Reflexió sobre la pastoral amb Joves. I part (Tortosa)

A continuació us proposem un text que reflexiona sobre la pastoral amb joves de la diòcesi de Tortosa. És una reflexió des de dintre l'acció pastoral (moviment cristià de Joves) que porta a una reflexió a nivell diocesà.

L'envia en Carlos París, Delegat de pastoral amb joves de Tortosa.

En primer lloc, pot ser la sensació més generalitzada és que estem dedicant molt de temps i molts d’esforços a programar trobades i jornades per a joves, amb l’empeny d’arribar a totes les parròquies de la diòcesi i ens trobem, a l’hora de la veritat, que sempre són els mateixos els qui responen: les mateixes parròquies (poques) i els mateixos preveres (pocs).
Fa quasi bé 30 anys que el Moviment Diocesà de Joves Cristians, en la seva configuració actual, serveix a la diòcesi per encàrrec dels successius bisbes, però també és cert que mai ha aconseguit ser un referent diocesà en la pastoral i el treball amb joves. Això no ens preocuparia si hi haguessin altres realitats juvenils organitzades i serioses preocupades per la formació dels joves cristians, però creiem que, en general, no és així.
Constatem també que el nombre de parròquies que participen no és molt significatiu en relació a la totalitat del Bisbat. Com tampoc és significativa la proporció i el nombre de participants de les parròquies més grans del bisbat que són les que haurien de ser impulsores i capdavanteres. I això ens dol i ens preocupa.
Ens preocupa també la pastoral vocacional que creiem que no s’ha d’entendre al marge de la pastoral de joves. Per què, si no hi ha un treball pastoral seriós i compromès amb els joves, quin caliu crearem per què els joves descobreixin la crida del Senyor i responguin amb generositat? Estem segurs que un treball pastoral amb els joves, des de les parròquies, i amb coordinació diocesana –els joves necessiten trobar-se entre ells i sentir-se responsables- donaria fruits eclesials d’un laicat compromès i dinàmic en les comunitats parroquials i també l’Esperit trobaria la terra adobada per suscitar els diferents carismes i vocacions. Si no hi ha una pastoral diocesana amb joves organitzada, seriosa, en la que tots ens sentim implicats, que acompanyi els joves en el seu creixement humà i espiritual (formació), en el seu procès comunitari i de grup (eclesialitat, organització, corresponsabilitat), en el seu discerniment vocacional i en el seu compromís i testimoni, ni tindrem vocacions, ni tindrem joves a les parròquies...
Creiem que ens falta clarividència per veure que no podem arribar a tot i que cal prioritzar....i ens sembla que la pastoral amb joves ha de ser una prioritat que els bisbes i els preveres han de visibilitzar amb el seu ministeri pastoral.

El Bisbe Joan Carrera, auxiliar de Barcelona en l’escrit de la contraportada de Catalunya Cristiana del 14 de juny tot referint-se a la dimensió pedagògica de la pastoral.

Diu: “Avui, a la majoria de les nostres comunitats, és fàcil de sentir lamentacions sobre dos problemes entrelligats: l’escassa presència de joves i la manca de vocacions al ministeri ordenat. Ara bé, què es fa per tal de superar aquesta doble crisi?
Moltes vegades tenim els ulls fixos en el que podríem anomenar els esglaons de dalt de tot de l’escala... Expressem els nostres bons desigs, repetim idees generals, ponderem la importància per al futur de l’Església de comptar amb preveres i laics responsables de les noves generacions... Fins i tot –i no voldria ser mal entès- acudim a la pregària com a últim refugi.
Caldria que penséssim més a posar –o a refer- els primers esglaons de l’escala, sense els quals no és possible l’accés als de més amunt. Allò que deia de la pedagogia al servei de la pastoral... N’esmento ara tres, especialment adreçats als preveres...: la voluntat d’aportar les pròpies energies, per limitades que siguin, a la pastoral juvenil; els contactes personals, sovint vinculats a la confessió sacramental; el discerniment sobre quines orientacions són eclesialment constructives, i quines resulten estèrils”.

(continuarà ....)