El termòmetre

1-     Les persones entusiastes són fantàstiques. Transmeten al seu voltant les energies per desenvolupar un projecte, una tasca, una missió. Si a més a més no només aconsegueixen un primer impuls inicial, sinó que tenen l'art d'acompanyar les persones i tot el treball, llavors encara és més admirable. Jo en conec, d'aquestes persones. A tot arreu en podem trobar, en tots els àmbits de la vida.

2-      Si aquesta persona és un cristià, si aquesta persona creu en el regne de Déu com a projecte que val la pena assumir durant tota la vida, si aquesta persona ofereix tota la seva vida per aquest projecte de Déu, llavors cobra per a mi més sentit el terme entusiasta. En grec, significa «en-Zeós», que traduït vol dir «en-Déu». L'entusiasta és el que «està en Déu». Tot això és més paulí que dels evangelis sinòptics, però m'ajuda a llegir les paràboles de Jesús del tresor amagat i de la perla, perquè ambdues parlen d'aquesta il·lusió del qui troba un tresor o una perla magnífics. Jo tradueixo per a mi i em pregunto: com visc la meva adhesió al projecte de Déu, de Jesús i de l'Església? Amb entusiasme o amb altres actituds? Quan i per què em deixo emportar per altres actituds?

3-      Amb tot, sembla que l'entusiasme està reservat a uns pocs. En un primer moment sembla que és una actitud que depèn de la personalitat de cadascú. També és constatable que es pot transmetre, però al cap del temps s'esfuma i tothom ens quedem cara a cara amb la nostra més o menys estimada personalitat i caràcter. La Paraula de Déu, per això, ens convida a viure aquest entusiasme. Potser no serem sempre uns entusiastes, però podem viure de tal manera que el regne de Déu sigui per a nosaltres un absolut, com per al qui troba el tresor amagat en un camp i el compra, com per al qui troba la perla de gran valor i ven tot el que té. Avui la Paraula de Jesús és un termòmetre que mesura la nostra passió i entrega pel regne.

Xavier Navarro

Delegat de Joventut de Lleida

Internet i xarxes socials,
un «nou» escenari d’evangelització

«Si un comunicador incansable i apassionat com sant Pau visqués avui dia estic segur que estaria present al Facebook.» Ja fa uns mesos que vaig llegir aquesta declaració en un setmanari d’Església i reconec que em va impactar, no tant per la certesa de la frase sinó per la seva contundència. Internet és una finestra al món i al coneixement que ens obre possibilitats infinites a moltes limitacions, sobretot d’espai i de temps.

Però, sens dubte, avui la comunicació es caracteritza per ser ràpida, accelerada, oberta… i així és el món de les xarxes socials. Només un exemple: el Facebook té 800 milions d’usuaris actius arreu del món i en els seus vuit anys d’existència s’ha convertit en el màxim exponent de la «transformació cultural» a la qual es refereix el Sant Pare en els seus missatges. El gran potencial de les xarxes socials permet posar en comunicació milers de persones en pocs segons, generar opinió, crear fidelitat, ser font d’informació o moure masses, entre molts altres. Sense aquestes xarxes 2.0, concepte que es caracteritza per la interacció entre els usuaris i la creació de continguts, moviments com el 15-M o les revoltes de l’anomenada Primavera àrab ni tan sols haurien existit. Davant d’això, l’Església no pot quedar al marge dels canvis com a mera espectadora passiva enfront d’un panorama que està evolucionant a un ritme vertiginós.

Benet XVI i el món digital

Enguany, amb motiu de la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials que l’església celebra el dia 20 de maig el tema triat és «Silenci i Paraula: camí d’evangelització». «Cal considerar amb interès els diversos llocs, aplicacions i xarxes socials que poden ajudar l’home d’avui a viure moments de reflexió i d’interrogació autèntica, però també a trobar espais de silenci, ocasions de pregària, de meditació i de compartir la paraula de Déu. En l’essencialitat de missatges breus, sovint no més extensos que un verset bíblic, es poden formular pensaments profunds si ningú no descuida el conreu de la interioritat pròpia. No sorprèn que en les diferents tradicions religioses, la soledat i el silenci siguin espais privilegiats per ajudar les persones a retrobar-se amb elles mateixes i amb la Veritat que dóna sentit a totes les coses.» Benet XVI destaca el paper fonamental del silenci per a discernir el que és important del que és inútil o superficial, com també que «aprendre a comunicar vol dir aprendre a escoltar, a contemplar, a més de parlar, i això és especialment important per als agents d’evangelització: silenci i paraula són elements essencials i integrants de l’acció comunicativa de l’Església, per a un anunci renovat de Crist en el món contemporani».

Una oportunitat!

Avui dia constatem que a les nostres parròquies i realitats molts joves s’allunyen de l’Església. Potser en aquests escenaris tenim l’oportunitat per apropar-nos-hi de nou, per a conversar i convidar-los, novament i sense defallir, a tot allò que els pugui interessar i fer créixer en la fe. Ara, amb motiu de l’Any de la fe, l’Església ens convida a revitalitzar la fe cristiana que en alguns casos s’ha anat diluint amb el pas del temps. Potser és un bon moment d’apostar encara més per les noves tecnologies, apropar-nos des de la humilitat a una nova era de la comunicació plena de reptes i oportunitats per a complir l’encàrrec que se’ns va encomanar: transmetre la millor notícia que podem donar. No ho creieu així?

Anna Robert

Alegria i servei

«Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.»  
Mc 10, 43-45

I després què? Potser hi ha qui pensa que això del servei l'única cosa que et produeix és que et gastis.  Que si vius per als altres, s'aprofitaran de tu, t’espremeran, i acabaràs apallissat. Però això no és cert. El servei no és buidar fins no poder més, sinó una altra forma d'omplir-te. D'altres vides, d’altres noms, d’altres cares. És una opció sobre com vols viure. T’enriqueix?

Sí, encara que és una mica més intangible que la riquesa o la submissió. T’omple els dies d'històries. Li dóna motius al teu cansament. Dóna una destinació digne a les teves carícies. Omple el teu horitzó d'èxits i fracassos compartits. Omple la teva vida de vides. Et canvia la mirada i la perspectiva, i això et permet percebre  l'altre no com un rival, un enemic, un estrany o un servent, sinó com un germà. Això, evidentment, és un horitzó, que després el dia a dia a tots ens posa en situacions on no és tan fàcil viure-ho.

El servei ens allibera de l'espiral d'haver de caminar demostrant triomfs, fortalesa o prestigi. T'ajuda a endinsar-te en una dinàmica diferent: la de qui mira el món des de baix i no des de la protecció asèptica d'una torre d'ivori. Aquesta és la lògica de Déu, que els forts serveixin, que els grans es facin petits per a trobar-se amb els més fràgils.

Pastoralsj

Decàleg de l'altre

1 Per cada 5 minuts que utilitzis per obrir la boca i dir el que penses, utilitzen 10 per escoltar el que pensar l'altre.

2 Per cada 5 minuts que utilitzis per penjar-te medalles, utilitzen 10 per a compartir-les amb l'altre.

3 Per cada 5 minuts que utilitzis en alegrar-te de la teva felicitat, utilitzen 10 per gaudir-la amb l'altre.

4 Per cada 5 minuts que utilitzis per treballar en els teus objectius, utilitzen 10 per fer teus els propòsits de l'altre.

5 Per cada 5 minuts que utilitzis en reclamar els teus drets, utilitzen 10 per no oblidar els teus deures amb els altres.

6 Per cada 5 minuts que utilitzis per autocompadir-te dels teus problemes, utilitzen 10 per posar solució a les dificultats dels altres.

7 Per cada 5 minuts que utilitzis en voler tenir la raó, dediquen 10 per descobrir la part de raó que té l'altre.

8 Per cada 5 minuts que utilitzis en lluir els teus talents, utilitzen 10 per a invertir-los en el cor de l'altre.

9 Per cada 5 minuts que utilitzis en carregar la teva creu, utilitzen 10 per apropar-te a l'altre i ajudar-lo amb les seves càrregues. 

10 Per cada 5 minuts que utilitzis en parlar de Déu a l'altre, utilitzen 10 per parlar de l'altre a Déu.

BONA PASQUA!!

(Jn 20, 19-21)

Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
--Pau a vosaltres.
Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir:
--Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

- - - - - - - - - - - - - - - -

Hem acompanyat al Senyor durant 40 dies, hem carregat la seva creu, hem viscut intensament el tríduum pasqual... I ara què? Toca descansar? No!! Ens trobem en el moment més important de la nostra vida cristiana. Ha arribat el moment de reaccionar, de posar-se en camí, d'experimentar l'alegria de la resurrecció!!

Segurament aquests dies de les celebracions de la Setmana Santa heu pogut gaudir un temps per a vosaltres, tan sols per a vosaltres. Un temps de reflexió i de nous plantejaments. És bo aturar-se i pensar en el que fem, en el que no fem i en com ho fem.

La Pasqua és un nou començament. La Pasqua és Vida.

Carta a un joven que duda

Querido amigo, con tu carta has querido compartir algunas de tus perplejidades, sobre todo las que hacen referencia a Dios y a la religión, al igual que dos amigos pueden compartir un café en un bar del centro. Mi respuesta no pretende ser la solución a «tu problema», sino un elemento más para tu reflexión. Pienso que no se trata tanto de «encontrar soluciones» como de «buscar significado». Las soluciones pueden satisfacer inquietudes, pero el significado da sentido e impulso a nuestras vidas. Llegeix tot l'article

Marc Vilarassau, sj

Publicat a Sal Terrae

Perdonar?

Aquest mes de març, en plena Quaresma, l'Escola de pregària ha tractat el tema del perdó. Us oferim el text introductori. També us podeu descarregar tota l'Escola de pregària a la secció Materials del web www.jovesij.com

Podríem dir que no hi ha acte humà més difícil q ue demanar perdó. No ens referim a demanar perdó d’aquella manera que la mestra a l’hora del pati solucionava el problema quan ens barallàvem amb un altre company, sinó aquelles situacions de la vida, que causen en les persones un gran dolor interior on el perdonar i demanar perdó és un acte quasi heroic. Cercant per la xarxa hi ha un text d’en Francesc Torralba que tracta aquest tema tan profund per a tots nosaltres. Per ell, “el perdó és, al capdavall, una decisió, una actitud, un acte de la voluntat, un procés i una forma de vida."

És quelcom que oferim per a altres persones i quelcom que acceptem per a nosaltres. És la decisió de veure més enllà dels límits de la personalitat de l'altra persona, de les seves pors, neurosis i errors, és la decisió de veure una essència pura, no condicionada per històries personals, que té una capacitat il·limitada i sempre és digna de respecte i d'amor”. Ens agradaria fer destacar d’aquesta afirmació una petit detall, aquesta definició parla del perdó com a procés i estil de vida.

I tant que és un procés! Perdonar és molt difícil perdonar és quelcom que un ha d’aprendre, que s’ha de deixar acompanyar. Perdonar no vol dir rendir-se vers l’altre és guanyar, és vèncer les pròpies rancúnies i pors per saber donar el que realment un és. Un procés de coneixença personal, un procés de creixement interior, de vida espiritual, de saber assolir en la vida el que vol dir ser cristià. I tant que és un estil de vida! L’estil de vida del qui creu, estima i segueix el Crist. L’estil de vida de l’escola de Natzaret, de l’escola dels apòstols que volen fer caure foc del cel i Jesús els corregeix. L’estil de vida de milers de persones que durant dos mil anys han interioritzat l’evangeli i han estat testimonis de l’Amor i la pau de Deú enmig del món. Un estil de vida que va a contracorrent, que materialment no ven, ni dóna res, no és atractiu per una societat materialista i ansiosa de tenir costi el que costi i costi a qui costi.

Per acabar aquesta presentació voldríem tornar a citar a Francesc Torralba:

“La decisió de perdonar disminueix el poder que tenen els opressors de fer-nos completament les seves víctimes. Paradoxalment, perdonar és una manera de contraatacar, perquè és negar-se a acceptar l'odi com a solució.”

Una crida a la caritat

Un any més, Benet XVI ens ofereix una reflexió per ajudar-nos a viure més intensament la Quaresma. Es tracta d’un missatge especialment adient a la nostra situació actual, i que val la pena llegir i aprofundir detingudament. El Sant Pare reflexiona sobre el cor de la vida cristiana —la caritat— partint d’un text de la Carta als Hebreus: «Fixem-nos els uns en els altres per animar-nos a l’amor fratern i a les bones obres» (10,24). El Sant Pare fa una crida a obrir els ulls i a no endurir el cor davant les necessitats del germà.

Reproduim alguns fragments d'aquest missatge:

"La Quaresma ens ofereix un cop més l’oportunitat de reflexionar sobre el cor de la vida cristiana: la caritat. En efecte, aquest és un temps propici perquè, amb l’ajuda de la paraula de Déu i dels sagraments, renovem el nostre camí de fe, tant personal com comunitari. Es tracta d’un itinerari marcat per la pregària i el compartir, pel silenci i el dejuni, tot esperant viure l’alegria pasqual."

“Avui Déu ens continua demanant que siguem «guardians» dels nostres germans (cf. Gn 4,9), que mantinguem relacions caracteritzades per l’atenció reciproca, per l’atenció al bé de l’altre i a tot el seu bé. El gran manament de l’amor al proïsme exigeix i urgeix a prendre consciència que tenim una responsabilitat respecte a aquell que, com jo, és criatura i fill de Déu: el fet de ser germans en humanitat i, en molts casos, també en la fe, ha de portar-nos a veure en l’altre un veritable alter ego, al qual el Senyor estima infinitament.”

"És un gran servei ajudar i deixar-se ajudar a llegir amb veritat a dins d’un mateix, per a millorar la nostra vida i caminar cada cop més rectament pels camins del Senyor. Sempre és necessària una mirada que estimi i corregeixi, que conegui i reconegui, que discerneixi i perdoni (cf. Lc 22,61), com ho ha fet Déu i ho fa amb cadascun de nosaltres."

Llegeix tot el missatge

Silencis

Hi ha moltes formes de silenci quan preguem. Els silencis van des de la buidor total a la màxima comunicació. Aquests són els extrems i entre ells una llarga fila de silencis d’entremig.

La buidor total porta a un silenci orfe de tot. No hi ha cap presència, cap paraula, cap emoció, cap sentiment, cap raonament... i cap consol. És una asfixia vital. La vivència del no-res porta al silenci de tot.

La comunió total porta a un silenci de la plenitud del tot. Hi ha presència, amor, mirada, acolliment. Te n’adones de què si durés massa et podries morir de goig. La vivència del Tot porta al silenci de tot.

Entre la buidor i la comunió hi trobem els silencis d’entremig. Són els més normals. S’hi barregen molts elements possibles. Poden trobar-se sota la influència d’un dels extrems. Silencis del dolor, de la soledat, de la impossibilitat en front de l’inefable, de la sorpresa, de la crida, de la memòria que retorna viu un passat...

Si estem atents a l’Esperit resulta que tots els silencis poden ser positius, encara que no tots són agradables.

Quan experimentem els silencis dominats per la buidor podem endevinar els camins de la humilitat, de la nostàlgia de Déu, de la comunió amb molts elements dominants a la nostra cultura social, dels preàmbuls de la mort, de què el nostre cor creat per Ell només en Ell trobarà el seu repòs.

Quan experimentem els silencis en els quals domina la comunió entenem vitalment el que vol dir sentir-se acollit, ser hostes, rebre estimació, vibrar amb l’Altre, entendre el que hi ha més endins de la paraula, certa unitat de tota realitat, i especialment que Ell hi és.

Així anem caminant per la vida, entre la buidor i la comunió. La pregària quan és vital participa de la buidor i la comunió. No són contradictòries. Abans de ser ja hi érem en la comunió de l’Amor infinit. I és que el no-res té aquesta virtualitat que a partir d’ell Déu crea. Ell és Amor. La nostra mateixa mort serà aquella buidor total que ens portarà a la comunió total. De forma analògica passa amb la vida de pregària.

Jesús Renau, sj

Descarrega't les Escoles de pregària!

Entra a la secció 'Materials' del web jovesij.com i descarrega't la darrera Escola de pregària d'aquest mes de febrer sobre l'Ecologia i Compromís preparada per la Delegació diocesana de pastoral de joventut d'Urgell. Hi trobaràs altres temes com la Fe, l'Esperança, la Justícia social o la Caritat.

Aquest material el pots treballar a nivell individual o amb el teu grup, segur que t'ajuda en el teu camí de fe!!

La JMJ, la vivència d’una nova evangelització

«La magnífica experiència de la Jornada Mundial de la Joventut, a Madrid, ha estat també una medicina contra el cansament de creure. Ha estat una nova evangelització viscuda. Cada cop amb més claredat es perfila en les Jornades Mundials de la Joventut una manera nova, rejovenida, de ser cristià, que voldria intentar caracteritzar en cinc punts:

1. Primer, hi ha una nova experiència de la catolicitat, de la universalitat de l’Església. Això és el que ha impressionat immediatament els joves i tots els presents: venim de tots els continents i, encara que mai no ens hem vist abans, ens coneixem.

2. D’aquí neix després una manera nova de viure el fet de ser homes, de ser cristians. Una de les experiències més importants d’aquells dies va ser per a mi l’encontre amb els voluntaris de la Jornada Mundial de la Joventut: aquests joves havien ofert en la fe una porció de vida.

3. Un tercer element, que de manera cada vegada més natural i central forma part de les Jornades Mundials de la Joventut, i de l’espiritualitat que en prové, és l’adoració. (...) L’adoració és per damunt de tot un acte de fe: l’acte de fe com a tal. Déu no és una hipòtesi qualsevol, possible o impossible, sobre l’origen de l’univers. Ell és allí. I si ell està present, jo m’inclino davant seu.

4. Un altre element important de les Jornades Mundials de la Joventut és la presència del sagrament de la penitència, que, de manera cada vegada més natural, forma part del conjunt. Hi ha en l’home, provinent del Creador, la disponibilitat a estimar i la capacitat de respondre a Déu en la fe. Però, provinent de la història pecaminosa de l’home, hi ha també la tendència contrària a l’amor: la tendència a l’egoisme, a tancar-se en un mateix, més encara, al mal. (…) Per això necessitem la humilitat que sempre demana novament perdó a Déu.

5. Finalment, com a última característica que no cal descuidar en l’espiritualitat de les Jornades Mundials de la Joventut, voldria esmentar l’alegria. D’on ve? Com s’explica? Segurament hi ha molts factors que intervenen alhora. Però, d’acord amb el meu parer, el decisiu és la certesa que prové de la fe: jo sóc estimat. (...) La fe alegra des de dins.»

Llegir tot el missatge

Missatge del sant Pare a la Cúria romana
Nadal 2011

Trobada de Taizé a Berlín

Des de la delegació de joventut de Tortosa ens fan arribar aquestes fotografies de la Trobada de cap d'any de Taizé que enguany es va celebrar a Berlín, Alemanya, del 28 de desembre a l'1 de gener. Entre les fotos anireu trobant fragments de la Carta de Taizé 2010 "Cap a una nova solidaritat" del germà Alois.

«Existeixen murs no solament entre els pobles i continents, sinó també molt a prop de nosaltres, fins i tot dins del cor humà. Pensem en els prejudicis entre els diferents pobles. Pensem en els immigrants tan propers però tan llunyans alhora. Entre les religions subsisteix una ignorància recíproca, i els mateixos cristians estem separats en múltiples confessions. La pau mundial comença al cor.»

«Per iniciar una solidaritat, anem cap a l’altre, encara que sigui amb les mans buides, escoltem, intentem comprendre aquell que no pensa com nosaltres… i llavors, una situació bloquejada pot transformar-se.»

«Cerquem està atents en els més dèbils, als qui no troben feina... La nostra atenció cap als més pobres pot expressar-se com a compromís social. Ella és, en el més profund una actitud d’obertura cap a tots: els que estan més a prop de nosaltres són també, en certa manera, els pobres que ens necessiten.»

Descarrega't la carta de Taizé 2012!

Crònica del pelegrinatge diocesà dels joves de Girona a Roma

Els joves del Bisbat de Girona, acabem de tornar de la nostra peregrinació a Roma amb l'acompanyament del nostre Bisbe Francesc. En aquests tres dies hem visitat part dels indrets més importants de Roma quant a la nostra fe. El primer dia vam visitar Sant Joan de Laterà, Catedral de Roma, i Santa Maria la Major, una de les quatre basíliques majors. També vam estar al Fòrum i al Colisseu, on vam veure els arcs de Titus i de Constantí així com la Columna de Trajà, importants per la seva història. Vam visitar l'església de Santa Maria in Aracoeli, el Capitoli i la Fontana di Trevi on vam llençar les nostres monedes tal com diu la tradició per tal de poder-hi retornar, i finalment, el Panteó.

L'endemà vam tenir la sort de poder presenciar l'audiència del Sant Pare, vam gaudir d'uns bons llocs ben endavant i van mencionar el nostre grup un parell de cops, fet que ens va fer molta il·lusió a tots. En el missatge del Sant Pare va remarcar diferents aspectes, entre els quals la importància de la família com a puntal de la fe. Vam aprofitar que ja estàvem al Vaticà per visitar la basílica de Sant Pere, on vam veure la tomba de Joan Pau II, vam acariciar els peus de Sant Pere i vam contemplar La Pietat de Miquel Àngel. Després de dinar vam visitar part dels Museus Vaticans, només les sales més rellevants ja que tampoc teníem massa temps, entre elles però, no podia faltar les estàncies de Rafael i la Capella Sixtina on ens vam aturar amb més tranquil·litat per poder assaborir la majestuositat de l'obra i dedicar uns moments d'oració. Per acabar el dia vam desplaçar-nos fins a darrere el Tíber par arribar a Santa Maria in Trastevere una església preciosa on vam estar-hi una estona per pregar.

L'últim dia vam aixecar-nos ben aviat per anar a celebrar l'eucaristia a la cripta de Sant Pere del Vaticà, davant la tomba de Sant Pere. Va ser un moment molt emotiu, per unir-nos en comunió i compartir la nostra fe. Sortint de l'eucaristia vam dirigir-nos a la Seu de la Doctrina de la Fe, on ens va rebre Monsenyor Lluís Ladaria, arquebisbe jesuïta Secretari de la Congregació per la Doctrina de la Fe. Va dedicar-nos part del seu temps per explicar-nos amb quatre pinzellades el seu dia a dia i contestar-nos unes preguntes que ens havíem preparat. Com a mostra del nostre agraïment li vam regalar una Mare de Déu del Carrer de la parròquia de Sant Jaume de Salt.

Abans de dinar vam visitar la darrera basílica major que ens quedava per veure: Sant Pau Extramurs. Una basílica impressionant, on també vam disposar d'una estona per poder pregar. En tot moment hem tingut la sort i hem pogut gaudir de la companyia del nostre estimat Bisbe, que ens feia les diferents explicacions de tot el que anàvem visitant juntament amb el mossens Jordi Font i Jordi Callejón.

En resum, han estat uns dies de treball espiritual que ens han permès aprofundir i reflexionar sobre la nostra fe. Uns dies en els quals hem estat impregnats de cultura i tradició, on hem pogut apreciar amb els nostres sentits tot allò del que havíem sentit a parlar o llegit en llibres de text. Ha estat una peregrinació que ens ha enriquit i ens ha unit com a grup entre joves de la ciutat de Girona i Blanes. Ha estat doncs, una oportunitat per refermar-nos i encoratjar-nos a seguir ferms en la nostra fe i a continuar endavant.

Meritxell Valentí