BON NADAL

És en el terreny de les relacions personals on ens ho juguem tot. És on ens sentim estimats. Però, per sentir-nos estimats cal fer un primer pas que pot semblar contradictori: al centre de la nostra vida no hi hem de ser nosaltres. Hem de posar ELS ALTRES AL CENTRE DE LA NOSTRA VIDA. I, més difícil encara, hem de fer-ho gratuïtament.

SÓC ESTIMAT, PER TANT... EXISTEIXO

UNA CRIDA A VIURE EL NADAL DES DE L'INTERIOR DE CADA PERSONA
Aquest és el títol del llibre que acompanya al material de la campanya de Nadal 2007 de Càritas.

L’època de Nadal és sempre un moment de records, la majoria positius i feliços. Molts evoquem imatges de vivències familiars joioses; d’altres, però, rememoren experiències tristes o potser moments solitaris. Sovint fem, conscientment o inconscient, una mirada enrere, una petita introspecció, el balanç de les vivències de Nadals anteriors. Tots ho fem a la nostra manera, amb el nostre caràcter i a partir de les nostres conviccions: de manera més superficial o més viscuda, més infantil o més adulta, més solidària o més consumista.
Al capdavall, d’amagat o de manera evident, estem fent balanç de com ens sentim estimats o rebutjats pels altres: pels qui tenim a la vora, pels qui ens agradaria tenir a la vora, pels qui ens fan la guitza. COM ENS SENTIM ESTIMATS?, aquesta és la qüestió fonamental que ens marca el caràcter, ens fa pessimistes, optimistes, rondinaires, pesats, seriosos, alegres o trempats. És quelcom que no podem evitar, estem fets d’aquesta pasta!.
Alguns intenten evitar aquesta mirada interior perquè les seves vivències els han defraudat. Han viscut relacions personals difícils i frustrants, fins i tot negatives o degradants. Alguns reaccionen caient en el pou de la desesperança, d’altres en l’espiral materialista de les aparences i del culte personal.
Però avui, gràcies a Déu, molts tenim les necessitats bàsiques cobertes a casa nostra. En aquesta situació, el desig de donar un sentit a les nostres activitats vitals s'ha de centrar en activitats humanes que no són de primera necessitat i, per tant, ens trobem amb una gran oportunitat.

És l'oportunitat de poder créixer en aspectes propis i específics de la condició humana: la intel·ligència, la capacitat de relació i comunicació amb els altres, la sensibilitat estètica i cultural, la curiositat científica i, per sobre de tot, la capacitat d'estimar.
L'home és l'únic ésser viu de la natura que té consciència d'ell mateix com individu. Aquesta capacitat li ofereix un potencial de reflexió únic. Així es manifesta en els interrogants que cadascú, ho reconegui o no, té sobre ell mateix i sobre el sentit de la seva vida.
Aquesta consciència d'un mateix pot anar acompanyada d'actituds d'autocomplaença cega del que fem, d'orgull desmesurat, d'ànsia de poder i riquesa, de comoditat, de rebuig de l'esforç justificat, d’egoisme. Quan això succeeix, tornem a trobar a la persona, amb les necessitats materials cobertes inicialment, creant-ne de noves, bàsicament superficials i, fins i tot, inhumanes. Algunes d'aquestes necessitats del tot innecessàries van en contra del desenvolupament equilibrat de la humanitat i de la preservació de la natura, per tant, en contra de nosaltres mateixos.
Quan ens passa això caiem en el parany de la civilització, del progrés pel progrés. Busquem la felicitat en coses on no la trobem i acabem amb una gran frustració vital.
És en el terreny de les relacions personals on ens ho juguem tot. És on ens sentim estimats. Però, per sentir-nos estimats cal fer un primer pas que pot semblar contradictori: al centre de la nostra vida no hi hem de ser nosaltres. Hem de posar ELS ALTRES AL CENTRE DE LA NOSTRA VIDA. I, més difícil encara, hem de fer-ho gratuïtament.
Algú pot pensar que això no és raonable. Que aquest pensament és fruit més d'un idealisme irreal que d'una experiència vital. Això no és cert, i voldria fer dues consideracions per a justificar-ho:
1.- No totes les realitats humanes es poden explicar per la raó, però tampoc hi han d’estar en contradicció, han de ser raonables. En són un bon exemple els més petits i desvalguts. Posem els nostres fills al centre de la nostra vida. Com es pot explicar l’instint paternal i maternal? Es pot explicar solament amb la raó? Pares i Mares, què en penseu?
2.- Posar els altres al centre de la nostra vida és fàcil! Com? Cal ser conscients de que altres ho han fet abans per nosaltres! Pares, amics de debò, gent senzilla, i fins i tot desconeguda que ens han ajudat sense demanar res a canvi. Hem de ser nosaltres els qui trenquem aquesta cadena d’estimació que dura des que l’home és home? On seria avui el món si la cadena d’amor no hagués continuat generació rere generació sempre amb la il·lusió d’un futur millor?
En aquest món és molt més fàcil destruir que construir. Ja fa anys que tenim el potencial per destruir-lo no sé quantes vegades. Estem molt lluny de saber-lo construir totalment si el fem malbé. Per tant, com és que encara som aquí? Potser algú ens ha estimat a tots abans que ningú estimés i la humanitat, malgrat els seus errors, no ha trencat aquest impuls.
Aquest algú, alguns diuen que no existeix, altres no li posen nom perquè no el saben o perquè no li volen posar. Jo l’anomeno, amb tota humilitat però amb tota convicció, el DÉU DE JESUCRIST. Ell va començar aquesta cadena d’estimació, aquesta vida humana que va més enllà del fet físic. Perquè EXISTIM AMB DIGNITAT DE PERSONES HUMANES QUAN ESTIMEM I SOM ESTIMATS.
El Nadal és una peça imprescindible en aquesta cadena d’estimació que ha creat la humanitat. El Nadal ens parla del potencial real de la persona humana. Un Déu que es fa home? No deu ser tant dolent l’home, doncs! La persona humana és molt més digna del que ens pensem, i ho és no per mèrits propis sinó perquè algú l’ha estimada abans.

Bon Nadal.

Ramon Baró Cerqueda
Director de Càritas diocesana de Lleida

Una experiència diferent sobre els joves i el procés d’evangelització

La meva experiència em diu que, en la pastoral en general, i de manera especial en la pastoral amb els joves, no tot depén de nosaltres ni de les tècniques, ni dels mitjans, ni de les organitzacions, ni dels “tinglados” pastorals....hi ha quelcom que se’ns escapa de les mans o més ben dit, que està més enllà de les nostres mans: la fe assumida com una opció personal, conscient i lliure.
Entenc que la missió de la pastoral amb els joves ha de ser posar al seu abast tots els mitjans possibles per acompanyar aquest procés de discerniment fins al moment (cal respectar el procés personal de cadascú) que el jove fa el pas a assumir personalment la fe com quelcom que configura i dona sentit a la seva existència o, el que és el mateix, es troba personalment amb el Crist i la seva Església.
I crec que dificilment es por arribar a aquest moment de decisió sense una implicació i una referència real, efectiva i afectiva, de les comunitats parroquials i vers les comunitats parroquials que es fan visibles, sobre tot, quan celebren l’Eucaristia, “font i cimal de la vida de fe”.
Jo no treballo per portar els joves a “Missa”, però crec que la “Missa” forma part ineludible del procés d’evangelització. És per això que no comparteixo que afavorir que els joves participin de la celebració de l’Eucaristia sigui “una obsessió malaltissa”. Com tampoc no entenc una pastoral a les escoles (o als moviments) que no faci referència o estigui vinculada amb les comunitats parroquials que són, normalment, les que han d’acollir a aquests joves quan surtin de l’escola. Ja sé que tot és més complexe del que sembla i que la realitat de les parròquies és la que és, però l’experiència em diu que aquells joves que es van integrant en la dinàmica parroquial i, poc a poc, van descobrint l’Eucaristia setmanal com a punt de trobada amb el Crist i amb la comunitat, són els que donen passos més ferms i perseveren.
Una altra qüestió és quines comunitats parroquials tenim, quines Eucaristies celebrem, quins plantejaments catequètics prioritzem. Comunitats parroquials envellides i ràncies o amb esperit renovador i compromeses en interpretar els signes dels temps? Moltes Eucaristies que disgreguen la comunitat parroquial i afavoreixen el “compliment” o una Eucaristia que sigui veritablement expressió de la comunitat (adults, joves, infants) que es troba, celebra i comparteix la fe? Una catequesi sagramental (que únicament prepara per a rebre els sagraments) o una catequesi de procés en la qual la celebració dels sagraments està integrada dintre del procés personal que és el que veritablement importa atenent a totes les etapes (infancia, adolescència, joventut, adults...)?
Si eduquem els joves al marge de la comunitat parroquial (o en paral·lel) i no els integrem per a què es sentin corresponsables i necessaris, si no afavorim que vagin descobrint l’Eucaristia i aportin a la celebració allò que els és propi (joventut, actualitat, alegria, dinamisme, esperit crític....), com esperem renovar la nostra Església?

Carlos París Escura
Delegat de Tortosa i Consiliari Diocesà del Moviment de Joves Cristians
Rector de la parròquia Sant Josep Obrer, de Sant Carles de la Ràpita

Sigues Llum, Passa-ho. (delegació de Lleida)

Els Joves i l'escola

El bon amic Joan em proposa d’escriure un article sobre: Quin paper ha de tenir l’escola en l’educació dels joves, dins del marc dels articles que la Delegació de Pastoral de Joventut del Bisbat de Lleida dedica als Joves i que evidentment ho faig amb tota la il·lusió.
Som-hi doncs!
En l’etapa de la joventut l’escola, i també el món universitari, està més dirigida a instruir que a educar, ja que sembla que l’etapa d’educar és més de la infantesa i de l’adolescència.
Des del meu punt de vista aquesta idea és un error. Els joves es troben en el moment just per desenvolupar tot allò que han après, han sentit, han viscut o han experimentat. Es troben, doncs, en una època cabdal del seu creixement personal, humà i religiós.
L’escola en aquesta etapa ha de servir de transició entre l’etapa educativa i l’etapa adulta. Si els hem format amb valors cristians hem de buscar uns espais perquè puguin experimentar els valors que ells han après. Hem d’educar a l’aula i mes enllà de l’aula.
Però tot això requereix ajudes per créixer en llibertat responsable i espais per desenvolupar les possibilitats que hi ha en cada persona. És necessari, doncs, que al voltant de l’escola existeixin grups de voluntariat, grups d’escoltisme, grups d’esports (amb ambient no competitiu i sí amb tots els valors que té l’esport), grups de diàleg i d’opinió, grups que facin de pont entre els joves i les diferents institucions públiques i privades del nostre país, que treballen per millorar la ciutat, el territori, el país i el món.
Hem d’aconseguir que desenvolupin els seus propis projectes, però els hem d’acompanyar en el dia a dia valorant els seus encerts i ajudant a superar els seus desencerts o les seves fallades .
Si, a més a més, la nostra escola, amb l’ajut de la família, ha optat per l’evangelització llavors els hem de proporcionar moments de silenci, de pregària, de fe, de reflexió, de llum... que siguin propers a ells i pensats per a ells, amb llenguatge propi i una simbologia que els sigui propera.
Sovint, en el món de l’Església hem dedicat molt d’esforç a acompanyar l’infant, i ens ha quedat un tant descuidat el món de jovent. Hem d’aconseguir que, en el pas de l’etapa d’infància a l’etapa adulta, els nostres adolescents, en mig d’aquest món massa preocupat de la imatge, tinguin espais de creixement en la fe que els siguin pròxims i vivencials, que respongui a les seves necessitats, com ho va ser L’Aplec de l’Esperit celebrat a Tarragona el passat 26 de Maig.
I encara li demanaria un paper més a l’escola: que no abandoni els joves en l’etapa dels 18 anys, sinó que els acompanyi en el procés de creixement en els inicis de l’edat adulta. És un repte que de ben segur amb la llum de l’Esperit ho aconseguirem.

Llorenç Claramunt.
Director de Maristes Montserrat.

Camí del nou pas! (delegació de Mallorca)

El mal temps de la setmana no era un bon auguri per a l’esperada tercera trobada dels Amics del Camí de Sant Jaume dels dies 27 i 28 d’octubre. Però, després del retard de l’avió del divendres i les peripècies per trobar l’hostal on passàrem unes quatre hores d’aquella nit plujosa, la divina providència feu que a l’endemà següent, en haver berenat i agafat diversos metros i trens, s’obrís el cel i guaitàs un sol que ens escalfaria des del mateix moment de la partida de Monistrol Vila i durant tota la pujada cap a Montserrat. Havíem de ser més, però a la cinquantena que érem no ens espantaren aquells núvols que amenaçaven pluja.

Durant aquesta primera jornada se’ns presentaren punts per reflexionar, alguns en silenci i en privat i d’altres compartint-los en parelles:
- ESCOLTA’T I SIGUES CONSCIENT DE TU MATEIX!, que n’és de bell ser capaç d’aturar de tant en tant i escoltar-nos a nosaltres mateixos i, a més, escoltar el que ens envolta. Veure la nostra vida com una pel.lícula, sense jutjar-la, simplement com a espectador i contar-li a Déu les escenes més importants. Déu, presència, escoltar, diàleg, necessitats, demanar perdó,..., gràcies.
- FEM MEMÒRIA!, ara ens centram en les imatges joioses del camí, les que ens calaren més profundament. Noms, rostres, paraules, sentiments, aprenentatges, creixements, canvis, experiències, Déu,..., què ens queda?

Les Benetes ens han rebut càlidament, com és costum. Compartim la Sexta amb elles i ens seiem al sol a reposar forces. Ben dinat i iniciam el darrer tram de l’excursió d’avui.
Al cap d’una estona ja s’ensuma la sentor del monestir i ens afanyam per descarregar, apuntar-nos per compartir les tasques de l’alberg i ens renovam amb una dutxa per assistir a Vespres amb els monjos.
L’olor de la Sopa de Pelegrí ens obre la gana del sopar compartit arribat des de molts llocs diferents dels Països Catalans. En acabar, una sessió fotogràfica d’instantànies del Camí ens evoca als nostres camins particulars, els ja realitzats i els que encara són un projecte.
El cansament es fa palès i gràcies al canvi horari dormirem una hora més abans d’anar a Laudes. El berenar ens sorprengué amb un cafè casolà molt especial anomenat Caribe.

Comença la segona jornada i ja ens esperen les empinades costes que ens acostaran a l’ermita de Sant Joan i, uns metres més amunt, per les escales de Jacob arribarem a la cova de l’ermità Onofre per fer la Celebració de l’Eucaristia. Senzillesa, unió, compartir, el pa i el vi, càntics, pregàries, ..., reconciliació.
Quedam convidats per tornar-hi l’any que ve i ... és l’hora dels adéus i ens hem de dir adéu siau, germans dem-nos les mans, senyal d’amor, senyal de pau...

Els pelegrins de “Ses Illes”

Els joves i el procés d’evangelització. (delegació Girona)

Fa temps que em preocupa l’obsessió malaltissa dels qui treballem amb joves per portar-los a missa.

Ens sembla que si els joves que venen a les nostres activitats, no assisteixen a les eucaristies de les nostres parròquies, és una derrota i això...no és ben bé així.
Tenim la sensació que els joves que van venint als nostres “tinglados pastorals” ja són cristians de socarrel i són aptes per viure tot el que nosaltres experimentem quan celebrem la fe els diumenges amb les nostres comunitats.
No ens enganyem més si us plau! La majoria dels nostres joves encara estan iniciant el procés d’evangelització, és un error voler fer-los adults en la fe si encara no han passat la primera etapa de la seva vida cristiana.
Amb això em vull referir que celebrar l’eucaristia és quelcom molt seriós i molt profund en la vida cristiana.
La celebració dels sagraments és el final del procés d’evangelització i l’errem quan volem portar-los tan si com no a celebrar una fe que comença a créixer i en molt casos ni ha començat a germinar.
Ens estirem dels cabells perquè els joves reben sagraments i no tornen mai més a les parròquies i no ens els arrenquem perquè no hem estat capaços de començar amb ells un seriós camí de fe, respectant els passos d’aquest camí, que potser serà impossible de finalitzar o acabarà amb èxit.
Mireu, no sé si m’he explicat bé. No m’agradaria que semblés un article per dir-vos que aneu tots equivocats menys jo, però em sembla que no anirem bé fins que no respectem les regles bàsiques del procés d’evangelització...
Els joves es troben en procés de fe i cal que nosaltres els sapiguem acompanyar en el llarg i bonic camí de trobar-se amb Jesús.

Jordi Callejón i Ferrer

Delegat de Girona

Pd: Per aprofundir amb això d’evangelitzar i del procés d’evangelització, personalment em va fer molt de bé un document de Pau VI anomenat Evangelii Nuntiandi, el trobareu a internet.

Sigues Llum, Passa-ho! (delegació de Lleida)

PASSA-HO!
Estem acostumats a passar-nos coses els uns als altres. Ens passem la pilota, la grip, les opinions, el porro, els SMS, la parella, el mòbil, la informació... Societat de l’intercanvi ràpid, fugaç, efímer. L’important és que no pari la música i que el carro no s’aturi. Tens una notícia, un titular, un secret, una fòbia, un desig, un odi, un amor... no t’ho quedis, passa-ho, fes que corri. Per això tenim els mòbils, els blogs, els xats, el messenger, el skype, la xarxa, la marxa, la rauxa i la disbauxa.

Hi ha qui fa el boicot a aquesta mena de febre transmissora, passant de tot. Però passar de tot sovint és una altra manera d’empassar-s’ho tot. Dic que passo de les modes, però m’empasso els rastes, els tatuatges, els piercings, els jerseis trencats i les crestes color blau elèctric amb un entusiasme modèlic. Dic que passo d’anar de pringat per la vida, però m’empasso les pastilles, els porros i les ratlles de coca amb una fe que ratlla el fonamentalisme. Em sembla ridícul i exagerat el ramadà dels musulmans, però sóc capaç de passar tres hores al gimnàs aixecant pesos inútils i no menjant més que un iogurt i una poma.
Però ja n’hi ha prou de veure el got mig buit i d’escoltar només els oracles apocalíptics. Hem de reconèixer que no ens resulta fàcil de veure el costat positiu, acostumats com estem a les vistes panoràmiques sobre la realitat i a llegir només els titulars més cridaners. Podríem deixar per una estona el telescopi i agafar el microscopi, a veure si descobrim allò que ens passa desapercebut de tan a prop que ho tenim. Hauríem d’aprendre a desenvolupar uns potents mitjans de detecció, no tant dels virus (que d’aquests ens en sobren) com dels enzims benignes del nostre organisme social.
És el que ens hem proposat enguany a la Delegació de Joventut del Bisbat de Lleida. No per una mena de voluntarisme benintencionat, sinó perquè ens sembla que tenim bones raons per a fer-ho. Hi ha un bon grup de joves a Lleida que no volen deixar-se endur per la corrent del desànim o l’alienació. Un bon grapat de joves que es mouen decididament, sovint a contracorrent, en favor d’una societat que remeti la tendència a la baixa de la fe i de la justícia en el nostre mercat de valors. Joves que salten al parquet borsari quan passa el valor de l’acollida a l’estranger, de l’austeritat compartida, de la interioritat oberta als altres, de la celebració festiva de la fe... i aixequen la mà decidits a apostar fort per aquests valors.
No cal anar a buscar lluny o sota les pedres, els tenim al costat, el que passa és que no fan massa soroll. Els volem animar a que en facin una mica més, de soroll. Volem servir d’amplificadors orientats a l’església i a la ciutat. A la Delegació ho hem vist i n’estem decidits, per això volem començar una cadena que passi per tu. Si t’arriba aquest missatge i hi estàs d’acord: no t’ho quedis, PASSA-HO!

Marc Vilarasau Alsina
Delegació de Joventut

Reflexió sobre la pastoral amb joves (Tortosa) II Part

Creiem que és una bona base per a ajudar-nos a plantejar la situació de la pastoral de joves a la nostra diòcesi: l’escala se’ns enfonsa perquè ens fixem en els esglaons de dalt de tot de l’escala sense consolidar els primers, sense els quals no es pot accedir als de dalt. I quan parlem dels primers esglaons ens referim al treball constant a les parròquies, en petits grupets, dedicant-hi moltes hores a escoltar-los, a parlar amb els joves, invitant-los a participar de l’Eucaristia, a comprometre’s en la dinàmica parroquial, a participar en trobades, recesos, cursets... a compartir les inquietuds i el treball amb les parròquies veïnes, o de l’arxiprestat, o de la diòcesi... els joves i també, i sobretot, els capellans.
La nostra experiència ens diu que la figura del capellà és una peça clau en la pastoral de joves a una parròquia. Si ell té interès i va al davant, anima i engresca, els joves responen. Si no és així....difícil ho tenim. Fins i tot quan algun jove participa en una trobada i s’anima a continuar-hi, si a la seva parròquia no troba un grup de referència o no s’hi troba acollit, tot es perd. O fins i tot en els canvis de capellans a les parròquies: si no hi ha un treball continuat, constant i en una mateixa direcció és molt fàcil perdre tot el que s’havia aconseguit si no s’ha fet un treball de molts anys per consolidar-ho.
Entenem que la situació és diferent a la de fa uns anys. Els rectors de les parròquies més grans (amb més potencial humà) es van fent grans i quan es produeix el canvi per un més jove, aquest ja no té la mateixa ajuda que hi havia abans. A més a més la tendència dels darrers anys és que els capellans joves que, en teoria, podrien ser els més compromesos amb la pastoral amb joves, estan destinats als pobles més petits i més allunyats, és a dir, on hi ha menys potencial de joves amb els quals treballar. I si n’hi ha a les parròquies grans, no estan el temps suficient per consolidar i donar consistència al treball amb els joves. Considerem fonamental aquest element de permanència i de constància –per a la pastoral de joves i també per a les vocacions- per què avui en dia, els processos en general, i els dels joves en particular, són més llargs i demanen més temps per assolir la maduresa suficient tant a nivell eclesial com d’organització local i diocesana.
Per això nosaltres ens reafirmem en la línia pastoral amb la qual es va treballant des del Moviment de Joves i que es resumeix en les quatre notes característiques de l’Acció Catòlica:

a) La formació dels joves en grup a les parròquies
b) Per a sentir-nos membres vius de l’Església, evangelitzats i evangelitzadors, apòstols entre els joves
c) Fomentant la responsabilitat dels mateixos joves i l’organització local i diocesana
d) Amb un esperit eclesial que ens vincula especialment al bisbe diocesà.

Considerem urgent encetar a nivell de bisbat (no quedant-nos en els escalons de dalt sinó mirant de consolidar els primers) una reflexió seriosa sobre la pastoral amb els joves en la que, de veritat, ens sentim tots implicats.

La Comissió Diocesana del Moviment de Joves Cristians
Agustí, Núria, Lara, Isa, Tomàs, Marisol, Josep i Carlos.

Reflexió sobre la pastoral amb Joves. I part (Tortosa)

A continuació us proposem un text que reflexiona sobre la pastoral amb joves de la diòcesi de Tortosa. És una reflexió des de dintre l'acció pastoral (moviment cristià de Joves) que porta a una reflexió a nivell diocesà.

L'envia en Carlos París, Delegat de pastoral amb joves de Tortosa.

En primer lloc, pot ser la sensació més generalitzada és que estem dedicant molt de temps i molts d’esforços a programar trobades i jornades per a joves, amb l’empeny d’arribar a totes les parròquies de la diòcesi i ens trobem, a l’hora de la veritat, que sempre són els mateixos els qui responen: les mateixes parròquies (poques) i els mateixos preveres (pocs).
Fa quasi bé 30 anys que el Moviment Diocesà de Joves Cristians, en la seva configuració actual, serveix a la diòcesi per encàrrec dels successius bisbes, però també és cert que mai ha aconseguit ser un referent diocesà en la pastoral i el treball amb joves. Això no ens preocuparia si hi haguessin altres realitats juvenils organitzades i serioses preocupades per la formació dels joves cristians, però creiem que, en general, no és així.
Constatem també que el nombre de parròquies que participen no és molt significatiu en relació a la totalitat del Bisbat. Com tampoc és significativa la proporció i el nombre de participants de les parròquies més grans del bisbat que són les que haurien de ser impulsores i capdavanteres. I això ens dol i ens preocupa.
Ens preocupa també la pastoral vocacional que creiem que no s’ha d’entendre al marge de la pastoral de joves. Per què, si no hi ha un treball pastoral seriós i compromès amb els joves, quin caliu crearem per què els joves descobreixin la crida del Senyor i responguin amb generositat? Estem segurs que un treball pastoral amb els joves, des de les parròquies, i amb coordinació diocesana –els joves necessiten trobar-se entre ells i sentir-se responsables- donaria fruits eclesials d’un laicat compromès i dinàmic en les comunitats parroquials i també l’Esperit trobaria la terra adobada per suscitar els diferents carismes i vocacions. Si no hi ha una pastoral diocesana amb joves organitzada, seriosa, en la que tots ens sentim implicats, que acompanyi els joves en el seu creixement humà i espiritual (formació), en el seu procès comunitari i de grup (eclesialitat, organització, corresponsabilitat), en el seu discerniment vocacional i en el seu compromís i testimoni, ni tindrem vocacions, ni tindrem joves a les parròquies...
Creiem que ens falta clarividència per veure que no podem arribar a tot i que cal prioritzar....i ens sembla que la pastoral amb joves ha de ser una prioritat que els bisbes i els preveres han de visibilitzar amb el seu ministeri pastoral.

El Bisbe Joan Carrera, auxiliar de Barcelona en l’escrit de la contraportada de Catalunya Cristiana del 14 de juny tot referint-se a la dimensió pedagògica de la pastoral.

Diu: “Avui, a la majoria de les nostres comunitats, és fàcil de sentir lamentacions sobre dos problemes entrelligats: l’escassa presència de joves i la manca de vocacions al ministeri ordenat. Ara bé, què es fa per tal de superar aquesta doble crisi?
Moltes vegades tenim els ulls fixos en el que podríem anomenar els esglaons de dalt de tot de l’escala... Expressem els nostres bons desigs, repetim idees generals, ponderem la importància per al futur de l’Església de comptar amb preveres i laics responsables de les noves generacions... Fins i tot –i no voldria ser mal entès- acudim a la pregària com a últim refugi.
Caldria que penséssim més a posar –o a refer- els primers esglaons de l’escala, sense els quals no és possible l’accés als de més amunt. Allò que deia de la pedagogia al servei de la pastoral... N’esmento ara tres, especialment adreçats als preveres...: la voluntat d’aportar les pròpies energies, per limitades que siguin, a la pastoral juvenil; els contactes personals, sovint vinculats a la confessió sacramental; el discerniment sobre quines orientacions són eclesialment constructives, i quines resulten estèrils”.

(continuarà ....)

Cap a un nou model de Pastoral amb Joves (Girona)

Ja fa molt temps que l’Església està buscant la fórmula per connectar amb els món dels joves d’avui. No és fàcil, perquè els moviments estan agònics i les parròquies malauradament estan buides i és per això que els hem d’anar a buscar fora dels nostres àmbits.Anar-los a buscar fora de la parròquia, significa que tot el “tinglado” pastoral que hem anat fabricant al llarg dels anys ara ha quedat caducat.

Els joves i en especial els adolescents han canviat radicalment en poc temps i és per això que puc testimoniar que els joves de vint cap a trenta, semblem els seus avis. La vida és així, hi ha hagut un canvi radical i a l’Església ens ha agafat com sempre, per sorpresa, i amb la desgràcia que no sabem reaccionar ni improvisar.

En una societat on l’eslògan principal és el viu i deixa viure, l’Església es vista pels joves com una institució autoritària, freaky (rara), passada de moda i destinada a la tercera edat.Amb aquesta propaganda és molt difícil de lluitar i en conseqüència ens hem acomodat amb els quatre joves que van venint a la parròquia, descuidant-nos de la immensa majoria que són fora, al carrer.

La pastoral amb joves és difícil, això ja ho hem constatat, però si treballar amb joves és difícil no vol dir que sigui del tot impossible i per això permeteu-me que apunti tres grans problemes que tenim, per acabar trobant solucions.Potser ja ni ha prou de lamentar-nos i d’anar per la vida com els pobres fracassats de la societat.

Potser ja n’hi ha prou d’anar amb una sabata i una espardenya i no destinar els recursos tècnics i econòmics que es mereix la pastoral amb joves. Volem que rendeixi una pastoral en la qual no hi dediquem ni un cèntim d’euro i clar… avui en dia tot val diners. Amb això no vull dir que la solució dels nostres problemes pastorals són els diners. No cal que us enganyi, no ho són, però és una part essencial perquè els joves d’avui en les nostres trobades pastorals s’han de sentir millor que ens el seu àmbit normal i això estimat lector, traduït vol dir més recursos.En aquests mesos de delegat de joves i voltant la diòcesi intentant conèixer als agents de pastoral, m’ha deixat molt tocat la idea que a cada grup de joves es fa el que es pot i com es pot.Aquí radica el segon gran problema del nostre tema. No hi ha línia. No hi ha unitat en el treballar i costa molt unir el secretariat de joves amb el cristians que es dediquen cada setmana a evangelitzar en les parròquies i moviments. Hi ha realment un seriós problema de comunicació i coordinació entre nosaltresEl tercer problema també és intern. Tenim un bon número de persones dedicades a aquesta pastoral però no tots estan formats. Quan dic formats no em refereixo només teològicament, sinó formats en altres àrees més plàstiques i expressives,més actuals i properes al món dels joves, aquesta formació ens interessa per donar a la nostra tasca un altre aire.

Tants problemes reclamen solucions.La primera solució al nostre problema és ser molt més que uns coneguts dels joves.

Ens la juguem essent testimonis, gent que portem a la pràctica el que creiem.

Els joves necessiten persones de referència que tinguin una coherència de vida i de fe.

Només així reaccionen davant del fet religiós. Amb ells no valen les teories, els hem de donar la fe amb pràctica i el que és importantíssim els hem d’estimar molt.

La segona solució és una millor coordinació d’acció, de mitjans i de serveis entre el secretariat i vosaltres i per aquest motiu ens posarem a treballar des d’ara, perquè sigui una realitat.Entre tots ho farem tot i el que és més important farem que els joves descobreixin amb intensitat Jesús, el qui és realment el sentit de la nostra vida.

Jordi Callejón. Delegat de Girona

Hem Nascut!!!!

Hola amics i amigues,

Avui neix un nou blog!

És un blog diferent, carregat d'il·lusió i desperança.

En aquest blog opinarem els delegats de tots els bisbats sobre els joves i l'evangelització d'aquests nois i noies que esperen que algú els estimi, els acompanyi i els hi parli de Jesús.

No només opinarem nosaltres, també tu pots dir-nos la teva, comentant els posts o enviant el teu article a l'adreça que et donem: jordicallejon@hotmail.com

Rep una forta abraçada i vine amb nosaltres a l'aventura del món dels joves.

Els delegats de joves de Catalunya i les Illes