (Catecisme de l’Església catòlica, 166). Agraïm sempre al Senyor el do de l’Església; ella ens fa progressar amb seguretat en la fe, que ens dóna la vida veritable (cf. Jn 20,31).
En la història de l’Església, els sants i els màrtirs han tret de la creu gloriosa la força per a ser fidels a Déu fins al lliurament d’ells mateixos; en la fe han trobat la força per a vèncer les seves debilitats i superar qualsevol adversitat. De fet, com diu l’apòstol Joan: «Qui venç el món sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu?» (1Jn 5,5). La victòria que neix de la fe és la de l’amor. Quants cristians han estat i són un testimoni viu de la força de la fe que s’expressa en la caritat! Han estat artífexs de pau, promotors de justícia, animadors d’un món més humà, un món segons Déu; s’han compromès en diferents àmbits de la vida social, amb competència i professionalitat, contribuint eficaçment al bé de tots. La caritat que brolla de la fe els ha portat a donar un testimoni molt concret, amb la paraula i les obres. Crist no és un bé només per a nosaltres mateixos, sinó que és el bé més preciós que hem de compartir amb els altres. A l’era de la globalització, sigueu testimonis de l’esperança cristiana arreu del món: són molts els qui desitgen rebre aquesta esperança. Davant la tomba de l’amic Llàtzer, mort des de feia quatre dies, Jesús, abans de tornar a cridar-lo a la vida, diu a la seva germana Marta: «Si creus, veuràs la glòria de Déu» (Jn 11,40). També vosaltres, si creieu, si sabeu viure i donar cada dia testimoniatge de la vostra fe, sereu un instrument que ajudarà altres joves com vosaltres a trobar el sentit i l’alegria de la vida, que neix de la trobada amb Crist.
6. Cap a la Jornada Mundial de Madrid
Benvolguts amics, us reitero la invitació a assistir a la Jornada Mundial de la Joventut a Madrid. Amb profunda alegria, us espero a cadascun de vosaltres personalment. Crist vol refermar-vos en la fe per mitjà de l’Església. L’elecció de creure en Crist i de seguir-lo no és fàcil. Es veu obstaculitzada per les nostres infidelitats personals i per moltes veus que ens suggereixen vies més fàcils. No us desanimeu, cerqueu més aviat el suport de la comunitat cristiana, el suport de l’Església. Al llarg d’aquest any, prepareu-vos intensament per a la cita de Madrid amb els vostres bisbes, sacerdots i responsables de la pastoral juvenil a la diòcesi, a les comunitats parroquials, a les associacions i moviments. La qualitat de la nostra trobada dependrà, sobretot, de la preparació espiritual, de la pregària, de l’escolta en comú de la paraula de Déu i del suport recíproc.
Benvolguts joves, l’Església compta amb vosaltres. Necessita la vostra fe viva, la vostra caritat creativa i el dinamisme de la vostra esperança. La vostra presència renova l’Església, la rejoveneix i li dóna un nou impuls. Per això, les Jornades Mundials de la Joventut són una gràcia no sols per a vosaltres, sinó per a tot el poble de Déu. L’Església a Espanya s’està preparant intensament per a acollir-vos i viure l’experiència joiosa de la fe. Dono les gràcies a les diòcesis, a les parròquies, als santuaris, a les comunitats religioses, a les associacions i moviments eclesials que estan treballant amb generositat en la preparació d’aquest esdeveniment. El Senyor no deixarà de beneir-los. Que la Mare de Déu acompanyi aquest camí de preparació. Ella, quan va rebre l’anunci de l’Àngel, va acollir amb fe la paraula de Déu; amb fe va consentir que l’obra de Déu es complís en ella. Pronunciant el seu fiat, el seu ‘sí’, va rebre el do d’una caritat immensa, que la va impulsar a lliurar-se enterament a Déu. Que ella intercedeixi per tots vosaltres, perquè en la propera Jornada Mundial pugueu créixer en la fe i en l’amor. Us asseguro el meu record paternal en la pregària i us beneeixo de cor.

Benedictus pp. XVI

Vaticà, 6 d’agost de 2010, Festa de la Transfiguració del Senyor.

Quart dia (Caldas de Reis)

Pregaria del mati a Pontevedra.

Un moment de la pregaria

a punt de sortir a caminar. El grup de Girona, Solsona i Lleida que han estat seleccionats per fer el control del trajecte.

Treball de tarda a Caldas de Reis

Eucaristia a la Parroquia de Caldas.

fotos del tercer dia (Pontevedra)

Marxem de Redondela a Pontevedra

Treball de tarda a Pontevedra

Missa a Santa Maria la Mayor

Sopar

Pregaria de nit a la Virgen Pelegrina

Els monjos de poblet canten la Salve.

Carregant les motxil·les.

Fotos del segon dia

Joves del grup de Lleida,
pujant les maletes al camió camí de Redondela.



















Els peregrins arriven a l'espai de Redondela que s'ha habilitat per acollir-nos-hi.











I després de caminar i dinar a la platja toca anar

















Celebració de l'Eucaristia a la parròquia de Redondela.










Fent cua per segellar l'acreditació.













Mn. Simó Gras segellant les acreditacions dels nostres joves.

Fotos del primer dia (peregrinació a Santiago)

SORTIDA - VIATGE - PRIMERA PARADA TUÍ

Queden 8h i 30 minuts per començar la peregrinació

Queden 8 hores i 30 minuts per pujar al bus i marxar cap a Valença (Portugal) i iniciar la peregrinació.
Totes les delegacions de joves de Catalunya escalfen motors perquè aquesta peregrinació sigui un encontre amb Crist.
Demà a les 5 de la tarda celebrarem l'Eucaristia a la catedral de Tuí, presisida per l'Arquebisbe de Tarragona, Mons. jaume Pujol.

Carta del bisbe Francesc Pardo als joves que peregrinen a Santiago

Estimat noi, estimada noia,
Una salutació cordial amb motiu del pelegrinatge a Santiago.
La Pasqua és un fet: Jesucrist és viu!
Jesucrist, el qui va parlava de Déu d’una manera nova i convincent, com a Pare, i de l’home estimat i perdonat. El qui curava als malalts, acollia els més necessitats i els més desgraciats; el qui es feia proper als leprosos fins a acariciar-los, quedant així en quarantena per entrar en llocs habitats. El qui va plorar davant el sepulcre del seu amic Llàtzer, i s’entendrí davant la mort del fill de la viuda de Naím, i com a signe de qui és i què ens ofereix, els retornà a la vida humana. Rentà els peus als deixebles, es deixà assotar i coronar amb espines, i ha entregat la seva vida per tothom, per tu i per mi.
I aquest fet, què aporta a la meva vida? Què m’ofereix?
Aquest Jesús és el Ressuscitat, el vencedor del pecat i del darrer enemic, la mort i tots els seus amics. Ell és el Senyor de la història per portar-la a la plenitud somniada, la salvació. Això vol dir que podrem assaborir la vida, la felicitat, l’amor del tot i per sempre, com no podem imaginar.
Ell ens ha assegurat, que fa camí amb nosaltres fins al final de la nostra vida i de la història humana.
• Jesús ens fa esdevenir peregrins i no “turistes”.
- El turista, aterra, disfruta, paga i marxa.
- El turista impressiona una màquina digital, però ell no queda impressionat.
- El turista no s’implica en la vida del poble o ciutat.
- El turista passa pel costat de moltes persones, sense acostar-s’hi, sense fer-s’hi proïsme, proper.
- El turista desitja el millor benestar al mínim cost, sense plantejar-se qui paga les conseqüències.
- El turista, mentre ho és, es pensa que tot es pot comprar, fins i tot la felicitat, l’amor...
- El turista vol oblidar-se de les grans preguntes, dels sofriments, de les tensions de la vida ordinària.
- El turista “passa” pels llocs, sense estimar-los, i quan marxa pensa: potser tornaré, no ho sé, depèn de les ofertes.
Hom pot esdevenir “turista” alguns dies durant l’any, o temps curts de la seva vida, per desconnectar, descansar i recuperar forces; per cert que a Girona ens va molt bé, però no com una manera de viure permanent o habitual; no els 365 dies de cada any.
I el pelegrí, com fa el camí de la vida?
- El pelegrí va lleuger d’equipatge per poder avançar amb més llibertat.
- El pelegrí queda impressionat per cada racó i petit detall del camí.
- El pelegrí sap que va de pas, que la veritable pàtria, la vida i l’amor del tot i per sempre serà un regal al final del camí, quan arribi a la casa del Pare, d’on ha sortit, traspassat l’abisme de la mort, perquè Jesús hi ha passat, l’ha vençuda i nosaltres formem de la mateixa cordada.
- El pelegrí porta un recull de llibres, anomenat Nou Testament, a on hi troba una Paraula que és Bona Notícia, orientació, ànims, coratge i alhora exigència. També per entendre’l ha de recórrer a l’Antic Testament, col•lecció que ajuda a conèixer com Déu ha preparat la vinguda de Jesús.
- El pelegrí quan arriba a un poble pregunta, s’interessa per la seva història, vida, necessitats, i si cal oferir-se per un servei, el fa; i si cal fer festa en participa.
- El pelegrí durant el camí necessita menjar, però també un menjar molt especial que li dóna una força i capacitat que ve de Jesús, i per això s’atura i participa de l’Eucaristia amb els altres pelegrins.
- El pelegrí camina al costat dels altres i es fa proïsme, capaç de dialogar, d’ajudar, de sacrificar-se pels altres, perquè junts puguin aconseguir la fita.
- El pelegrí, malgrat les ofertes més fàcils i les dreceres més atraients que se li ofereixen, no abandona.
- El pelegrí quan camina reflexiona sobre les grans preguntes, sobre allò que desitja, i alhora és capaç de cercar respostes, fiant-se de la “saviesa” dels altres que han fet el mateix camí, i sobretot de Jesús de Natzaret, que morí i ressuscità per ell i que ara l’acompanya: “Jo seré amb vosaltres cada dia”.
- Per això el pelegrí pot contemplar el món, els fets, les persones d’una manera diferent, des de la mirada amorosa de Déu, que descobreix en Jesús, i en els grups i les parròquies, els seus deixebles, avui.
- El pelegrí es troba amb altres pelegrins, i especialment amb els qui són joves, en diverses ocasions; però hi ha una trobada única i especial: LA PASQUA JOVE.


Enguany la participació a la Pasqua jove, a l’Aplec de l’Esperit, a la peregrinació a Santiago i formant grup i essent parròquia, ens ajudarà a ser més pelegrins.

Fent el mateix camí al teu costat, rep tot el meu afecte i la meva benedicció.


+ Francesc,
bisbe de Girona i delegat de la CET pels joves

Peregrinació de Joves a Santiago

Hola!
El dissabte dia 31 de Juliol marxem 400 joves de les diòcesis de Catalunya a peregrinar a Santiago de Compostel·la.
Durant els 8 dies de la preregrinació us insformarem i us ensenyarem mitjançant fotografies de totes les nostres activitats i sensacions amb testimonis dels nostres joves d'aquesta peregrinació interdiocesana.

A 12 dies de l'Aplec

http://www.youtube.com/watch?v=IBJXghLTfTQ






si encara no has fet la inscripció... fes-ho aquí!

http://aplecesperit2010.blogspot.com/